Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
'El dret de l’autodeterminació de les nacions' de Lenin (1914)

Per Xavier Ferré i Trill, investigador del pensament polític contemporani i la història social de la cultura

26/09/2021 Memòria històrica

Sota la I Internacional (1864-1876), i dins el corrent polític de les revolucions agràries (pageses) i burgeses de 1848, els marxistes (més que no pas ‘marxisme’com a moviment, com afirmen els estudiosos G.Haupt i M. Lowy) propugnaren concepcions estratègiques més que no pas definicions entorn de la nació. El context de la formació del proletariat i les contradiccions entre metròpoli colonial i colònia, com evidencià l’intercanvi desigual entre Anglaterra i Irlanda, explicava un cert “gir” de Marx i Engels, en l’etapa 1860-1867 pel que feia a la màxima que havien encunyat els dos revolucionaris el 1848: “un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”. Ambdós activistes es mostraren favorables de l’emancipació d’Irlanda respecte d’Anglaterra, cosa que equivalia a reconèixer la solidaritat del proletariat anglès vers els els jornalers agraris irlandesos. Els debats existents dels marxistes vuitcentistes se situaven en l’estudi de la qüestió agrària i de la Revolució Industrial. Entre ambdós processos se situava la qüestió nacional amb què es trobaren Marx i Engels.[1]

L’obra de Lenin, pel que feia a la qüestió nacional partia d’un interrogant previ plantejat a l’obra marxiana: què podia aportar l’alliberament colonial i dels pobles al procés revolucionari i a l’internacionalisme de classe? Com en el cas de Marx i Engels pel que feia a la I Internacional, El dret de l’autodeterminació de les nacions (1914) se situava en els debats nacionals de la II Internacional (1889-1916). Així, al Congrés socialista de Londres de 1896 s’acordà aprovar la lliure de determinació dels pobles, per bé que fou més aviat un formalisme per a servar la unitat que no pas una altra cosa. La II Internacional tingué una funció més rellevant que no pas la Primera quant a l’anàlisi del fet nacional. La reflexió més destacada, i referent de Lenin per a les seves anàlisis autodeterministes, provingué de l’austromarxisme. Es tractava de l’obra d’Otto Bauer (1881-1938) La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia (1907).

El dret d’autodeterminació dels pobles leninista, aprovat al Congrés del POSDR de 1903,[2] fou, en part, conseqüència del debat encapçalat per la Lliga de Treballadors jueva  en el procés constituent del partit socialdemòcrata rus (1897-1898). L’organització del nou partit en seccions nacionals, com sol·licitava el Bund jueu, hi motivà el debat nacional. La reflexió de Lenin i dels socialdemòcrates russos se situava, fonamentalment, entorn d’estratègies revolucionàries contra els imperis europeus orientals del moment: prussià, austrohongarès, rus i otomà. Lenin mateix proporcionava al lector una panoràmica històrica de l’assumpció progressiva del dret d’elecció dels pobles en els capítols setè, vuitè i novè d’El dret (…). El  capítol vuitè (“L’utòpic Karl Marx i la pragmàtica Rosa Luxemburg”) és especialment d’interès en resposta a Rosa Luxemburg: l’emancipació d’Irlanda s’aconseguí en una situació –cap a 1860– on “Els lligams econòmics entre Irlanda i Anglatera eren fins i tot més estrets que els actuals lligams que té Rússia amb Polònia, Ucraïna…”.[3]

La proposta d’El dret (…) comportava una superació de la doctrina autromarxista –fonamentada en l’autonomia cultural dels pobles i condicionada per l’organització territorial d’Àustria-Hongria: dues nacions pluriètniques-una monarquia– i de l’estratègia luxemburguista (d’orientació cosmopolita). La concepció nacional de Rosa Luxemburg fou el centre de debat del text leninista.[4] No es tractava d’identificar, però, el drets dels pobles amb l’autonomia cultural, o, com deia Lenin, amb principis psicològics, com proposava el marxista austríac Otto Bauer; ni tampoc de vincular el dret de la separació a la via polonesa. Segons Luxemburg, no s’havia de contemplar la independència de Polònia, país aleshores fraccionat en els tres imperis europeus esmentats. Segons la teòrica marxista, l’autodeterminació contravenia la unió dels proletaris de Rússia i de Polònia. La unió calia enfortir-la perquè, altrament, s’afleblia el procés revolucionari rus. I, en conseqüència, tampoc no calia defensar cap estat polonès controlat per l’aristocràcia agrària.

El primer capítol de l’anàlisi de Lenin ens situa en el marc de debat teòric marxista a començaments del segle vintè. Hi cita l’opuscle elaborat del marxista Karl Kautski (1854-1938), Nacionalitat i internacionalitat (1908). També s’hi emmarca el sentit de l’assaig davant el posicionament contrari a la indepedència de Polònia per part de Rosa Luxemburg.

Tenint en compte aquest debat, i en una situació immediata d’esclat de la primera gran guerra mundial (1914-1918), fou que Lenin elaborà El dret (...). És a dir, poc després que Stalin publiqués El marxisme i la qüestió nacional (1913), plantejament que no agradà l’autor de Què fer? (1902)

El nucli de l’anàlisi de Vladimir Ilitx (1870-1924) és una crítica –i una alternativa– al nacionalisme panrús imperial dins l’esclat de nous “moviments nacionals”: “No és la primera vegada que els moviments nacionals sorgeixen a Rússia, ni són peculiars d’aquest país únicament. Per tot el món el període de la victòria final del capitalisme sobre el feudalisme ha anat lligat als moviments nacionals.”[5] ‘Victòria final’ que es donà, en part, a través de les revolucions democràticoburgeses. És en aquest procés que cal situar l’esplet d’alliberament de nacions i pobles junyits als imperis de l’Europa oriental. Fou un alliberament nacional perquè fou una revolució contra el tardofeudalisme.

És així que, segons Lenin, cal valorar transformacions de l’estructura econòmica i social cap al capitalisme, si aquest canvi suposa un avenç cap a la fi de l’estructura de poder agrària terratinent: “Amb tot si en un país amb un sistema estatal característicament precapitalista hi ha una regió nacionalment delimitada on el capitalisme es desenvolupa ràpidament, llavors com més ràpid es desenvolupa el capitalisme, més gran serà l’antagonisme entre aquest i el sistema estatal precapitalista, i més probable serà la separació de la regió progressiva de la resta, amb la qual està connectada, no per llaços “capitalistes moderns”, sinó per llaços de “despotisme agrari”.[6] Els moviments (d’alliberament) nacionals se situaven dins un projecte revolucionari contra la monarquia neoabsolutista. Aquest era el punt que volia remarcar Lenin en tot el seu opuscle en oposició a l’autora polonesa de Qüestió nacional i autonomia, text de referència de Lenin per a comentar el posicionament luxemburguista.

Cada nació cal analitzar-la en el seu context, perquè Lenin pondera el marc històric de presa de consciència nacional en una àrea molt determinada: Rússia. El segon i tercer capítols, “ “Plantejament concret i històric de la qüestió” i ”Les particularitats concretes  de la qüestió nacional a Rússia  i la seva transformació democràtico-burgesa” esdevenen fonamentals per a concretar la importància de la historicitat dels canvis sociopolítics i de llurs efectes revolucionaris. “Les particularitats…” desmenteix l’afirmació de Rosa Luxemburg quan esmenta que cap partit socialista no dóna suport al dret a l’autodeterminació de les nacions (esmenta els casos d’Alemanya, Àustria, EUA, Suïssa i Suècia). Lenin respon Luxemburg situant el moviment nacional en el procés històric de les revolucions democràtiques entre 1789 a 1871. S’hi estableixen les diferències entre l’imperi autrohongarès (citat per l’autora) i Rússia, dos imperis amb capacitat de poder molt distinta i favorable al control exercit per Rússia sobre els altres pobles de l’imperi. Finalment, Lenin hi destacava que al congrés socialdemòcrata austríac de Brno (1899) s’acordà la defensa dels drets nacionals dels pobles.

El dret () és una actualització política molt aprofundida del punt novè de l’acceptació del dret d’autodeterminació acordat al Congrés dels marxistes russos de 1903. És una actualització perquè a Rússia havia esclatat la primera revolució social de 1905. La reflexió de 1914 se situava en un procés d’interpretació de la lluita nacional dins el procés d’una revolució democràtica endegada en la perspectiva d’una revolució socialista. En el primer procés revolucionari (1905) la potencialitat revolucionària del factor nacional era clara perquè aglutinava un bloc polític policlassista contraposat al bloc social tardofeudal-imperial. Lenin exposava, en aquest sentit –com a nova prova d’autodeterminació davant la postura “negacionista” de la comunista polonesa– el rerefons favorable de la independència de Noruega respecte de la monarquia Sueca el 1905, amb acord dels treballadors suecs en solidaritat amb els treballadors noruecs. El capítol sisè, dedicat a aquesta qüestió, culmina l’estudi de Lenin pel que fa al seu objectiu: contextualització del dret a l’autodeterminació en un marc de revolució democràtica en l’àrea oriental d’Europa…,en la línia de mes enllà del riu Elba, com li agradava de concretar a Eva Serra.

En el decurs de la revolució soviètica (1917), la potencialitat revolucionària del dret a l’autodeterminació reforçava la unitat de classe i significava una via resolutiva per a acabar amb el nacionalisme i la seva relació amb els interessos de la burgesia: l’autodeterminació superava l’estratègia nacionalista.

La finalitat leninista de reconeixement de l’autodeterminació fins a la separació, fins a la constitució d’un estat nacional independent, es basava en la necessitat revolucionària del proletariat per a consolidar la revolució socialista. Cal remarcar que, sota aquest posicionament, l’àmbit d’influència immediat de l’anàlisi de Lenin era el delimitat pel pannacionalisme rus, el qual comportava, amb les hipotètiques reivindicacions nacionalistes del pobles, una divisió al si del proletariat. L’autodeterminació, en canvi, unia els obrers; no pas els separava. I els unia perquè el dret a la separació, deia Lenin, podia comportar, un cop bastit l’estat socialista, la lliure unió d’una nació al nou estat. Per aquest motiu comparava el dret a l’autodeterminació al dret al divorci: era un dret, no pas un imperatiu (el dret al divorci no duia forçosament a la separació).

Lenin venia a dir: el reconeixement de l’autodeterminació és un dret que legitima políticament (també, moralment) la unió lliure de pobles a l’estat socialista emergent, atès que no es tracta d’unir des de la força, sinó des de la llibertat de la separació. L’aplicació del dret a l’autodeterminació, immediatament després de la revolució d’octubre de 1917, dugué, sota el bienni 1917-1920, a la independència d’Estònia, de Letònia, de Lituània, d’Ucraïna, Geòrgia i de Finlàndia. Amb tot, i després de la guera civil (1918-1921), algunes d’aquests nacions es reincorporaren a Rússia. El procés de russificació dut a terme per Stalin després del traspàs de Lenin (1924) suposà, de facto, una “relectura” a la contra del dret a l’autodeterminació.

L’anàlisi d’El dret () no és un estudi entorn de la nació, és, sobretot, un posicionament tàctic segons una correlació de forces internes i davant de l’etapa colonial i imperialista, i, ben especiaficament, és una linía de treball polític contra els nacionalistes “grans russos”, inclosos els liberals (“nacionaldemòcrates”) del Partit Constitucional Democràtic (“Kadet”, 1905-1917), com Lenin exposa al cinquè capítol “Els burgesos liberals i els socialistes oportunistes en la qüestió nacional”.  Lenin indicà, per tant, que el fet nacional era un fet polític i no tan sols cultural.I que els moviments nacionals esdevenen, com remarcava Andreu Nin,  factors revolucionaris.[7]

Davant aquesta estratègia assimilacionista Lenin remarcava, a l’apartat de “Conclusions”, que la tasca del proletariat  (començamernts del segle vintè) era la lluita contra al pannacionalisme rus: “reconèixer, no tan sols plena igualtat de dret de totes les nacions en general, sinó també igualtat de drets pel que fa a la política, és a dir el dret d’autodeterminació de les nacions, de secessió”. I també duia a “preservar” en la unitat del proletariat.[8] No en va, caldria no perdre de vista que el 1916 Lenin redactava, sota l’impacte a Rússia de la I Gurerra Mundial, el seu estudi essencial L’imperialisme, fase superior del capitalisme. L’autodeterminació esdevenia un principi revolucionari davant la dominació ‘centre-perifèria’. Cada context explicava un raonament i una actitud. El text leninista tenia, com hem introduït, un context, que caldria no extrapolar ahistòricament als anys seixanta i, fonamentalment, als anys setanta del segle passat.

                                                                     *****

A les nacions sense estat de l’Europa Occidental (posterior a la segona postguerra mundial), la reivindicació autodeterminista ha estat interpretada, essencialment, des de dues òptiques fonamentals.

La primera concepció, especificada pels partits comunistes (i les seves conversions d’esquerra socialdemòcrata) organitzats sota la identitat ‘un partit-un estat-una nació’. Fan un ús formal i tàctic del principi leninista. De fet, el criteri organitzatiu territorial del partit determina una concepció limitada del dret a l’autodeterminació. És en aquesta conjuntura que cal situar i ponderar la fundació d‘un partit socialista com el PSAN (1968). La seva constitució no tan sols remarcava el binomi una nació (oprimida)-un partit (d’alliberament), sinó que comportà un desenvolupament teòric de la qüestió nacional a través de traduccions i de posicionaments autònoms.[9]

Aquests partits “resolen” un procés d’opressió nacional tot adoptant la via federativa plurinacional, essencialment cultural-lingüística. L’adopten tot conservant el model polític d’estat-nació establert. Una derivació ‘cosmopolita’ d’aquest posicionament consisteix a identificar ‘reivindicació nacional’ , ‘nació sense estat’, ‘drets dels pobles’, amb reacció, obstrucció, divisió dels interessos obrers. “Solucionar”, al capdavall, el debat nacional amb l’assumpció acrítica del principi: ‘el proletariat (treballadors)’ no té pàtria’. Segons com, doncs, l’ús del posicionament de Lenin esdevé buit de contingut i, fins i tot, contrari a l’alliberament. Hi esdevé si és proclamat (des dels rengles socialpatriotes “d’esquerres” del “centre-perifèria”) des d’una una orientació confusionista i defensora dels interessos de l’estat, que no ha deixat de ser presó de pobles.

La segona formulació, adoptada per organitzacions independentistes, concep la lluita per l’autodeterminació com a via revolucionària contra l’estat capitalista –i la seva cocepció pannacional. La lluita d’alliberament nacional és l’expressió socialista que pren la lluita de classes en una situació d’opressió nacional d’una societat nacional. Aquest posicionament és, en part, conseqüència d’una fase de teorització de la nació (o d’una condició política assolida per una formació social) tenint en compte la historicitat de la lluita de blocs socials de poder en un procés de construcció nacional-estatal (del feudalisme a la transició capitalista) i la seva actitud cap a la formació d’un estat ocupant (de la transció del capitalisme industral al capitalisme transestatal).

L’oposició d’ambdós plantejaments indica que l’ús present del dret a l’autodeterminació de Lenin s’ha d’adscriure a cada etapa política de cada nació, o poble. Contràriament a fer-ne una verbalització mecànica i abstracta. Altrament, se’n pot arribar a fer un ús arcaic i culturalista: dur una reivindicació revolucionària a l’absoluta perversió sota la farsa del pannacionalisme opressor dels estats. L’opció contrària a aquest atzucac és dur a terme una anàlisi històrica i definir una estratègia segons l’etapa de contradicció política determinada per l’estat i per les relacions socials de producció des de cada formació social. El dret dels pobles, des d’aquest vessant, és un dret revolucionari, com ens mostrà Lenin, però alhora demana no assumir acríticament la tesi que tota forma de socialisme comporta la fi de l’opressió nacional. [10]

Des de la perspectiva històrica caldria situar l’esdeveniment de l’1 d’octubre com a culminació d’un procés revolucionari latent d’una nació oprimida definit a mitjan anys seixanta i catalitzat entorn de 1973. En quin sentit, s’acomplia, o es rectificava, El dret d’autodeterminació de les nacions?

 



[1] Una síntesi de la sèrie de debats entre marxisme i qüestió nacional a Helène Carrère d’Encause: “Comunisme i nacionalisme”, Quaderns d’Alliberament, 1, Barcelona, La Magrana, 1977, esp., pp., 25-55.  Per a la qüestió irlandesa és obligatori Renato Levrero: Nación, metrópoli y colonias en Marx y Engels, Barcelona, Anagrama, 1975. El text original fou escrit el 1972.

[2] Cal, doncs, no desvincular el fet nacional del posicionament de Lenin en el marc de la formació del partit dels marxistes russos (1898) i els posicionaments dels seus corrents interns. El dret (…) leninià se situa en una doble coordenada hsitoricopolítica: la conformació de la II Internacional i la formació del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.

[3] V.I.. Lenin: El dret de l’autodeterminació de les nacions, València, Eliseu Climer editor, 2017, p. 98.

[4] Helène Carrère d’Encause: “Unidad proletaria y diversidad nacional. Lenin y la teoría de la autodeterminación” dins aut. cit: Comunistas/ y/o Nacionalistas” (1971), Anagrama, Barcelona, 1977, pp. 60-116.

[5] V.I.. Lenin: El dret de l’autodeterminació…,p. 20.

[6] Ibidem., pp. 33-34.

[7] Andreu Nin: Els Moviments d’emancipació nacional, Barcelona, Editorial Base, 2008, p. 152. Nin esdevingué –amb el seu estudi publicat el 1935 (reeditat per l’historiador Pelai Pagès)– un dels revolucionaris més destacats que analitzà la historicitat de les nacions des del materialisme històric.

[8] Ibidem, pp. 119-120.

[9] No per casualitat la col·lecció L’editorial La Magrana, plataforma de difusió independentista, publicà la traducció (a càrrec d’un dels fundadors del PSAN, Josep Ferrer) d’una part de l’assaig canònic de Georg Haupt i Michael Lowy: Els marxistes i la qüestió nacional (1974 (1978)).

[10] Vegeu la clarificació del dret a l’autodeterminació i la relació amb cada nació, no amb cada estat a [Carles Castellanos]: El fenomen nacional, desembre, 1974, psan-p, 1976, pp. 21-26.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid