Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Paternalisme colonial
27/06/2021 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Un penques de manual va protagonitzar, com aperitiu de la revetlla de Sant Joan, una òpera bufa al Liceu de Barcelona.  Tres graciosos emmarcaven la funció: Don Pedro, Don Miquel i Don  Salvador; la monja portera Doña Teresa rebia convidats.

I tot no va ser més que una maniobra cuinada a última hora per contraprogramar i tapar el fiasco polític estrepitós del Regne d’Espanya contingut en l’informe del Consell d’Europa molt crític amb la política judicial espanyola. I uns quants dirigents i exdirigents catalans del món polític i econòmic es van posar en pla pel.lícula Johnny Guitar suplicant “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”; ”menteix-me, digue’m que m’has esperat tots aquests anys”. La maniobra d’estat –inclosos els falsos clams en contra i meses petitòries diverses- aquesta vegada s’anomena “ minindults reversibles amanits amb amenaces perquè se sigui dòcil i et portis bé i escapçament polític d’aquesta generació inhabilitada per molts anys”; i tot circumscrit a 9 presos i preses polítics a tocar d‘un tercer grau penitenciari que els botxins sabien inevitable. De manera que la sortida de la presó per aquests nostres presos polítics  és com la d’un gos que surt de la gossera capat i amb una corretja prou llarga perquè pugui pensar que es pot moure lliurement.

La credibilitat de la maniobra -tot i que es pot pensar que per aquestes persones i les seves famílies i amistats és millor això que la cel·la a la presó -  és inversament proporcional a la quantitat d’esforços i diners que s’hi està invertint en opinadors, pàgines periodístiques, propaganda audiovisual, hores i hores de televisió, compra de voluntats i maniobres fosques i clares i de tots colors. No sembla que el comú de la gent acabi de creure’s que es tracta de benevolència i d’un gir polític de comprensió envers els catalans tossudament rebels, quan ni la persona més obtusa deixa de veure que ara mateix, combinats amb aquests miniindults escarransits i reversibles com una gavardina, hi ha cua als tribunals per continuar jutjant, condemnant, empresonant, arruïnant a cop de multes milionàries des d’un cantant de rap a un savi i exconseller economista, des d’un jove assenyat i rebel fins a estudiants, periodistes, pagesos o bombers, veïns i veïnes en perill de desnonament o mossos d’esquadra patriotes. En un contrasentit escandalós es pretén que 9 indults- que ni tan sols són ben vistos pels afectats, que no els han demanat- siguin percebuts com el gest més magnànim i reconciliador que podem rebre dels nostres amos. Mentre se senten cants de sirena de reconciliació, un sol moviment recaptatori i de càstig econòmic i polític del Tribunal de Cuentas arriba a les xifres d’una marató de TV3: comparem: càstig econòmic contra  l’independentisme passa dels 10 milions d’ €, i sumant; marató tv3 2021: 13.864073!

Es tracta, en definitiva d’un gest de paternalisme colonial típic.

Que d’això es tracta precisament: en el cor i la ment de Pedro Sànchez i el seu partit hi ha fet niu un funcionari colonial característic, com els que es movien pel Marroc o les Filipines fa uns anys o ara mateix.

I això em fa recordar l’escriptor i periodista Eric Blair, més conegut en el món de les lletres com a George Orwell; abans d’escriure les seves tres obres més conegudes i emblemàtiques (Homenatge a Catalunya (1938), Rebelió a la granja (1945), 1984 (1949)) va escriure la novel·la Els dies de Birmània basada en els records que tenia de la seva estada de 6 anys -a partir que ell en tenia 19- al servei de la Policia Imperial Índia en aquesta colònia britànica que ara es diu Myanmar, que segueix patint una interminable dictadura militar/religiosa com la franquista.

Els dies de Birmània retrata a la perfecció com funciona un sistema colonial basat en el racisme que ho penetra tot, el menyspreu subtil o declarat als natius, al seus comportaments i a la seva llengua, la submissió i corrupció dels magistrats i petits dirigents locals al poder colonial, la política depredadora de la metròpoli que es viu com a natural. La simpatia del protagonista de la novel·la Mr.Flory– un representant britànic d’una empresa  d’extracció de fusta – pel món local el portarà a la perdició, a ser rebutjat en el club colonial anglès i al suïcidi. Orwell ja caracteritza la singularitat del personatge fent que tingui la galta esquerra amb una marca de naixement morada i horrorosa. Aquesta novel·la dóna moltes claus de la política colonial i del colonialisme com a ideologia i moltes d’elles poden ser aplicades i enteses per nosaltres en la relació històrica i actual entre el poder castellà/espanyol  i la submissió catalana: és una relació que porta la marca del colonialisme i supremacisme imperial per part d’uns (per més que l’imperi s’hagi esvanit) i la submissió i autoodi per part dels altres acostumats a ser els perdedors i pagadors de la història. Quan aquesta relació amo/esclau s’esquerda o s’altera,  com passa ja fa uns quants anys a la nostra terra, entrem en una període de turbulències i embats i enfrontaments  que poden ser molt productius de cara a recuperar autoestima, drets i llibertats, i a trencar la relació de submissió i ocupació colonial.

Vet aquí que un escriptor que fa més de 70 anys que és mort ens ha deixat aquesta descripció i una altra descripció igualment perfecte del funcionament del totalitarisme, -ja sigui en versió nazi, ja sigui en versió estalinista, ja sigui en versió tirania capitalista/consumista.

Ens trobem que la versió espanyola postdictatorial franquista del capitalisme /consumista – la que coneixem com a règim de transició  del 78- té moltíssims trets del món distòpic totalitari que Orwell imaginà a 1984. Sobretot l’alteració del significat dels conceptes socials i polítics, l’ ús de l’anomenada “nova llengua”, la mirada policial que penetra i  ho impregna tot, el capitalisme en la seva versió més depredadora. El protagonista de 1984, Winston Smith, és un funcionari del Ministeri de la Veritat, ministeri especialitzat a reinterpretar la història escrita o filmada o fotografiada o convertida en objecte artístic o domèstic, una nova i permanent inquisició moderna. Però és que al costat del ministeri de la Veritat, al món de 1984 hi actua el Ministeri de l’Amor que com el seu nom indica es dedica a reprimir, castigar i empresonar igual que el Ministeri de la Pau s’ocupa de la guerra i el negoci de les armes i el Ministeri de l’Abundància programa a consciència l’escassetat, les retallades i la fam, tot batejat amb la “nova parla” que basteix de nou sentit el permanent contrasentit a la manera com ja s’està muntant la propaganda comercial imperant: vi i cerveses que no són autèntics vins i cerveses perquè no contenen alcohol, llets sense lactosa, cafès sense cafeïna, tes sense teïna, cigarretes sense tabac... i així anem ampliant: càstigs presentats  com perdons, baixades de preu que són augments de preu, polítiques d’odi i escarni presentades com a polítiques de reconciliació i convivència, democràcies sense participació popular ni vot, reis i monarquies que estan per damunt del bé i del mal, constitucionalment inconstitucionals, feixismes democràticament legals, autonomies colonials disfressades de esglaons cap a la independència... Es tracta que sent conscient del que és veritat, propagar i creure’s la mentida... emprar la lògica contra la lògica en un exercici d’hipocresia i cinisme monumental.  Aquest és el nostre 1984. 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid