Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un nou consens sobre la llengua (III)
01/03/2022 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Finalment ha tret el cap i se’n ha fet una presentació solemne el primer text de la proposta de Pacte Nacional sobre la llengua. El text, intitulat  Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana porta el segell del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Secretaria de Política Lingüística. Són 120 pàgines a càrrec de 7 persones expertes coordinades per Miquel Àngel Pradilla i Isidor Marí de l’Institut d’Estudis Catalans i les universitats Autònoma, la Rovira i Virgili, la de Barcelona i la Pompeu Fabra.

Son gent seriosa i compromesa que han presentat un informe distribuït en 7 apartats que van des de la situació demogràfica i demolingüística de l’apartat 1 a abordar com assegurar la continuïtat de la comunitat lingüística a l’apartat 7, passant per una reflexió sobre la situació jurídica de la llengua catalana (apartat 2); una altra específica sobre la situació de la llengua catalana en l’àmbit educatiu (apartat 3), una més sobre la igualtat lingüística en les relacions i oportunitats del món socioeconòmic i sociosanitari (apartat 4); l’apartat 5 està dedicat a la llengua en els mitjans de comunicació i indústries culturals en el segle XXI i el 6 al català i el repte digital.

Es tracta, doncs, d’un document que es preveu que sigui sotmès a un procés de participació i propostes d’esmena amb un calendari precís, per part, sobretot, de les forces polítiques presents al parlament autonòmic de la CAC i de les entitats civils i el poble organitzat i compromès. Hi ha tota una sèrie de clarobscurs per dins – i sobretot per fora del document – que caldria subratllar i que fan pensar que s’ha volgut assolir “la quadratura del cercle” i obviar en gran mesura elements polítics i jurídics que són indefugibles, com són la Constitució espanyola i els seus articles sobre la política lingüística- inequívocament desigualitària i supremacista en favor de la llengua castellana– i les seves conseqüències en tots els aspectes de la vida de les altres comunitats lingüístiques sota el domini del Regne d’Espanya i ja no diguem l’esquarterament del territori de la comunitat lingüística catalana entre tres  estats, més Andorra amb tractaments i situacions diferents en les diverses comunitats autònomes en el context de l’estat espanyol. Si en aquesta situació tan desfavorable i duradora, la comunitat lingüística catalana no ha desaparegut i conserva encara notables graus de salut lingüística és que encara hi ha possibilitats de reversió, d’empoderament , de resistència i de plantar cara de forma col·lectiva i organitzada i de mantenir la capacitat d’atraure nous parlants. De moment hem perdut unes quantes batalles entre el jovent i el carrer, però no es pot dir que hàgim perdut la guerra i que no conservem importants bosses de fidelitat lingüística. Si ataquen amb tanta agressivitat i contundència el nostre sistema escolar i la immersió lingüística  tan precària que encara mantenim, i si  els drets lingüístics dels catalans són trepitjats constantment i conscientment per lleis i per jutges supremacistes és que encara som vius i amenacem amb continuar vius i això fa desesperar els nostres adversaris i els fa descarrilar i equivocar-se en les seves estratègies.

He dit que aquest pacte té força clarobscurs i n’anomenaré uns quants: en primer lloc seria molt millor parlar simplement de “Pacte per la Llengua”  i deixar el concepte de “nacional” per quan plantegem un veritable Pacte Nacional de tota la comunitat catalanoparlant; les quatre províncies de la CAC no poden “pactar” la situació general de la nostra llengua i el seu futur, sense plantejar ser realment un pacte de i per a  la nació completa.

En segon lloc, ens trobem davant d’un text que parteix d’un enfocament des del punt de vista de la sociolingüística “acadèmica” i que segurament no vol i no pot enfocar-lo des del punt de vista de la sociolingüística “crítica”. La sociolingüística acadèmica tendeix a aproximar-se a l’estudi de l’ús de la llengua i als obstacles que es pot trobar aquesta llengua per a desenvolupar-se normalment, obstacles de tipus jurídic i polític que aquest enfocament no eludeix però  no integra ni identifica com a obstacles a combatre decididament. La sociolingüística crítica entén que cal considerar tots els factors que intervenen en la realitat social i molt especialment el factor polític i el jurídicopolític tant genèticament, a través del temps, com estructuralment. El punt de vista de la sociolingüística crítica pren partit per la llengua arraconada i posa en qüestió l’statu quo que provoca aquest arraconament. És una sociolingüística de combat contra una situació d’anormalitat en què es troba una llengua territorial. En aquest enfocament es destinaria molt poc temps i esforços a trobar escletxes i reinterpretacions d’unes textos constitucionals i unes lleis que estan concebudes per arraconar-nos i en definitiva per a minoritzar-nos i esborrar-nos del mapa; i això aquest informe del Pacte no ho fa, tot i que insinua que apostant per un pacte amb partits com el Psoe del 155 no anirem enlloc.

Aquest és l’autèntic problema polític: els impulsors del Pacte des de l’actual govern de la Generalitat tenen un anhel que no amaguen: comptar amb la complicitat del psoe català de Salvador Illa; és el psoe-psc que ha donat suport al 155 i a totes les seves conseqüències, el psoe que al seu torn s’està menjant el que queda de Ciudadanos i tota la seva estratègia anticatalana i , sobretot, anti escola catalana. Així s’arriba al que jo en dic “la quadratura del cercle” , és a dir una estratègia de la igualtat  o. com diu el document del pacte, buscar  “un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana”. Parlar de “marc sociolingüístic igualitari” en el context de la política sociolingüística de la constitució espanyola és realment un impossible. Com ho vol plantejar, doncs, el Govern autonòmic de Catalunya per fer més menjable un pacte semblant? Doncs traient del barret el conill del “context multilingüe i multicultural” que estem vivint, sobretot en les últimes dècades del segle passat i primeres del segle XXI. És a dir que buscant suport per a un nou consens sobre la llengua, arribem, per fi, a la descoberta del trilingüisme , tal com ja va fer l ’inefable president Bauzà a les Illes Balears! 

Es realment perillós la manera com s’apel·la a una política multilingüe i multicultural com a solució i sortida per a un nou consens sobre la llengua: a la pràctica, “multilingüe” vol dir simplement introduir en l’ensenyament, els negocis , la vida comercial etc. el trilingüisme castellà o francès+ català+anglès en proporcions i tants per cent diversos.  Això és el que tenen i tenien in mente els autors del projecte El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural que va fer públic el Departament d’ Ensenyament el 2018, amb un llançament igualment mediàtic i multitudinari, elaborat per la subdirecció General de Llengua i Plurilingüisme, que en aquell moment – i ara també- estava sota la direcció política d’ERC.

Jo aconselleria que per tenir clara l’autèntica dimensió d’aquest projecte de pacte del 2022  es tingués en compte aquest altre document dedicat al sistema educatiu presentat el 2018 també de la mà d’ERC  i amb un equip directiu on es repeteixen noms com el de l’anterior equip Bargalló-Gonzalez-Cambray. És en aquest document del model lingüístic on es veuen més clarament les incoherències i discordances que es presenten quan vols obeir al mateix temps les necessitats de la normalització de la nostra llengua i les imposicions emanades de la constitució espanyola i el tractament jurídic consegüent, sobretot després que la constitució del 78 tingués una interpretació una mica oberta només durant tres anys i quedés interpretada i reduïda després del cop d’estat militar del 81.

En aquest document del 2018 ja es veu l’ús pervers del tema de la llibertat i l’autonomia dels centres per definir projectes lingüístics privatius i adaptats a criteris propis, amb la qual cosa deixa d’haver-hi un model únic, consensuat i compartit. I també es promou l’opció de vehicular assignatures no de llengua en llengües diferents del català i es preveu el desenvolupament de la vida del centre en altres llengües, i l’opció de fer immersió lingüística en castellà. És  a dir que en aquest document ja s’ establien les bases i s’obria la porta a intervencions actuals com les de l’escola de Canet i a resolucions i sentències dels tribunals contràries al model d’escola catalana en llengua i continguts.

Amb això el document incidia en l’extensió de la ideologia del bilingüisme social, que naturalitza la presència del castellà en la societat catalana, obviant que es tracta d’una llengua en termes històrics de molt  recent presència social a la nostra societat i imposada amb tota mena d’instruments legals i de força i violència.

El foment del plurilingüisme i la interculturalitat –basat sobretot en l’oferta i l’atenció de llengües hegemòniques com l’anglès, i modelitats úniques de xinès o àrab i el propi castellà de llatinoamèrica, per exemple-  obviant les primeres o segones llengües de molts migrants com l’amazig, el quèchua, les llengües maies, azteques, o les del Paquistan o La Índia  no sembla el millor camí cap a una interculturalitat respectuosa amb la diversitat. Ens trobem que el plurilingüisme és una vegada més un instrument usat per diluir la normalització i presència hegemònica del català.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid