Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Qui va fer possible i qui va barrar l’alto el foc d’ETA a Catalunya?

Article de Carles García Solé, veterà independentista sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA

23/11/2021 Memòria històrica

Està previst que a finals d’aquest mes de novembre es posarà a la venda a les llibreries un llibre on explico les meves vivències com activista independentista, la militància al FAC, la presó, la fuga de Segòvia, l’estranyament i exili i la posterior militància. Està basat en un manuscrit que vaig elaborar i que explica en gran part les experiències que vaig viure, tot i que, per manca d’espai i a criteri dels editors, en alguns aspectes no detalla moltes de les situacions viscudes i escrites, que per a mi tenen una gran importància sentimental i històrica.

En línies generals, aquest llibre és una bona aportació a la memòria d’aquest país. Tot i que, tal i com passa com a la cuina d’un restaurant, jo hi poso el tall i les tres persones que m'han ajudat hi posen la salsa: tot plegat fa un bon plat. Jo hi poso les meves vivencials en cru i els companys les amaneixen amb tot l’entorn polític i social d’aquells anys difícils del franquisme i postfranquisme.

Per això, amb aquet escrit, intento ampliar i descriure millor aquell procés llarg i perillós que potser el llibre no reflecteix prou bé, per les limitacions de la seva extensió.

Després de les primeres trobades amb Herri Batasuna la premsa de Madrid i després la resta de mitjans denunciaven les reunions del Carod amb Otegi i la finalitats que perseguien, la pau. Això ens va portar a extremar les mesures de seguretat per arribar fins al final. Vam portar a terme el desplegament d’aquestes mesures de seguretat i vam adquirir aparells sofisticats per controlar una presumible situació d’espionatge i control.

Poc després va aparèixer el comunicat d’ETA que decretava l’alto el foc a Catalunya, després i com a conseqüència de les converses clandestines a Perpinyà.

Després d’això les quatre persones, que durant molt de temps vam participar en aquells contactes, vam ser “convidats” a abandonar ERC per voluntat –i enveja, podem dir- del Secretari General del partit i del seu equip.

Puigcercós era un bocamoll. Sabent-ho, no ens refiàvem d'ell. Totes les gestions dels contactes amb l’organització armada basca  les portàvem nosaltres quatre en l’absolut secret. No podia ser d’una altra manera.

Quan es van fer públiques aquelles trobades secretes amb ETA, jo vaig tenir una gran bronca amb en Joan Puigcercós, que en comptes d’agrair tot el que havíem aconseguit –que ETA deixés d’actuar a Catalunya-, ens recrimina a la gestió tot argumentant que l’organització armada basca estava totalment neutralitza da per la policia. La meva resposta fou que ell patia la "síndrome de Estocolm", pels anys de la seva estada en Madrid com a diputat al Congreso.

Quatre de les persones que vam organitzar els contactes a Perpinyà havíem desplegat un aparell de seguretat a ERC. Organitzàvem la protecció a las manis, actes públics i protecció personal d’alts càrrecs partit. Teníem el projecte ambiciós de desplegar-ne la presència a les quatre capitals catalanes, amb moltes altres persones. Però quan els companys van conèixer que vam ser obligats a deixar el partit, per les pressions de Puigcercós, tots es van donar de baixa de la militància a ERC.

Cal dir que la mort d’Ernest Lluch va precipitar les coses. Ens sentíem amb l’obligació d’aturar aquelles accions armades d’ETA a  Catalunya. Vam fer un primer viatge al País Basc, concretament a Eibar. Era el més de gener del 2001 i ens vam entrevistar amb Miren i Triki. Ella pertanyent al escamots de recuperacions i ell un dels històrics fugats de Segòvia. La trobada no va anar bé. Vam tornar a Barcelona amb una sensació de fracàs.

Un cop en Barcelona i després de contemplar el fracàs de la trobada a Eibar, es va considerar que jo hi tornaria, tot sol, per trobar el contacte adequat, favorable i i aconseguir el contacte amb l’organització armada basca.

Amb Txomin Ziluaga, havíem estat quatre anys junts en la presó de Segòvia i érem molt amics. Txomin havia estat molt crític amb l’organització basca per l’atemptat d’Hipercor, fins al punt que va donar-se de baixa a l’organització clandestina. Va marxar amb la seva parella a Nicaragua, on tenien un fill. Jo aleshores coneixia que després de dos anys havia tornat al País Basc, però no sabia on vivia.

Txomin Ziluaga va ser la persona clau i que va possibilitar la reunió de Perpinyà. Gran amic del Santi Brouard (assassinat pels GAL, Secretari General de HASI i membre destacat d’HB).

El vincle amb Txomin era ferm i venia de lluny. Quan el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional) es va presentar a les eleccions, ell ens va fer imprimir, gratuïtament, tota la propaganda durant la nostra campanya electoral. Per la meva part, i com a compensació per aquella gran ajuda, vam tenir amagat el militant perseguit Mikel Echevarria i posteriorment el vam passar a l’altra banda del Pirineu.

Sabíem que Txomin havia tornat de Nicaragua, però no el trobàvem i vam decidir que jo em desplaçaria al País Basc amb temps suficient fins localitzar-lo i poder-li traspassar així les nostres queixes.

Em vaig establir en un poble petit, Ea, a la costa biscaïna, on tinc bons amics. Hi vam ser deu dies, però ningú em volia dir on trobar el Txomin. El volien protegir, és clar. Vam mantenir grans discussions amb militants abertzales, gairebé violentes, en un restaurant del poble. Fins al punt que els amos van haver de tancar portes i finestres pels crits que proferíem durant les discussions. Va ser quan un dels bascos em va dir allà de "¿Tu sabes cuantos generales aliados murieron en la Segunda Guerra Mundial?" Jo li vaig respondre que no ho sabia i ell em va replicar que: "Ninguno. ¿Sabes a cuantos les hemos limpiado el forro  nosotros?, a nueve!”

Podria seguir i seguir, però no ho faré...  Finalment vaig aconseguir entrevistar-me amb Txomin, en un Poblet petit a prop d’Elantxove. Allà es va iniciar el que avui es coneix com el “Pacte de Perpinyà", en què posteriorment van prendre part molts actors diferents en moltes reunions secretes, amb Txomin, Orbeta, Álvarez, Barrena, Otegi, amb en Carles, Carod-Rovira, Xango, Jaume N., etc.

Quan es van filtrar les primeres informacions sobre aquelles trobades a Perpinyà, i després de les primeres trobades amb Herri Batasuna, la premsa de Madrid i després la resta de mitjans van escampar informacions i van atacar les reunions de Carod-Rovira amb Otegi, que buscaven, precisament, els camins de la pacificació.

Aquella situació ens va portar a extremar unes mesures de seguretat que asseguressin els nostres objectius. Aleshores vam adquirir aparells sofisticats per controlar la situació, evitar l’espionatge i protegir-nos.

Punt i final. Podria seguir, però no ho faré. El colofó de totes aquelles gestions, que tants fruits han donat, és que l’actitud de l’aparell d’ERC no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Especialment la de Joan Puigcercós i el seu equip, que per pura enveja política i desig de controlar-ho tot van posar pals a les rodes i ens va fer fora del partit, sense tenir en compte que gràcies a les nostres gestions ETA va deixar de realitzar accions a Catalunya.

 

Valora
Rànquings
  1. Parla Adelais de Pedrolo: "...sempre va reivindicar la independència dels Països Catalans, que sempre va escriure en català..."
  2. Qui va fer possible i qui va barrar l’alto el foc d’ETA a Catalunya?
  3. Es publica "Del FAC a la reunió de Perpinyà", testimoni de la militància de Carles García Solé
  4. La CUP viatja a Escòcia amb la voluntat de sincronitzar les agendes independentistes
  5. Guanyem Girona alerta sobre la situació precària dels serveis per a infants i adolescents
  6. Es commemora el centenari de la creació d'Estat Català: "el primer partit polític independentista a Catalunya"
  7. Clam popular al País Valencià per un finançament just
  8. El Col·lectiu "Guilleries" dels Mossos denuncien el "patètic sainet de rendició autonomista"
  9. Mobilització multitudinària per la independència a Bilbo
  10. Contra la impostura sindical: Rafael Farga Pellicer
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid