Soc arquitecte urbanista amb experiència laboral a Catalunya, format a Barcelona, que arran de la crisi de 2007, en què molts arquitectes de la meva generació ens trobem sense feina, aposto pels estudis de postgrau fent tres mestratges relacionats amb la ciència urbanística i la valoració urbana, i acabo fent una tesi doctoral en geografia centrada al procés d’urbanització marginal que aplica al nord de la Ciutat Comtal, degut al menor valor del sòl, altrament dit plusvalor o plusvàlua. D’aquesta experiència estableixo contactes al continent americà i em proposo anar a Ciudad Juárez, a la frontera amb els Estats Units d’Amèrica, on el procés d’especulació del sòl i la manera de fer ciutat m’impressionen, i vull fer-ne una recerca. La condició que em va posar la universitat va ser que també em fes professor. El 2018 obtinc una plaça mitjançant un concurs d’oposicions públic i descobreixo un món que des d’aleshores em té captivat.
En motiu del confinament del Covid-19 vaig estar una temporada a Barcelona fent docència a distància, i això em va permetre treballar el fons Víctor Castells on, amb en Jordi Miravet, aleshores president del Memorial 1714, vam trobar l’arxiu del Casal Català de Nova York, que em va permetre reconstruir la història que va conduir a l’apel·lació que, l’any 1945, els catalans a l’exili demanen a les Nacions Unides per exercir el dret a la lliure determinació i forçar a en Franco a claudicar. Arran d’aquesta troballa, altrament, es va determinar que la documentació pertanyia a en Josep Carner-Ribalta, un dels signants de l’apel·lació, i que l’Arxiu Nacional de Catalunya té digitalitzada al seu fons des d’aleshores. La documentació va estar 5 anys oculta per raons de sensibilitat política, i va ser tractada com a secret d’estat. Respecte a la relació entre Utrecht, l’apel·lació i l’1-O, la resposta és que en totes tres ocasions els catalans van demanar ser un estat lliure i independent i en els tres casos la comunitat internacional ho va desestimar.
Aquest parlament d’en Pi i Sunyer es fa just després de la declaració de la Carta Atlàntica, en què els EUA i els britànics acorden l’establiment d’un nou ordre mundial on tots els pobles, siguin grans o petits, tenen dret a la seva lliure determinació. Aleshores feia uns mesos en què s’havia establert comunicació amb els catalans de Nova York, que també havien creat una xarxa amb tots els catalans a l’exili del continent americà, i estaven tots decidits a promoure la plena llibertat dels catalans i el seu reconeixement nacional. El text planteja una aposta ferma i decidida per a l’autodeterminació, amb l’Espanya de Franco com un possible blanc dels aliats, abans que els EUA s’incorporessin formalment a la Segona Guerra Mundial. En aquest escenari també s’hi sumen els bascos, que establiran una estratègia comuna amb els catalans fins al 1945, tot i que a darrera hora es tiren enrere.
No està clar que fos n’Irla, a qui corresponia la presidència de la Generalitat, qui desautoritza en Pi i Sunyer. Es fa a través de tercers. Des de la militància d’ERC, amb en Josep Tarradellas, en Joan Sauret i en Miquel Santaló al capdavant, juntament amb n’Anton Maria Sbert i d’altres personalitats polítiques republicanes, es proposa reconstituir el Govern de la Generalitat a l’exili, a Mèxic, però a la correspondència que se’n parla es destaquen moltes discrepàncies. Al final acaben formant la Junta Española de Liberación, o JEL, en què el PSOE i les demés forces polítiques antifranquistes s’uneixen al projecte d’ERC. Però no arriba a exercir com una aliança en funcions. Mentrestant, els catalans d’Amèrica s’organitzen per agafar el relleu del Consell Nacional de Catalunya de Londres, que finalment, el 1944, ja s’ha reconstituït plenament amb en Pi i Sunyer de nou al capdavant del projecte d’autodeterminació.
Aquesta pregunta fa de mal resumir. De forma molt breument (i injustament) resumida, dir que foren catalans implicats amb l’autodeterminació des de 1920, amb diferents trajectòries, que el 1939 es proposen crear una aliança internacional catalana a l’exili, per després, el 1941, unir-se amb els catalans de Londres i, el 1942, establir-se com la cèl·lula catalana oficial que unificarà els contactes entre Washington, Amèrica i Londres, i treballarà al servei de l’Office of Strategic Services dels EUA, on destacarà el disseny de diversos projectes d’invasió d’Espanya i la posterior transició a una democràcia amb tots els pobles, el català, basc, gallec i castellà, que decidiran si volen formar part d’una confederació ibèrica o la seva plena llibertat nacional.
L’apel·lació, presentada a les Nacions Unides el 1945 en motiu de la Conferència d’Organització Internacional celebrada a San Francisco que establirà la redacció definitiva de la Carta que donarà peu a la creació de l’Organització de les Nacions Unides, fou acceptada pel secretari de la Conferència, Alger Hiss, que es compromet per carta considerar-la en la sessió preparatòria de la primera conferència inaugural de l’ONU. Però n’Sbert, en nom de la JEL, va a San Francisco i difama aquesta iniciativa, dient que no tenen autoritat per presentar-se en nom de Catalunya. Val a dir que no la presenten en nom de Londres, però van rebre el suport de tots els catalans d’Amèrica, per telegrama amb tots els Casals i Orfeons, i van enviar a Londres, per carta, l’avís de la seva iniciativa demanant el seu suport, que no va arribar mai. Al seu torn, en Pi i Sunyer anuncia la dissolució del Consell Nacional i ordena la dissolució de la Delegació dels EUA, presentant-se com a candidat a presidir la Generalitat a l’exili i convidant als catalans de Londres i Nova York a formar part del Govern. Però aquests, profundament decebuts, li giren l’esquena, perquè el seu projecte no era autonomista sinó autodeterminista. Al final, en Pi i Sunyer es queda sol i en Josep Irla esdevé el president, formant un govern a l’exili, amb seu a París, que funciona poc més de dos anys, i s’acaba desmantellant.
El catalanisme del Principat va restar ignorant d’aquesta apel·lació fins al 1978, en què en Carles Sala, a l’Avui, en fa un article, sense tenir tota aquesta informació a la seva mà. La repressió del franquisme fou poderosa, i els catalans a l’exili, quan tornen a trepitjar terres catalanes a les dècades de 1970 i 1980 es fan creus de veure com el catalanisme està desorientat. Els crims del franquisme, amnistiats el 1977, i l’exili intel·lectual català, silenciat i aïllat dels catalans del país, van fer molt de mal. Aquest cúmul de desgràcies han exaltat la supèrbia espanyola, que no ha tingut miraments en actuar vilment fent ús de la violència d’estat més barroera després del desafiament de l’1-O de 2017.
Aquesta frase apareix a l’apel·lació de 1945, i avisa a l’ONU que l’afer català dins d’Espanya no és intern, i que cal tractar-lo com a un afer internacional. També destaca la cita “Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la Monarquia, la República Espanyola i Franco. L'eliminació de Franco per si sola no resoldrà el problema nacional català, ja que no es va resoldre només amb l'enderrocament de la Monarquia borbònica”.
La catalanofòbia existeix i seguirà existint fins que Espanya acabi el seu propòsit: anorrear els catalans a costa de negar-los el dret a escriure la seva història, viure en plena llibertat i ser una nació sobirana amb igualtat de drets i obligacions internacionals com qualsevol altra. El patró, des d’Utrecht, és reprimir, condemnar i perdonar demanant penediment per estabornir i eliminar tot bri de sentiment d’afirmació de la seva personalitat nacional, mentre imposa el dret a la suplantació demogràfica de ciutadans espanyols, amb la llengua d’estat castellana.
Gran pregunta, que requereix una gran resposta que no tinc clar que sàpiga transmetre. La primera etapa de l’expansió europea cap a Amèrica va tenir protagonista català, i Castella, un cop espanyolitzada al segle XVIII, no al XVI, s’ha encarregat d’esborrar-ho i apropiar-se d’aquest episodi per raons d’autoritat monàrquica i inquisitorial amb la connivència de Roma i tota l’Europa cristiana, també la protestant. La reparació espanyola que demanà Obrador dubto molt que arribi, tret que els catalans i tots els historiadors i no tan historiadors, però sí investigadors, vulguin arribar fins al final i destapar aquest frau històric, per vergonya d’Espanya, de Roma i d’Europa. De fet, aquesta arrogància i la catalanofòbia en si mateixa té, com a raó de fons, l’ocultació d’aquesta monumental manipulació.
