Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual
26/04/2021 Carles Castellanos

No diré res de nou fent aquesta afirmació del títol de l’article. El cert és, però, que no es tracta d’una moda sinó d’una contradicció ben punyent perquè presideix la política catalana actual encallada en unes rocambolesques negociacions parlamentàries.

Això no seria un problema si penséssim que les institucions autonòmiques, en la seva insignificança real fossin del tot prescindibles. Però hem afirmat i repetit que cal que siguin preses en compte, si més no, com a reducció a l’absurd que seria deixar-les en mans de l’enemic. La clau de tot plegat és, però, com poder combinar la governança autonòmica amb la necessària ruptura que tot procés d’independència reclama.

La primera cosa que convé fer és superar els eslògans simplistes i anomenar (i disposar) les coses pel seu nom. Només així podrem esbrinar quina funció li pot correspondre a un govern autonòmic i quina a unes altres instàncies.

Els límits de les institucions autonòmiques

L’observació de les experiències dels anys de lluita independentista i de tasques en l’àmbit parlamentari hauria de ser suficient per a conèixer què es pot fer i què no es pot fer, en cada moment, des de les institucions autonòmiques que com sabem són unes institucions de l’estat espanyol totalment subordinades als dictats d’aquest estat. Des dels governs autonòmics es pot gestionar parcialment la vida econòmica i social però no és possible cap acció realment ambiciosa que permeti abordar els grans problemes socials i nacionals pendents.  Des del govern autonòmic només és possible una acció política en alguns aspectes que poden afavorir l’avanç del moviment nacional-popular cap a la Independència, com els següents:

-Mostrar quin és el projecte de país pel qual lluita el nostre moviment.

-Denunciar els obstacles que hi contraposa el poder de l’estat espanyol.

No es pot fer gaire res més. Però cal veure que, en termes de combat polític, no és pas poca cosa perquè, si aquesta tasca de proposta i impugnació no s’allarga eternament, és un element que pot contribuir a l’avanç de la influència de l’independentisme.

Els partits parlamentaris i les institucions que generen tenen, però, en una situació d’ocupació com la que patim per part de l’estat espanyol, unes contrapartides clares:

-La dinàmica parlamentària comporta un desgast i una desviació de les reivindicacions populars tot generant sovint confusió i desànim entre amplis sectors populars.

-La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.

Tot plegat fa que la relació entre institucions autonòmiques i la ruptura independentista necessària, sigui difícil. És per això que s’ha dit i escrit que les institucions autonòmiques no poden ser cap punta de llança del moviment [1*]. I paral·lelament s’emplaça a la construcció d’alternatives polítiques republicanes [2*].

Tractarem més endavant d’aquest concepte “alternatives polítiques republicanes”.  Pel que fa a la consideració de les potencialitats de les institucions autonòmiques les dificultats que hem descrit no ho expliquen tot; cal un esforç més de precisió perquè un govern independentista, a més d’una bona governança favorable a l’objectiu que ha assumit, també ha de tenir un comportament coherent envers el moviment polític independentista general. Per exemple, no ha de col·laborar de cap de les maneres amb la repressió de l’estat espanyol (com passa ara) i ha de treballar perquè tota la seva administració sigui respectuosa amb el dret d’autodeterminació; i perquè les seves forces de seguretat mantinguin en tot moment un capteniment escrupolosament democràtic i sotmès a la disciplina del govern.

L’altre aspecte a concretar fa referència a la desobediència. És evident que sense desobediència no es podrà arribar a la Independència; però seria un error pensar que la desobediència s’hagués d’aplicar de manera sistemàtica. El que s’ha d’aplicar és una acció de confrontació permanent. La desobediència serà imprescindible en el moment de la ruptura i s’hauria d’aplicar en tots aquells casos que pogués representar un avanç per a la lluita general del moviment independentista. No pot ser un lema buit.

La institucionalitat republicana

D’una manera general es coneix com a “institucionalitat republicana” totes aquelles estructures formades per persones i organitzacions independentistes articulades de manera independent de la legalitat espanyola i amb l’objectiu de treballar per la implantació de la República Catalana Independent fora de les constriccions d’aquesta legalitat hostil.

Aquesta característica d’estar organitzades “de manera independent de la legalitat espanyola” és la clau per a comprendre la seva funció en el procés d’Independència, un procés que es fonamenta en una pugna de legitimacions entre l’estat espanyol i les institucions republicanes alternatives que s’hi contraposen i s’hi contraposaran, com és el cas de tots els governs provisionals que s’han constituït en les diferents experiències reeixides de consecució de la Independència.

El Consell per la República va ser creat partint del pacte establert entre ERC i Junts per Catalunya a l’inici de la passada legislatura i ha anat desenvolupant Consells Locals per la República arreu del territori i una xarxa de persones inscrites tot desenvolupant una tasca de clarificació política i establint unes propostes sòlides d’organització que es faran efectives per mitjà d’una dinàmica representativa el mes de juny vinent.

La direcció estratègica del moviment

Segons el titular  esbiaixat del diari Ara [3*], del dia 25 proppassat, Pere Aragonès diu que “És el Govern i no el Consell per la República qui ha de dirigir l’estratègia”. A part de ser fals aquest enunciat perquè no se cenyeix als termes reals de la declaració [4*] crec que aquesta afirmació conté una formulació desenfocada que revela una confusió en el debat actual sobre la qüestió: una estratègia no ‘es dirigeix, sinó que ‘s’elabora’ i ‘s’aplica’. És en aquesta dualitat d’accions on hi ha l’envitricoll.

Cenyint-nos a la idea expressada realment podem dir que és evident (com ja és el cas) que l’estratègia independentista l’elabora (o la defineix) la majoria parlamentària del Parlament”. I qui l’aplica? Doncs l’aplica el conjunt del moviment, cadascú en el seu camp d’acció: el Govern de la Generalitat de Catalunya, dins la política de l’àmbit autonòmic del Principat Catalunya; les diferents organitzacions de masses (cíviques, sindicals etc.) en els respectius àmbits d’incidència; i els partits en les seves àrees i mitjans d’influència. I el Consell per la República (amb els Consells Locals), desenvolupant la institucionaltat republicana [5*].

Crec que, en les circumstàncies actuals fóra prematur voler aconseguir una formulació estratègica precisa amb una direcció única sòlidament establerta. Hi ha les condicions per a una bona i efectiva  ‘Coordinació estratègica’ (que permeti “elaborar” i “aplicar”). Però el que cal, en primer lloc, és una bona ‘Coordinació Operativa’ capaç de coordinar allò que es fa en cada camp d’acció tot respectant la capacitat i les potencialitats de cadascun. La ‘direcció’ tan anhelada pels uns i pels altres, crec que cal preveure (com és sempre el cas) que sorgirà de l’acció.

NOTES

[1*] v. Estratègia i acció republicana, Poble Lliure, abril del 2018: “Les institucions autonòmiques catalanes no poden ser avui la punta de llança ...” “Han de ser  ... un mur de contenció en defensa dels drets del poble català ... i de cobertura dels avenços del moviment popular cap a la  Independència i la República, a partir de la protecció dels drets democràtics, incloent-hi el dret d’autodeterminació”.

[2*] En un escrit més recent (La lluita per la República Catalana Independent. Poble Lliure, abril del 2021) s’afirma “Caldrà per tant avançar en l’articulació d’un espai polític republicà que assumeixi desacomplexadament l’objectiu de la Independència de Catalunya dins una estratègia de transformació social ...”.

[3*] És simptomàtica la tendència d’aquest diari antiindependentista a enfocar les qüestions sempre de la manera més desfavorable a la confrontació amb l’estat espanyol.

[4*] Les paraules centrals de Pere Aragonès sobre la qüestió són les següents:  “L’estratègia l’ha de marcar la majoria parlamentària del Parlament”, és a dir, el conjunt de les forces que s’han definit com a independentistes.

[5*] La funció d’aquests instàncies republicanes no es pot reduir a la simple activitat internacional perquè tenen una potencialitat important a l’hora de crear una institucionalitat alternativa com hem comentat.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid