x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les presons espanyoles contra els catalans: una estratègia criminal que ve de lluny
03/11/2017 Joan Rocamora
Joan Rocamora, membre de Poble Lliure Joan Rocamora, membre de Poble Lliure

Per Joan Rocamora, membre de Poble Lliure 

Les presons són en ple segle XXI, i més per als presos polítics dissidents, encara avui, un càstig i un acte continuat de venjança. I ho són de nou per als presos polítics catalans.

Els consellers catalans empresonats viuran durant un temps determinat no només la manca de llibertat, sinó un seguit de vulneracions quotidianes i, sobretot, el fet de viure com un ostatge en un lloc estrany, lluny del seu país (en aquest cas a 600 km dels seus domicilis).

La presó implica la privació de la intimitat: el control continuat (llegiu el Vigilar i castigar de Michel Foucaoult i el concepte de panòptic, que tot ho controla); la destrucció de l'entorn propi, sovint desfet literalment quan un carceller arrenca postals, roba papers o trenca algun objecte amb valor sentimental del pres; els comentaris humiliants o destructius d'alguns guàrdies; l'espionatge de les relacions socials del context; la violació de la correspondència –legalitzada en la normativa espanyola- i de les trucades telefòniques; i les limitacions o prohibició d'expressar-te en la pròpia llengua (el català en aquests casos) a les comunicacions telefòniques –restringides o negades-; les gravacions –l'espionatge- de les també limitades o vetades comunicacions amb les visites de familiars i amics, i fins dels advocats.

La presó per als presos polítics dissidents també juga amb el factor del terror, de fer sentir el pres nouvingut com víctima d'una jungla terrible en què serà devorat. Una llegenda molt allunyada de la realitat (malgrat que ha estat explotada per certa premsa amb una intenció morbosa i sàdica), perquè el pres polític acostuma a ser respectat i fins apreciat, entre altres raons perquè durant dècades ha comptat amb una força col·lectiva i coercitiva dins i fora les presons. I perquè el pres polític és sempre un suport intel·lectual i de manteniment dels principis ètics per a la resta de presos socials (els redacten recursos, hi mantenen les conviccions, els connecten amb els suports en defensa dels drets humans, etc.).

L'empresonament del reu perseguit per causes polítiques –i els socials- suprimeix els paisatges, el dinamisme social, les distàncies... i per aquest motiu presos amb llargs condemnes desenvolupen miopies i altres alteracions emocionals pròpies del captiveri en espais tancats, de murs i de cel·les.

La salut, l'alimentació, també es ressenteixen durant el confinament forçat: i no només per les malalties pròpies del món penitenciari, relacionades amb les addiccions o la marginació. La pèssima alimentació dels ranxos i dels monopolis dels economats –que tan sovint proporcionen excedents del mercat o caducats-, sovint les aigües de pous, i els diversos impediments per seguir tractaments mèdics adequats, delmen la salut del pres cada dia que passa.

L'accés a la informació, i a la cultura lliure, forma part d'aquesta estratègia de destrucció i venjança. Així com espien o endarrereixen les comunicacions (amb la gran excusa de la 'seguretat'), també impedeixen l'accés a lectures determinades –censura de llibres i revistes-, i per descomptat a l'accés de la informació a la xarxa... i a la cultura, malgrat que existeixin uns plans penitenciaris de formació/reinserció de cara a la galeria. Un altre aspecte rellevant, en aquest cas, és la impossibilitat del pres polític català de veure TV o sentir ràdios en la seva llengua.

La presó és venjança i càstig per al pres polític. Només n'esperen la destrucció –la individual, la dels principis, i la col·lectiva- i la rendició. Ha estat així durant dècades, contra presos independentistes i altres presos revolucionaris. Ha estat així durant segles.

La nostra història nacional està marcada per les presons de la venjança i dels crims. L'exemple del final de Jaume d'Urgell, legítim hereu de la Corona d'Aragó després de la mort sense descendència de Martí I l'Humà, corona usurpada per Ferran d'Antequera –dinastia Castellana-, és un precedent llunyà de la dispersió penitenciària espanyola amb motivacions polítiques.

Jaume d'Urgell es revoltà, mantingué la resistència armada contra els Trastàmares i fou assetjat al seu castell de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d'octubre de 1413. Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i la seva germana Elionor d'Urgell. Va ser empresonat durant 20 anys a diferents indrets de la península, a Castella, a Terol i finalment a la presó de Xàtiva, on va ser assassinat a mans dels infants fills de Ferran I, l'1 de juny de 1433.

El represaliats catalans han conegut presons i deportacions a les colònies espanyoles per motius polítics. Es podrien comptar a milers els deportats a les colònies del nord d'Àfrica, a les Filipines, a les Antilles... i milers els empresonats al territori o al llarg del Reino.

Però també podem enumerar moltes victòries dels catalans revolucionaris que van destruir odioses presons, centres d'extermini de demòcrates, republicans, obreristes o catalanistes. La destrucció de la Ciutadella, a mans de la Jamància el 1843 i dels barcelonins el 1868; del vaixell-presó Ponton (com era conegut el vapor Europa), incendiat i destruït pel revolucionaris en aquestes dates; la presó Vella o de Reina Amàlia, assaltada el 1931 i definitivament tancada, en una acció popular, el 19 de juliol de 1936.

L'odiada caserna-presó de Montjuïc va ser domesticada recentment, i la presó Model, un altre símbol de la repressió, va ser clausurada i l'edifici té els dies comptats tal i com el coneixíem.

Ara cal que, com aquests demòcrates, republicans i revolucionaris d'antany, destruïm la darrera presó per als catalans, presó de presons, i presó de pobles: Espanya.

 

Valora
Rànquings
  1. Jesús Rodríguez: ‘Unitats especialitzades de la Guàrdia Civil tenien la missió d’assaltar el palau i el parlament’
  2. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  3. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  4. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  5. Per què la República Catalana no és (encara) un Estat?
  6. Què hauria passat si...?
  7. L’ANC presenta el concert en favor de l’alliberament dels presos polítics, que destinarà els beneficis a la Caixa de Solidaritat
  8. La CUP, partit de centre
  9. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  10. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid