x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ton Ribas: amor o fidelitat, o totes dues coses
01/05/2017 Joan Rocamora
Joan Rocamora, membre de Poble Lliure Joan Rocamora, membre de Poble Lliure

Per Joan Rocamora, membre de Poble Lliure 

En Ton Ribas va ser moltes coses més que el guerriller expert, excursionista coneixedor minuciós de l'orografia catalana, de les muntanyes, de serralades i dreceres. Una mena de Joan Corominas a la clandestinitat. I va ser moltes coses més que l'escaient definició de "darrer soldat de la Pàtria", i que un autèntic fil roig de la lluita independentista i de la resistència armada (FNC-EPOCA-TL).

Els croquis biogràfics que s'han escrit sobre ell ajuden a entendre qui era, i mantindran viva la flama de la memòria. Malgrat que per justícia mereixeria tot un llibre sobre la seva trajectòria militant, i encara més, una pel·lícula que recreés un temps i uns fets poc coneguts -en què fou potser el protagonista més valerós-, temps que només poden ser definits com a heroics.

En Ton, de tots aquests elogis no hagués volgut saber-ne res. No volia aparèixer als llibres, a la Història, als homenatges, i sempre argumentava que ell havia fet el que tocava i que havia seguit les ordres disciplinadament. Vivia discretament i molt modestament, però en contacte amable o rondinaire amb amics i, especialment, amb els camarades a qui atorgava la complicitat de la lluita.

Amb aquest article vull aportar algunes dades, perquè serveixin per completar la biografia i la trajectòria vital d'en Ton, fruit de converses i caminades, amb ell i amb altres companys que el van conèixer millor:

- Cal tenir en compte que prové d'un tradició política resistent, el FNC, que es nodreix de l'anomenat separatisme de principis de segle, i especialment d'una vocació d'oposició armada a la dominació espanyola (Unió Catalanista, Estat Català, Nosaltres Sols, etc.); un moviment fortament implantat (amb arrels i fruit) al Baix Llobregat, la seva comarca, en la qual destaca el lideratge de Daniel Cardona, alcalde de Sant Just Desvern i ideòleg de la via armada seguint l'experiència irlandesa.

-Malgrat que des de certs sectors s'ha volgut desfigurar aquest primer independentisme, no es pot dir en cap cas que aquest moviment fos era aliè a la lluita social, a la reivindicació obrera: emergeix d'entre altres de la figura de Domènec Martí i Julià, la Unió Catalanista, el CADCI i una xarxa complexa d'ateneus i casals catalanistes i republicans vinculats a l'obrerisme.

-En Ton, precisament, va ser un obrer manual durant tota la seva vida laboral: com a modelista de fusta i a la metal·lúrgia, treballador de La Farga de l'Hospitalet. En aquesta empresa del metall va organitzar les primeres vagues i treball sindical durant els anys del franquisme: queixós, constatava que alguns companys que més endavant, durant l'anomenada Transició, es van projectar com a sindicalistes, no van voler participar-hi.

- El seu nom de guerra a la lluita clandestina, "Cisco", el va prendre com a homenatge al guerriller llibertari Quico Sabater, també veí de l'Hospitalet i mecànic d'ofici, que conegué personalment mentre van treballar plegats (el segon en situació furtiva). Aquest detall del nom de guerra, molt significatiu, el vaig conèixer gràcies a en Carles Sastre, que fa pocs dies el recordava i establia similituds gràfiques entre els dos. Les fotografies dels dos guerrillers a la muntanya són l'arquetip del guerriller català: home amb bigotis, boina, bastó a la mà, cinturó i motxilla xiruquera...

- En Ton explicava, en una de les comptades 'confidències', que com a membre de la secció d'acció del FNC va ser l'encarregat d'anar a l'avinguda General Mitre a visitar la Marta Ferrusola, el 1960. A causa dels Fets del Palau, la protesta amb octavetes contra la visita de Franco, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat. En Ton picà a la porta, va parlar amb ella, i seguint les instruccions del seu cap militar (amb tota certesa en Jaume Martínez Vendrell) va oferir l'ajuda de l'organització per tot allò que calgués. I tot allò que calgués cal que ho entenguem com un suport humanitari o polític, una operació per alliberar-lo o les represàlies que s'escaiguessin.

La paradoxa i la vergonya d'aquesta 'anècdota' és que en Ton va morir en uns dies en què la família Pujol era notícia pels comptes a paradisos fiscals i altres escàndols financers. En Ton, que s'hi va deixar la pell i la salut, ha mort amb una pensió de misèria, assetjat per la pressió immobiliària, sortejant els problemes de salut com podia, ignorat per unes generacions anestesiades. Però amb dignitat i portant-se molts secrets a la tomba.

- Una de les vivències que més em van commoure va ser quan em va explicar la decisió que va prendre quan la seva mare, que era vídua des que ell comptava amb pocs anys, va patir una malaltia greu i havia de tenir-ne cura; una tasca incompatible amb l'activitat clandestina que realitzava. Va comunicar aquest dilema i la voluntat d'abandonar l'activisme a en Jaume Martínez Vendrell, que el va convèncer perquè no s'hi desvinculés i realitzés les funcions que pogués assumir. En Ton no va desatendre mai la seva mare, ni l'organització, malgrat reduir algunes funcions, uns compromisos militants que amb els anys ampliaria.

Aquest passatge de la vida d'en Ton és idèntic al que Jean Paul Sartre exposa a "L'existencialisme és un humanisme." Ell, per descomptat, no ho sabia. El cas que exposa Sartre per reflexionar entorn del dilema moral, prou conegut, és el d'un jove que el 1940 es debat entre sumar-se a les forces de la França Lliure contra l'ocupació nazi i marxar a Anglaterra o restar amb la mare sola i afligida per la mort d'un altre fill a la guerra i la traïció del pare... Una disjuntiva que en Ton va resoldre –i va patir- mantenint-se ferm a les dues fidelitats.

- Només he vist plorar un cop en Ton, el setembre de 2011, a l'acte d'homenatge a Antoní Massaguer a Berga. Tractant-se d'un home sense fragilitats aparents, resolutiu i marcial, com quan es quadrava en sentir El Segadors, vaig jutjar aquelles llàgrimes com un vertader acte d'amor, o de fidelitat, o de totes dues coses. Perquè en homes i dones d'aquesta fusta acostumen a ser indestriables.

 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid