Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Presa de decisions, participació, transparència... I defensar la revolució democràtica
10/07/2021 Joan Rocamora
Joan Rocamora Joan Rocamora

Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus... haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica. I això és el control col·lectiu per part de tots els seus membres; la solidaritat entre els més pròxims; la presa de decisions en cadascun dels assumptes que ens afecten, la transparència, fins la lluminositat, en totes les gestions, assignacions, despeses, etc.; i la incentivació de la participació per al conjunt de les persones que formen part de cada col·lectiu i, és clar, del conjunt de la col·lectivitat.

No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici democràtic de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct. En aquest sentit, ho he percebut i comprovat, podem assegurar que tot i l’esperit i la praxi del Referèndum de 2017 vivim un contrarevolució sorda i intrigant per posar fre a la presa de decisions, la participació, la transparència, etc.

Carles Castellanos descrivia després del 2012 que “Una revolució es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país.” Una definició molt encertada. Una revolució no es redueix a una trencadissa de nit de revolta. El dilema és saber si aquell canvi descrit es manté vigent i vital o recula en uns temps dominats per les renúncies, les hipoteques i pels tripijocs parlamentaris. Sense desanimar ningú, molt em temo que aquell canvi gegantí en les consciències independentistes es desinfla gradualment. També entre els nuclis més polititzats. Tot i que, i aquesta és l’esperança, el sediment de ruptura podria revifar en qualsevol moment a causa d’una guspira o d’un fet absurd que actuï de catalitzador.

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

L’existència i les relacions socials es mouen per interessos: l’explotació laboral, les hipoteques, la plusvàlua, l’espoli, el patriarcat, l’ocupació militar, els crèdits... però també l’ajuda mútua, les cooperatives o els gestos solidaris més quotidians. Negar-ho ens convertiria en uns ximples idealistes. Existeixen interessos en clau col·lectiva de tots tipus i per altra banda interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica, com el poder, l’odi o la inseguretat, però també per l’amor, la pertinença de grup o fins i tot per la natura. A cadascú de nosaltres ens toca triar, i reconèixer quins d’aquests interessos mouen la nostra existència. I sobretot, ens correspon decidir si molt egoistament (“interessadament”) desitgem gaudir d’una consciència neta, d’actuar amb coherència, o bé subjugar-nos als interessos miserables i gasius d’aquells que, per exemple, obstaculitzen la presa de decisions, la participació o la transparència.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid