Escric aquest article no amb nostàlgia sinó per constatar que en unes dècades determinades de lluita independentista, quan les coses no eren fàcils, es va avançar gràcies a la constància, les conviccions, la lucidesa i els sacrificis de molts homes i dones que ens han portat fins on ara som, a tocar de la ruptura cap a la independència.
No podré recollir els noms de tots els capdavanters en aquella lluita difícil, que afrontava enemics hostils i a voltes ensopegava amb el desengany dolorós però clarificador. Els noms de Juli, Mait, Tat, Albert, Josep M., Toni, Eva, Blanca, Aleix, Carme, Ramon, Griselda, Antoní, Teresa, Marcel, Isabel, Jordi, Ton, Lluís, o Quim.... són alguns d'una llarga llista de persones que hi van dedicar la vida, eixamplant el moviment en uns anys terribles de repressió i d'adversitats.
De tots aquests i més, en destacaré tres, perquè tenen en comú el nom i una similar trajectòria incansable de lluita i compromís. I sobretot, perquè aquesta fermesa i conviccions han prevalgut fins al dia d'avui. Continuen actius, sempre han estat actius malgrat els embats reiterats a què s'han enfrontat, segurs i fidels a unes conviccions que no han variat ni un mil·límetre; desoint cants de sirenes i rebutjant les trones remunerades.
Són en Carles Castellanos, en Carles Sastre i en Carles Benítez, els tres Carles que han conegut la presó no un cop, sinó més de dos cops; i han conegut l'exili, i la tortura. I han vist perdre-ho tot i renéixer tot una altra vegada. Això no es pot dir de molts més militants independentistes. Han estat la pedra picada i la pedra angular del nostre moviment.
I sorprèn, -això ho ha de saber la gent- constatar com des d'una part d'aquest moviment que ells van infantar, menystenen, silencien o desautoritzen aquests lluitadors incansables, coratjosos i lúcids. És, és clar, una tàctica mesquina moguda per una complexitat sectària i grupal, de la qual caldria assenyalar la responsabilitat de determinades persones amb interessos estrets i covards.
Hi ha qui té molt interès a esborrar la història i els seus protagonistes, i especialment la història de la lluita que ens ha portat fins on som, amb encerts i desencerts. Una lluita empresa des de la convicció i confiança en el propi poble. El poble que actualment està prenent les regnes dels seus interessos i drets col·lectius.
Hi va haver un temps en què la lluita era lluita; i això no es feia baladrejant, amb focs d'encenalls verbals i a través de l'exhibicionisme estètic, tan usuals en l'actualitat. Els baladrers, els elitistes demagogs i els vividors de la política fugien del compromís i dels riscos d'una confrontació en què calia armar-se de principis, fortalesa i confiança.
Per tot això els tres Carles –i tota aquella generació compromesa- mereixen el meu elogi, admiració i estima.
