La situació de les llengües catalana, occitana/aranesa i llengua de signes continua donant molts titulars i reflexions als mitjans de comunicació de tota mena i a les xarxes socials; al món polític trobem arguments a favor de la restitució i de la justícia i equiparació de drets, o a favor d’arguments de seducció (seducció que hem de practicar els catalanoparlants,- s’ entén- o arguments clarament a favor de l’arraconament i substitució del català pel castellà i francès).Tot ocupa molt d’espai. Hi ha, malgrat tota la gamma de grisos exhibida, dues posicions clarament identificables i distingibles: o a favor del poder espanyol i francès) i tota la seva capacitat de coacció i autoritat, que es considera a sí mateixa legítima, o a favor de la justícia i la restitució plena dels drets de la comunitat de llengua catalana i llengua aranesa.
Hi ha tot un conjunt de malentesos i argumentacions capcioses que emboliquen aquestes dues posicions tan clares: les més conegudes són la sortida i defensa cap el plurilingüisme (que a la pràctica és castellà/francès-català-anglès); també l’argumentació d’adduir la “riquesa” que suposa el bilingüisme social (que mai no es vol distingir del bilingüisme o multilingüisme individual), la necessitat de prudència, concòrdia i entesa social amb els castellanoparlants (siguin quins siguin els anys que faci que són famílies catalanes o ja hagin nascut aquí;) i totes les persones sobrevingudes de comunitats que parlen altres llengües que no són ni el castellà ni el francès que el que necessiten prioritàriament- diu l’argumentació- és trobar una feina i no pas invertir temps i esforços en una llengua, el català, que no els ofereix a primera vista sortides immediates ni oportunitats clares d’ajudar-los a prosperar.
Un nou consens sobre la llengua hauria de partir de la superació de tots aquests malentesos i de la construcció d’un relat que no parteixi de la desigualtat i la injustícia de tracte de les constitucions espanyola i francesa sinó d’un objectiu de restitució i justícia: un relat que situï el català com una llengua minoritzada, i maltractada, tot i ser una de les cultures fortes de la cultura europea, que té la necessitat i la possibilitat de recuperar totes les funcions d’una llengua nacional així que se’n adoni que està en un moment de molta alerta i molt delicat, però encara amb un cos social favorable que cal reagrupar i activar. Un relat, en definitiva, que admeti clarament que no som una nació bilingüe per naturalesa sinó bilingüïtzada no pas de manera voluntària sinó amb un ús secular de la força, la violència i les lleis imposades.
Entre aquestes argumentacions, quina és la de la CUP en el seu conjunt?: doncs una posició oscil·lant entre la retòrica independentista que toca perquè toca i la indiferència i la descurança pràctiques. Això explicaria per què la CUP no lidera ni ha liderat fins ara la lluita per la restitució total dels drets de la llengua catalana i els seus parlants tant de sempre com de nova i constant incorporació, ni ha portat endavant polítiques clares i contundents des dels municipis i des del carrer (els seus dos espais emblemàtics de lluita) que enforteixin el paper de la restitució de la llengua com a estratègia clau de la lluita d’alliberament nacional i social.
El tema de la llengua en els espais de la CUP gairebé sempre apareix com un punt afegit al costat de la llista de sobiranies habituals: sobirania alimentària, sobirania energètica, sobirania habitacional, sobirania sindical, sobirania fiscal... i com una sobirania més, sobirania lingüística. I és evident que no es tracta d’una sobirania més sinó d’un tret clau de tot el procés d’alliberament i d’independència nacional. No es pot parlar d’una República Catalana Independent, ni d’una Confederació lliure dels Països Catalans sense la llengua com a identificador col·lectiu, com a contribució nostra particular al conjunt mundial de les nacions i la cultura humana. Tant si es tractés d’una República Catalana d’allò més “burgesa” com si instaurem una república addicta a la “dictadura del proletariat”, la llengua continuarà sent el moll de l’os de la nostra existència com a poble i serà un tema que abastarà des del grup humà de butxaca i feina més sòlida, fins al grup de butxaca més buida i feina més precària o inexistent, des de les famílies arrelades des de fa segles a les famílies o persones de més recent incorporació: podran variar els registres i ser més amplis o encongits els recursos lingüístics dels grups socials però la llengua serà l’ identificador col·lectiu comú dins i fora de les “fronteres” polítiques.
Amb la finalitat que la gent de la CUP superi la seva visió reduccionista de la funció de la llengua en el procés d’alliberament nacional i social, caldria impulsar totes les accions conduents a un augment de la consciència lingüística, a una assumpció del paper revolucionari i trencador que té la consideració de la llengua com a element estratègic.
En primer lloc caldria que el grup de treball de llengua de la CUP s’impliqués a fons en la formació i debat mitjançant les escoles d’estiu generals i la intervenció i debat a nivell dels nuclis territorials: de cara a assessorar els grups parlamentaris autonòmic i estatal i de cara a les planificacions i programes de les municipals de 2023 aquests serien els marcs d’actuació preferents.
Existeixen un munt de textos i articles que tracten el tema de forma individual i col·lectiva que són una bona base de partida: en cito uns quants a tall d’exemple:
--Decàleg irreverent per a la defensa del català. Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2021, on Gerard Furest exposa i defensa en forma de decàleg 10 posicionaments en defensa del català, que constitueixen un molt útil manual d’autoestima, autoajuda i un esperó de la consciència lingüística.
--Llengua i República . El Manifest Koiné argumentat. Barcelona: Nexum edicions, 2021 és l’exposició raonada desenvolupada en dues parts dels treballs i debats interns del conegut manifest Koiné, de la presentació del propi manifest al Paranimf de la Universitat de Barcelona el març del 2016 i l’ intens debat en pro i en contra del seu contingut que suscità entre la societat catalana, al Parlament Autonòmic i entre experts i opinadors de tota mena. S’hi analitzen 400 articles dels més de mil favorables i desfavorables que han anat apareixent al llarg dels 5 anys de la seva formulació a càrrec dels 14 membres inicials del Grup Koiné, entre els quals em compto. El manifest Koiné continua sent un punt d’inflexió del debat al nostre país sobre la llengua (o les llengües, si hi comptem la genuïna occitana/aranesa, les poderoses sobrevingudes francès i castellà i els centenars de llengües que han vingut des de tot el món amb les més recents migracions). Un panorama realment complex, que no ens estalvia de buscar, argumentar i implementar solucions com a punt de partida d’una política de restitució, justícia i equiparació de drets per a la comunitat catalanoparlant en la seva globalitat i en els seus territoris històrics.
També són molt recomanables altres treballs corals com
--El català, la llengua efervescent. 77 visions sobre el terreny coordinat per la professora MªCarme Junyent. Barcelona: Viena edicions, 2021
--El futur del català depèn de tu. Barcelona: La Campana,2020 on Carme Junyent i Bel Zaballa ens posen davant del mirall de l’autoresponsabilitat.
--O un altre llibre coral coordinat per Enric Gomà Molt a favor, 57 propostes i un pacte per la llengua. Vic: Eumo editorial, 2021.
i podem debatre una gran quantitat d’articles com per exemple el text de Joan Pujolar que reprodueix el butlletí núm. 29 gener de 2022 del Cercle Vallcorba: El català a l’escola: poden els subalterns ensenyar? on repassa suscintament la història del “model d’èxit” (atribuït al mètode de la immersió lingüística), les amenaces i canvis que està patint el català des de la subalternitat a la negació del conflicte, des dels canvis demogràfics a les noves pedagogies en l’era d’internet, des de les pors i inseguretats dels parlants a l’actuació cada cop més decidida i agressiva dels tribunals espanyols i de les plataformes polítiques i parapolítiques espanyolistes.
En definitiva, ens cal una bona base d’informació i reflexió a nivell col·lectiu per arribar a percebre les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats que presenta aquesta idea d’articular un nou consens sobre la llengua.
En el pròxim article analitzarem les posicions del model que proposa ERC, el partit que ja liderava la conselleria de cultura del govern autonòmic, el Pacte nacional per la llengua que ja s’ha presentat i les conseqüències pràctiques de sentències i lleis que ens abocaran a la desobediència si no volem ser escombrats del mapa de les llengües vives.
