Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’enfonsament de la monarquia i les nostres tasques
15/03/2021 Carles Castellanos

Des de fa un cert temps, i amb més intensitat d’ençà de les eleccions del proppassat 14 de febrer en què els partits monàrquics han resultat en minoria, diferents opinions s’han expressat assenyalant l’existència d’una crisi creixent de la monarquia espanyola. Però aquestes opinions llançades a l’atzar deixen tot un seguit de preguntes obertes: de quina mena de crisi es tracta? Quan i com aquest règim, tan poc estimat a casa nostra, podria caure? L’interès que ha anat suscitant aquesta idea de la caiguda de la monarquia, a mesura que el règim monàrquic anava estenent els seus abusos, fa que aquesta qüestió mereixi un esforç d’anàlisi que intentarem, a grans trets, en aquest escrit.

Les respostes a aquestes preguntes que hem enunciat (quina mena de crisi? Com i quan podria caure la monarquia?) no són fàcils perquè, tot i que el règim monàrquic ha anat exhibint bona part de la seva estructura profunda heretada del franquisme, l’embolcall constitucional i parlamentari n’ha amagat un nombre important d’aspectes.

L’estructura de dominació del règim monàrquic

Per a avançar en aquesta línia d’anàlisi cal partir de l’observació dels estaments fonamentals que configuren aquesta forma de poder. La intervenció del règim monàrquic en algunes de les crisis (reals o aparents) per les quals ha travessat, com el 23 de febrer del 1981 o el referèndum i la declaració d’Independència de Catalunya del 2017, pot oferir pistes sobre el seu funcionament.

La figura del rei, és establerta com a vèrtex estatal per la constitució espanyola mateixa. Però aquesta figura es troba envoltada per tres instàncies fonamentals:

1.-L’exèrcit i el conjunt de les forces armades com a element de coacció repressiva (amb un paper especial de la guàrdia civil per a la intervenció directa damunt la població).

2.-Les estructures judicials (jutges i fiscalia) com a instàncies de coerció de la vida política i social.

3.-Els monopolis econòmics estatals financers i de consum captiu (la gran banca, les grans empreses d’energia, de comunicació etc.), aplegats, a grans trets, en el conjunt de l’IBEX-35.

L’exèrcit ha jugat molt sovint una funció intimidatòria pel fet que la referència a “la remor de sabres” ha estat utilitzada per les forces monàrquiques espanyoles com un element poderós de coacció. El 23 de febrer de 1981 no és altra cosa que una exhibició més explícita d’aquesta funció que va donar pas a l’aprovació de lleis restrictives de les formes d’autogovern (començant per la coneguda LOAPA).

Aquest triangle fonamental (exèrcit, judicatura, monopolis) es veu reforçat per un entorn en què pul·lulen (a través de diferents instàncies formals i informals) ex-polítics i comunicadors de confiança (1*). Tot un raïm de personatges i entitats se situen en aquest entorn, amb una influència variable. L’entitat més directament política d’aquest conglomerat és el Consejo de Estado (Consell d’Estat). D’altres, com el Real Instituto Elcano, la FAES o PRISA posseeixen nivells d’influència de caràcter indirecte però sovint en aspectes estratègics.

És important de remarcar que la influència de la burgesia catalana en aquest entorn és parcial tot i que alguns bancs (com Caixabank i el Banc Sabadell) s’identifiquen plenament amb les actituds polítiques d’aquest ‘complex monàrquic’. Les estructures polítiques espanyoles com las Cortes (Congreso de los Diputados i Senado), tenen una funció subordinada en el conjunt de les estructures de poder del règim i centrada en la consecució de consens social a través de l’entramat electoral i legislatiu. En el conjunt de l’aparellatge parlamentari, els elements de poder autonòmic són concebuts com a estructures sempre subordinades, tant a las Cortes, com als principis generals de l’Estat monàrquic (2*), i a les estructures estatals que hem exposat més amunt.

És tot aquest conjunt el que dirigeix, amb perspectiva estratègica, la política espanyola. D’aquest entorn va sortir, per exemple, el “cop de timó” del 23 de febrer del 1981 (3*).

I també n’han sortit les diferents operacions polítiques més recents com la creació i impulsió de Ciudadanos, com a contrapunt a Podemos primer; i com a instrument d’obstrucció de la mobilització i la protesta de l’independentisme, tot seguit. També n’ha sortit la impulsió més recent de Vox com a contrapunt amenaçador en l’escena política amb un objectiu doble: obstruir el funcionament democràtic i maquillar el paper del PSOE, per contrast. Cal veure-hi igualment una operació d’Estat en l’encimbellament del candidat Illa amb el PSC-PSOE de cara a les eleccions del proppassat 14 de febrer etc.

Tot plegat mostra una voluntat prou explícita d’incidència política. Es tracta d’un poder que té l’aparença de vetust i que sembla robust i inamovible. Als epígrafs següents en farem la crítica corresponent per a esbrinar per on pot començar a fer aigües.

La crisi d’un règim

Tot sistema de dominació, exposat a les contradiccions que li són pròpies, arriba a la seva fi. De la mateixa manera que el franquisme, com a tal, va tenir una fi (4*), el règim que l’ha succeït també l’ha de tenir. I és interessant escatir-ne el procés.

No parlem ara, doncs, d’una crisi d’un govern, ni d’un estament social o polític concret, sinó de la crisi de tot un règim, és a dir, d’un sistema de dominació que opera en el marc de l’estat espanyol. És en aquest sentit més general que podem dir que la monarquia espanyola està començant a entrar en una crisi sistèmica i és això el que analitzarem ara.

D’entrada, podem dir que tenim l’avantatge que les primeres passes per a la deslegitimació de la monarquia les ha fetes la institució monàrquica mateixa amb els seus escàndols de corrupció i amb les seves arengues militaristes; i això estalvia unes quantes pressions populars addicionals en aquest procés degeneratiu inevitable.

Tot sistema de dominació s’aguanta per la combinació de dues forces socials que aquest sistema exerceix damunt la població: la coerció i el consens. La coerció és exercida per l’aparell repressiu en les seves diferents expressions: forces armades, judicatura, bandes de carrer etc. I el consens per mitjà de diferents mitjans de participació d’una incidència variable, com ho són en la part més aparent partits i sindicats; i en l’aspecte més difús tot l’aparell de construcció col·lectiva de la ideologia a través de la cultura i la informació, com a àmbits de generació de diferents nivells d’opinió de masses.

Pel que fa al règim monàrquic espanyol, el que sabem és que, havent estat construït com un intent aparent de superació del franquisme, ja va néixer amb un greu desequilibri: molt escorat vers les mesures coercitives i menystenint els aspectes de consens; i no ha parat d’avançar en aquest sentit (5*). Ha estat el tarannà del règim mateix el que ha desequilibrat els seus mecanismes bàsics de manteniment. Si ho haguéssim de resumir en poques paraules podríem dir que el mal fonamental que ha encegat els capitostos del règim ha estat i és la seva orientació ideològica fonamental catalanofòbica (6*). Com en totes les experiències colonials, el menyspreu envers el poble sotmès els porta a menysvalorar les possibilitats de la revolta.

D’aquesta manera ha aconseguit portar el suport al seu sistema de dominació a uns nivells mínims, enfonsats profundament, a mesura que la corrupció de tot l’entorn monàrquic ha anat apareixent de manera escandalosa. El règim monàrquic que hem descrit a grans trets a l’epígraf precedent es troba actualment en un inici d’una crisi que pot ser definitiva. Constatem, doncs, clarament la gran feblesa de l’aparellatge monàrquic dins les àrees que podrien ajudar aquest règim a obtenir un mínim consens.

Les nostres tasques

Des d’un punt de vista general les nostres tasques es poden resumir en el fet d’afeblir la dominació monàrquica alhora que treballem per a legitimar les instàncies republicanes. No hem de deixar d’intervenir en aquesta etapa crucial de crisi de la monarquia perquè el resultat de la seva evolució pot marcar d’una manera decisiva la profunditat de l’arrelament del projecte republicà.

Per a poder arribar a vèncer cal, com en qualsevol contesa,  d’una banda conèixer a fons el poder dominant. I, d’altra banda, desenvolupar dinàmiques de decantament de la legitimació (7*).

Partint de les nostres anàlisis caldrà incidir en les àrees fonamentals en l’equilibri del poder del règim. Cal dinamitzar aspectes defensius i aspectes ofensius. A grans trets cal una tasca sistemàtica per a actuar defensivament en aquests aspectes:

-Mantenir una presència institucional com a instrument defensiu. És per això que hem de fer que les institucions (començant per Generalitat de Catalunya), no es puguin fer, de cap de les maneres, còmplices de la repressió contra el moviment independentista.

-Dinamitzar una tasca ideològica constant de crítica a l’acció abusiva de la judicatura i a l’actuació i operacions provinents de qualsevol estament del “Complex Monàrquic” del règim.

I ha d’actuar d’una manera ofensiva en diferents camps:

-En la lluita contra els monopolis de l’IBEX-35, veritable cor i pilar de sosteniment del règim. La tasca d’oposar-se a aquests monopolis, alliberant el poble català de formes de consum captiu, té una importància cabdal.

-En el reforçament dels pols alternatius de legitimació de la República catalana partint de la crítica sistemàtica i permanent del caràcter profundament injust del règim monàrquic espanyol vigent, per a les classes populars.

-En la contraofensiva regular, unitària, política i massiva, als atacs de la repressió.

I, tot plegat, mantenint una tasca de denúncia oberta dels grups polítics i personatges defensors del règim ocupant actual, que cal situar clarament com a monàrquics, com el PSOE-PSC (el terme ‘unionistes’ no descriu bé les seves actuacions en una situació d’ocupació com la que el règim monàrquic espanyol exerceix damunt el poble català).

La pèrdua d’influència del règim monàrquic al nostre país no és el nostre objectiu final; però és una fita imprescindible. Perquè neixi la República catalana independent cal que perdi la seva capacitat d’incidència el règim monàrquic espanyol al nostre país. I aquest objectiu demana una tasca sistemàtica, rigorosa, permanent i persistent.

Notes

NOTA (1) De l’àmbit dels partits autodeclarats de dreta, a una suposada esquerra (PSOE): des de Felipe González a Rodolfo Martín Villa – fins a èpoques recents; de Juan Luís Cebrián a Jesús Polanco, com a exemples singulars i prou clars.

NOTA (2) Els principis generals de l’Estat monàrquic es fonamenten en la interpretació de la Constitució espanyola que en fa el “complex monàrquic” que hem descrit; i es manifesten regularment per mitjà les declaracions successives que en pot fer la persona del Rei d’Espanya i els diferents personatges de la judicatura, de la política o de les forces repressives en l’exercici de les seves funcions.

NOTA (3) El simulacre de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 era un aspecte tan sols d’una operació de gran abast que tenia com a objectiu de fer un “cop de timó” que reconduís la política de l’estat espanyol, especialment en l’aspecte d’un control més estricte i la submissió creixent de les autonomies (i molt particularment de Catalunya).

NOTA (4) Algunes anàlisis poc aprofundides sobre la fi del franquisme tendeixen a reduir-la al fet concret de la mort del dictador. Però una anàlisi socioeconòmica i política més acurada mostra amb prou claredat les dificultats del règim dictatorial per a garantir la seva continuïtat en la difícil gestió de la complexa i efervescent societat que s’havia desenvolupat als anys 60 i 70,  principalment als Països Catalans.

NOTA (5) La pressió per a esborrar les minses conquestes del postfranquisme va començar de seguida. Si examinem el conjunt de la nació catalana, el nou règim monàrquic va començar la pressió repressiva des del primer moment (bandes de carrer al País Valencià; i el setembre del 1979 persecució per la policia,  pels carrers de Barcelona, de militants amb l’estelada roja i assalt a cavall del Fossar de les Moreres en ple acte independentista. Tot seguit, cop d’Estat del 23 de febrer del 1981, manifest espanyolista contra el català aprofitant el clima de terror creat pel cop d’estat, detencions i tortures d’independentistes el desembre del 1981, presó per portar una pancarta amb el lema “Independència”, l’any 1982 etc.

NOTA (6) La pèrdua de capacitat de consens s’ha anat accentuant al llarg del temps en la mesura que el règim ha anat restringint les possibilitats d’autogovern de Catalunya. La darrera oportunitat, en la gestió de la societat nacional catalana, el règim monàrquic espanyol la va balafiar en les maniobres de destrucció i humiliació perpetrades al voltant de la gestació de l’Estatut de Catalunya entre l’any 2005 i 2010. La repressió abusiva entorn de la presa de consciència independentista que ha vingut després ha estat el que ha fet superar els límits i ha portat el règim monàrquic a assolir un màxim de rebuig entre la població de Catalunya, una realitat que ara caldrà treballar per a posar en evidència d’una manera més i més explícita.

NOTA (7) Els col·lectius locals republicans tenen una funció important a desenvolupar en l’extensió de la consciència política de rebuig al règim monàrquic tot difonent tant els seus orígens franquistes com els mecanismes actuals de dominació. I tot desenvolupant el suport al pol alternatiu de poder de la República catalana que cal anar construint, per mitjà d’activitats permanents de denúncia dels defensors de la monarquia, de memòria de la repressió, de conscienciació històrica, de promoció dels valors i personatges republicans del passat i del present etc. L’extensió de la consciència política arreu del territori és l’única garantia per a la implantació i manteniment de la República catalana en un futur proper. L’establiment d’àrees alliberades de la monarquia espanyola pot ser un primer pas per a l’enfonsament d’aquest règim al nostre país. Declarar progressivament diferents territoris catalans “Espai lliure, amic de la República catalana”, per exemple (on la política monàrquica espanyola esdevingui més i més obsoleta) en seria una primera expressió.

Carles Castellanos

Valora
Rànquings
  1. De què parlem quan parlem de moviment independentista
  2. Una raó d'Estat per una Catalunya independent: les claus i els actors que van gestionar la treva d'ETA a Catalunya
  3. "Tothom s’hi ha arromangat, però això no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics"
  4. "A Súmate hi som per les nostres mares, que tot i venir de lluny, ens han ensenyat a estimar Catalunya..."
  5. Pedro Sánchez visita Amer (el poble natal de Carles Puigdemont)
  6. La ressuada temptació de la jaqueta reversible
  7. Condemnat a 1 any i mig de presó el primer detingut als talls de la Meridiana
  8. Encara no som conscients del Clam de Llibertat arreu: #400talls #MeridianaResiseix… 1255 dies @E_Gallinat (Eixample)...
  9. Independència. Ruptura i República
  10. Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid