Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El meu Front Nacional de finals dels setanta (I)

Per Joan Alcaraz, publicat al bloc del Memorial Joan Cornudella-Joan Colomines, a l'espai "Militàncies del Front"

03/06/2021 Memòria històrica

Rebo l'amable invitació de Joan-Ramon Colomines-Companys per tal que faci memòria i expliqui la meva vinculació al Front Nacional de Catalunya durant el període, relativament curt, en què vaig militar-hi, de la tardor del 1976 a la tardor del 1979. Estirar el fil de la memòria sempre és un repte en principi plaent, a menys que hi haguessin -que no és el cas- aspectes dolorosos i/o inconfessables. Som-hi doncs!

 

Al principi fou el socialisme democràtic

La tardor de l'any 1976, jo era un jovenet que començava a estudiar Ciències de la Informació a la UAB, vivia encara a Terrassa -al cap d'uns anys emigraria a Barcelona, però ara, un cop jubilat, alterno el Cap-i-Casal amb el Vallès- i em considerava catalanista i socialista democràtic. De fet, em creia nacionalista, però ara no n'estic tan segur, ateses les connotacions no tan positives del concepte. I havia adquirit l'ADN socialista a partir de la meva incorporació, a finals del 1974, a la secció egarenca del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya que liderava un polític i pedagog de gràn vàlua i que, a mesura que passen els anys, s'ha anat fent cada cop més enyorat: el figuerenc Josep Pallach.

Me'n vaig anar d'aquell Reagrupament -més tard Partit Socialista de Catalunya (PSC-R)- sobretot perquè la gent del PSC-Congrés, liderats per Joan Reventós, ens consideraven els seus directes adversaris polítics i, sota la denominació pejorativa de socialdemòcrates, no paraven de menystenir-nos. A més, jo veia que el Reagrupament atreia poca gent de la meva generació, i els altres, molta més, i tot plegat em generava angoixa. Però amb els anys aniria descobrint la singularitat d'en Pallach i dels seus plantejaments, i ser socialdemòcrata, o socialista, o socialista democràtic, no em crea més problemes, perquè només són matisos polítics d'una mateixa i ben vàlida orientació.

Em faltava, encara, adquirir l'ADN independentista, gens incompatible -ben al contrari- amb l'anterior. Als 21 anys complerts, podia ser -era, de fet- el moment. Precisament a l'antiga Egara -a mi, l'ara acceptada Ègara, em sona malament a l'orella-, el nucli local del Front Nacional de Catalunya, malgrat els militants il·lustres que havia tingut -Manuel Viusà, Gertrudis Galí, Manel Arcusa, Agustí Barrera, Lluís Labòria, Carles Escudé...-, travessava una època d'un cert decaïment. A la veïna ciutat de Sabadell, sembla que estaven una mica més forts, i des d'allí van parar les xarxes per mirar, patriòticament de pescar-me... 


Independència? Endavant!

Parlem de dirigents com Josep Guillem, Magí Colet o Josep Tramunt. En presentar-me la identitat i la trajectòria del FNC, que admeto que jo, en aquell moment, desconeixia del tot, em van dir que el Front lluitava per la independència de Catalunya i també pels ideals socialistes, seguint el model del socialisme d'autogestió.

Ja us deia que jo em considerava catalanista almenys des de l'adolescència. Però que Catalunya pogués arribar a esdevenir, com a país, un Estat independent -si ho poguessin ser els Països Catalans en el seu conjunt, ja seria massa!-, no se m'havia passat encara pel cap. I els hi vaig dir als companys del Front: “M'ho penso, tot plegat, i us en dic alguna cosa”.

Això de la independència no és que em semblés malament, és clar, però ho trobava una idea molt forta! (Certament ho és, però a hores d'ara ja la tenim molt més normalitzada). De manera que vaig prendre'm uns quinze dies per a pensar-m'ho en calma, fins que vaig dir als companys sabadellencs: “D'acord, endavant amb la independència!”. Però he d'admetre que, com que d'independentista i prou no me n'he volgut considerar mai, també em va agradar que el partit, a més de patriòtic, fes seu el model de socialisme dit autogestionari.

Un model que jo, amb els nivells de desconeixement que eren propis de l'època, creia que provenia de l'antiga Iugoslàvia que aleshores comandava el mariscal Josip Broz, conegut internacionalment com a Tito. Un dirigent comunista, sí, però ben dissident del model soviètic. Però no: aquest model de socialisme d'autogestió tenia uns orígens més genuïns, ja que provenia dels valors progressistes i republicans continguts en el Decret de col·lectivització d’empreses industrials i comercials, promulgat pel Govern de la Generalitat l'any 1936, un cop en dansa macabra la Guerra Civil.

 

Boicot al referèndum!! (un altre, clar)

D'aquesta manera, amb persones com l'enyorat Josep Viladevall, la Trini Arcusa -filla del Manel Arcusa-, el Carles Escudé, el Josep Puigvehí i d'altres vam anar revifant el nucli terrassenc del Front. La meva poca memòria actual sobre la resta de noms i el conjunt dels afanys i iniciatives que vam impulsar no em preocupa gaire, ja que l'historiador egarenc Marc Ferrer i Murillo n'explica tots els detalls -entre molts més, anteriors i posteriors- en el llibre El Front Nacional de Catalunya a Terrassa (1940-1990), que acaba de veure la llum.

 Però d'algunes coses sí que vull parlar-ne. Per exemple, del fet que el dia 15 de desembre del 1976, que s'esqueia en dimecres, va tenir lloc un referèndum -totalment autoritzat, no cal dir- organitzat pel Govern espanyol que pilotava aquell incert període dit de la Transició, presidit per Adolfo Suárez. Es tractava de preguntar a la ciutadania -tant a l'espanyola pròpiament dita, com a la integrada pels que ho som només per carnet- si aprovava el projecte de llei per a l'anomenada “Reforma Política”, mitjançant el qual es podria anar cap a una relativa democràcia -justament, la que encara tenim- i aprovar, posteriorment, la Constitució que és l'emblema del règim del 78.

A aquest referèndum, pel que es veu, van participar-hi el 77,8% dels electors, del quals va votar afirmativament -resultat a la búlgara, només faltaria!- el 94,17%. La gent del Front, d'una manera congruent, ens vam abstenir. I és que no podíem votar a favor -com els partits del sistema- ni en contra -com els fatxes irreductibles.

Doncs bé, qui escriu, a començaments del 1977, iniciaria el servei militar obligatori -aquella mili d'abans- al glorioso ejército español. Hagués hagut de fer objecció de consciència, tant per l'aspecte militarista com per la qüestió nacional, però un té la valentia que té...

Vaig tenir una mica més de pebrots en fer campanya pel boicot a aquell referèndum d'una manera activa. A poquíssimes setmanes d'anar a la mili -que començaria a Cáceres i continuaria a Madrid-, jo enganxava, conjuntament amb els companys i companyes del Front egarenc, cartells de boicot al referèndum per uns quants murs de la ciutat. Ho fèiem algun diumenge al matí, i a una hora més aviat discreta, entre les 6 i les 7. Tot i així, no vull ni imaginar-me el càstig que m'hagués pogut caure si, en cas d'haver estat detingut, en pocs dies hagués hagut d'ingressar a la caserna... Una mica arriscat, el meu activisme d'aleshores? Doncs sí, però ja està fet!

 

Del Tarrasa espuri al Terrassa genuí

Tornat la primavera del 1978, sense massa desgràcies, de servir en un exèrcit dins del qual m'honoro de considerar-me com un autèntic desastre a l'hora dels exercicis de tir, recordo amb complaença la campanya que al Front de Terrassa vam fer per impulsar el canvi de nom de la ciutat. La castellanització del topònim Terrassa dóna un Tarrasa que no cal dir que, durant el franquisme, era el nom oficial de l'antiga Egara romana. Fins i tot, el diari local va anomenar-se durant anys Tarrasa Información, al qual va substituir el Diario de Terrassa, escrit en llengua castellana, i, a partir del 1997, l'actual Diari de Terrassa, primer encara redactat en espanyol fins a ser pensat, i fet, en català. Ja tocava!

Aquesta campanya la vam tirar endavant sobretot a base d'unes enganxines que vam anar distribuint amb prou determinació. Segur que vam contribuir, poc a molt, a què la tercera ciutat de Catalunya per nombre d'habitants tingui la identitat, el potencial en diferents àmbits i les possibilitats de futur que té. Que per molts anys!

Finalment, en el marc de la participació del Front a l'Assemblea Democràtica de Terrassa, vull destacar, amb un cert orgull, la meva participació en una assemblea de la comissió permanent de l'Assemblea de Catalunya. Hi vaig coincidir amb el polític i advocat Roc Fuentes, representant del PSUC, el qual, en un moment determinat, va saludar un dels grans polítics de l'època, Antoni Gutiérrez Díaz, el mític “Guti”. Aquest li va preguntar a qui representava jo, i en Roc li va dir que al Front Nacional de Catalunya. “Caram, al Front!”, va dir el “Guti”. Doncs sí, el nostre era un petit partit, però tenia prestigi històric, despertava admiració!

Tindré el gust de continuar-vos-ho explicant en la segona part d'aquesta breu memòria, ambientada a Barcelona.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid