Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Definitivament despullats en temps de rebaixes, confiscacions i pillatges diversos
28/03/2021 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Estem assistint a un concurs molt disputat en aquest estat espanyol que patim sobre quina força política donarà per acabada la seva tasca i es dispersarà amb més celeritat i bones perspectives de futur per als seus membres, no sense haver complert alguna funció particularment letal per als Països Catalans, ja sigui contra la llengua, ja sigui contra l’economia, ja sigui contra el patrimoni, ja sigui contra les persones i els seus drets, ja sigui contra les llibertats de tota mena. Qualsevol dany que s’infringeixi a la nació catalana tard o d’hora serà recompensat de manera directa o indirecta per l’estat espanyol. Així s’expliquen ambaixades com la d’Andorra, carreres polítiques com la de l’ ex-ministre de sanitat, alcaldies com la de Barcelona, consells d’administració com el d’Enagas...

Fem un repàs curt de les últimes rebaixes i les últimes confiscacions i pillatges: recordeu com van venir al món electoral el grup de Cs-Ciudadanos/Partido por o de  la Ciudadanía? El seu lider- “Adam” Albert Rivera ocupava, tot despullat i conill, els cartells electorals com a símbol que no amagaven res i eren totalment transparents i purs; després, va aparèixer “Eva” Inés Arrimadas,-una mica més tapada- no cal dir-ho- i tots dos van ocupar el paradís; poc a poc Adam i Eva van conviure amb la serp malvada (que tenia un sospitós aire “obrero español”) que els va encarregar de sembrar l’odi i la destrucció en aquell bonic paradís: així ho van fer amb aplicació i constància: allà on veien una escola que predicava una llengua indigna d’un paradís, ho denunciaven i amenaçaven amb les penes de l’ infern i sobretot allà on detectaven algun símbol de color groc, ho consideraven un símbol del diable i hi llançaven un exorcisme judicial fulminant. D’aquesta manera el partit dels despullats va atraure l’atenció i la curiositat de molts votants avorrits i fastiguejats d’aquells que anaven amb “trajo” o faldilla i corbata i que deien “bledes” i no menjaven les “acelgas” que tocaven.

Així van anar fent la viu-viu i exercint tota acusació popular que se’ls posés a tret si era contra els que menjaven “bledes” i “pastanagues” i es manifestaven per l’autodeterminació i l’amnistia.  Fins que la malvada serp s’ha cansat del partit “naranjito”, del paradís i la parelleta, i els ha retirat la confiança i expulsat de l’edèn.

Els votants, seguint l’olor del fracàs, també  els han anat abandonant i els militants amb càrrec han iniciat la desbandada seguint aquell partit que els pot assegurar més les garrofes. Vol dir això que fan pena i que deixaran de fer mal, de la qual cosa ens hem d’alegrar? El mal important ja l’han fet i el continuaran fent, sobretot la guerra contra la llengua, contra les estructures territorials de la nació, contra la cultura catalana, contra els desigs de llibertat i a favor d’una estricta espanyolitat. Han fet tot el possible per fomentar el model de bilingüisme castellà/català, com si fos el model secular i natural de la nostra nació, i han arrossegat en aquesta aventura de genocidi cultural i d’imposició supremacista del castellà més d’un emboscat disfressat de pobre espanyol perseguit. A les ultimes eleccions espanyoles, a les basques i a les gallegues  i a les del principat han  certificat la seva dispersió: uns cap a PP-VOX i altres cap a PSOE i altres cap a l’abstenció; alguns dels socis fundadors reclamen un enterrament digne i immediat... Però recordem- ho la seva presència i activitat ha fet molt de mal i en continuarà fent, un cop mort, perquè ha sembrat una herència i una ideologia enverinada –el bilingüisme social i expansiu del castellà- que ha anat introduint la substitució “natural” del català pel castellà. Fa quinze anys un sermó bilingüe al ple del parlament en una sessió solemne d’investidura hauria estat impossible de sentir en boca d’un aspirant dirigent del PSC; vol dir això que el PSC també és mort substituït pel PSOE, I això,  en la llengua i en moltes altres coses, és molt significatiu i perillós.                 

Una altra aventura política que està acabant els seus dies és el desembarcament triomfal i acotxat per grans mitjans com La Vanguardia i l’actual fugida igualment  sonada del regidor de l’ Ajuntament de  Barcelona Monsieur Valls. Es pot dir que el seu fracàs en l’intent de ser batlle de Barcelona ha estat a l’alçada de l’ orgull i prepotència exhibida pel personatge, però, lamentablement no ha estat un fracàs rotund: ha estat vital per evitar que la batllia de Barcelona anés a mans d’Ernest Maragall, el cap de files d’ERC, i per tant a mans independentistes; monsieur Valls va ajudar a eixugar les llàgrimes de decepció i ràbia d’Ada Colau, que ha passat d’activista i populista indignada contra la casta i els poderosos a admetre com a crossa imprescindible els vots de l’ex-primer ministre francès, conegut xenòfob i mà dura contra els dèbils com a ministre de l’interior de l’estat francès ;  i Ada Colau,  arran d’aquesta història, ha  fet tàndem amb el Psoe i ha accentuat la seva fredor, desinterès  i malvolença envers tot allò que faci olor de catalanitat; de fet ha deixat de fingir un interès pel país que mai no ha sentit i ara deixa veure un sentiment més sincer cap els comuns més espayolitzats, tipus Albiach, i deixa anar- així que se li escapa – píndoles i piulades anticatalanes a raig.

D’ella és la recuperació de la idea de considerar Barcelona com la capital sucursal subordinada número 2 a les ordres de la centralització madrilenya. Veurem els moviments que farà per donar suport al col·lega Pablo Iglesias.

I de l’alcaldessa de Barcelona ens traslladem a l’actual cardenal/ arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella i Omella- premiat amb la Presidència de la Conferència Episcopal Espanyola que, ara mateix, seguint l’estela dels cardenals de Barcelona Jubany, Carles, Martínez Sistach i ara el matarranyenc Omella,- bisbe que havia estat de Barbastre- juntament amb els bisbes de Lleida -successivament Malla, Ciuraneta, Piris i ara Giménez Valls, han presidit i beneït la confiscació/destrucció de la part de la Franja, de les seves parròquies i els seus bens artístics que ha format part indestriable durant vuit segles del Bisbat de Lleida i que  des del 1995 han estat segregades del seu territori històric i adjudicades al bisbat de Barbastre-Montsó com igual està passant amb el Monestir emblemàtic de Santa Maria de Sixena, al cor de la terra ferma i símbol del casal comtal de Barcelona i dels seus comtes/reis. Ni tots els poders eclesiàstics ni els poders polítics autonòmics –inclosos el president Pujol i la seva mà dreta Duran Lleida, coneguts fidels missaires tots dos- no van fer res efectiu prop del Vaticà per contrarestar el poder del santuari de l’Opus i tots els seus fidels i polítics importants vinculats a la zona d’Aragó i el Santuari de Torreciudad i amb gran poder prop del Papat. Aquí es va ajuntar una estratègia política secular que forma part de la història de la construcció de l’estat de Castella-Espanya que pressuposa una absorció sense pausa dels territoris de l’antic Regne d’Aragó per part de Castella , de la seva llengua i patrimoni com a pas previ d’intentar la penetració i absorció del Principat de Catalunya entrant per Lleida, i la Franja de Ponent : al llarg de la història, la construcció de Espanya com a estructura d’estat ha comptat amb l’estratègia de partir els Països Catalans i introduir una falca castellana (en aquest cas castellano-aragonesa ja espanyolitzada) i a ser possible, introduir en l’imaginari de la gent catalana la idea d’una regió de l’Ebre que arriba fins al mar amb capital a Saragossa. Durant la dictadura franquista hi va haver diversos intents d’esquarterar les terres de Lleida i que fossin la falca d’entrada de l’espanyolització. Podríem dir que l’èxit més gran d’aquesta estratègia no  s’ha produït amb la dictadura sinó amb la postdictadura i el muntatge de l’estat espanyol autonòmic, que ha facilitat ajuntar-se amb una segona estratègia amb presència dels poders religiosos i del vaticà (Opus i els papats conservadors post concili) una estratègia d’enfrontament perfectament calculada entre els regnes de la històrica Confederació Catalano-Aragonesa, ara reconvertits en les regions autonòmiques d’Aragó, País Valencià i CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya); quants  més ressentiments i malentesos s’han fomentat des del poder de Madrid (governs de Felipe González, ministeris de justícia i Interior de l’aragonès, futur alcalde de Saragossa Juan Alberto Belloch) més hi guanya l’espanyolitat i més es debilita el cor de la nació dels Països Catalans; en el cas de l’esquarterament del Bisbat de Lleida i la confiscació dels seus bens a favor del Bisbat de Barbastre-Montsó hi compta molt el poder del Santuari de l’Opus i la força de les personalitats polítiques i religioses del vaticà i dels governs espanyols. Ens trobem davant d’uns dels moments més delicats de la supervivència de la nostra nació i n’hem de ser conscients.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid