Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Bufa el vent i la flama tremola
24/02/2020 Guillem Vendrell

Passen els dies i els mesos. S’acumulen processaments, noves denúncies i molts continuen a les garjoles sine die.

En d’altres llocs i circumstàncies semblants, això seria una dictadura.

Si sense aquests elements el gobierno anomena dictadura el govern legítim de Veneçuela, o reconeix rere un cop d’estat sagnant el govern colpista de Bolívia, però en canvi judicialitza i empresona càrrecs electes amb renovats compromisos de l’electorat, o per penjar un cartell els anomenen "terroristes", -excepte per uns pocs que usurpen la representació d’interessos associats amb el gobierno monàrquic espanyol-, aquesta situació dista molt de ser una democràcia representativa; en tot cas, només representa el poder d’una oligarquia, una gran burgesia i els seus titelles al gobierno.

Per a més INRI, un partit que somnia amb una majoria il·lusòria a casa nostra, es posa en mans dels representants i els instigadors de tota la repressió.

Diuen que estabilitzant el gobierno de Madrid poden obtenir beneficis delirants que no especifiquen per a Catalunya.

Tot l’han posat en una “mesa de diàleg” entre governs, on a més que tots sabem que no s’avindran a parlar més que del temps; si no és una utopia serà una cosa ben distinta.

Si el govern reclama pressupostos, per exemple, per a ampliar l’aeroport del Prat que gestiona AENA, aproven una obra d’una nova pista i li donen l’obra a una constructora madrilenya.

Com pensen que podran beneficiar Catalunya pactant quelcom amb aquesta gent que fa constar aquests diners que mai rebrà Catalunya com a una inversió de l’estat a Catalunya, quan els diners no vénen, es queden a Madrid?

Les CUP millor que no diguin res, tremolo. Els altres partits de la classe política dins el sobiranisme i l’independentisme juguen els seus tripijocs llunyans dels interessos generals de país.

La dreta rància i la ultradreta feixista creixen en ressò i assoleixen representació parlamentària a Espanya, cap al país Basc, i minsa a Catalunya, però les seves denúncies tenen curs i ataquen, i ataquen i aquí els representants catalans només es proposen negociar fum amb el titella espanyol de torn que ells mateixos han facilitat que sigui president del gobierno.

Donen passes enrere i tornen a demanar un referèndum; potser en aquella mesa demanin un de “dret a decidir”.

Però la situació la coneixem tothom, cerquem, llegim, i no trobem més que molts bones visions i anàlisis definitòries del que passa, però no pas cap pla de lluita, impuls organitzatiu per a passar de les concentracions que desgasten més el nostre poble que l’estat, a un nivell que no sigui sempre a la defensiva.

Encara no s’ha reflectit de cap manera el paper dels dos únics representants catalans de l’independentisme revolucionari, com diuen els comandaments dels Mossos que han testificat davant el tribunal de l’Audiència Nacional espanyola.

Descobrim tot el que albiràvem o pressentíem de com són la “nostra policia”, escoltar-los és d’un altre telediari. I nosaltres continuem cada dilluns a les places de la vila de tots els pobles, la Meridiana, fent col·lectes per pagar fiances o multes, mentre el Parlament no fa cap passa endavant i prenen el dret a vot des d’una oficina electoral de Madrid a un president amb el suport majoritari de tot un poble, de la mà dels genis de la negociació.

Fa temps, recordo que en David Fernàndez els va dir: “Si voleu els acompanyem fins a l’andana de l’AVE, però no hi anirem perquè ja sabem el que passarà”, i estem igual.

Perdoneu-me, però fora d'estranyar propostes per a l’acció, de vegades llegir articles que satisfan per la seva coincidència, el meu propi estat d’ànims interior, prefereixo llegir una novel·la de fantasia que serà més real que la política de pantalleta i discurset no propositiu que es fa.

Avui tindrem en Jordi Sánchez a TV3, i el 29 intentaré canviar la visió i espero que no tornin els del CNI a orquestrar un altre atemptat a la Rambla o la Sagrada Família estant jo lluny. A veure si de lluny s’esvaeix la boira.

Desitjo positivament veure el resultat de l’acte de Perpinyà mentre volo creuant l’Atlàntic.

Però no puc esperar quelcom que ja s’ha deixat perdre com a mínim dues vegades, abans que arribessin els piolins.

Esgoten la paciència i embruten les consignes històriques. El més propositiu ha estat en Lluís Llach cantant l’Estaca a la Meridiana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid