Horitzó 2020/2021: Eleccions i prou?
La perspectiva d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya ha despertat, en les diferents opcions que aspiren a presentar-s’hi una veritable febre en la preparació d'ofertes que siguin rendibles dins el mercat electoral que s’ha d’obrir ben aviat.
Com passa en tota contesa en el camp de les eleccions dins el sistema establert actual, hem hagut d’anar veient com els objectius polítics dels aspirants es van aprimant i diluint per a deixar pas a eslògans estantissos i operacions d’imatge i de depuració en el camp de la política i els mitjans de comunicació. Res de positiu per a millorar la societat.
D’això no se n’escapen les formacions independentistes que sembla que ara estiguin preocupades només per a oferir propostes idíl·liques de “bona governança” quan fa quinze dies tothom era conscient del fet que la situació actual d'ofec per part de l'estat espanyol, deixa ben poc espai per a una acció de govern digna d’aquest nom.
Abordar les eleccions amb prou perspectiva demana partir del coneixement seriós del moment polític en què ens trobem, que va molt més enllà d’una simple governança, com sabem bé prou.
Les formes de la ruptura. Com es pot accelerar?
El context actual de la lluita independentista situa en un primer pla la ruptura amb l’estat espanyol, l’única realitat política que pot oferir possibilitats per a fer efectiu qualsevol proposta programàtica. L'octubre del 2017 va tenir lloc una primera gran confrontació de caràcter rupturista de l'independentisme català amb l'estat espanyol, com a conseqüència d'un esforç per a l'aplicació dels objectius assumits per les diferents forces que propugnaven la independència.
Com sabem aquesta fita no es va fer efectiva a causa, principalment, de la repressió, una resposta que ha anat posant al descobert el veritable caràcter opressiu d'aquest estat en àmbits molt diversos. La confrontació ha anat continuant amb punts àlgids com en ocasió de la sentència del tribunal suprem espanyol en el judici col·lectiu contra responsables polítics independentistes; més enllà del circ parlamentari, qui ha actuat realment en la política quotidiana ha estat l'aparell judicial, policíac, mediàtic etc. que defensa els interessos del règim monàrquic espanyol, mantingut sobretot per unes empreses de caràcter extractiu (expoliadores de clients captius) agrupades al voltant de l'IBEX-35.
En aquest moment la cobertura monàrquica que ho relliga tot plegat passa per una situació difícil i tot l'edifici d'aquest règim, continuador del franquisme en tants aspectes, ha anat perdent credibilitat, començant per haver deixat en evidència l'estafa que va ser la tan vanament lloada Transició. El moment és, doncs, propici per a avançar en l'afebliment d'aquest règim, una tasca ben assolible tenint en compte que l'objectiu és sobretot afeblir-ne la influència al nostre país
Tota acció que posa en qüestió aquest poder monàrquic espanyol és una forma més que ens acosta a la ruptura pel fet que erosiona aquest poder i la seva capacitat de mantenir la seva imposició damunt el nostre poble. La lluita per la independència assolirà el nivell necessari per a l'aplicació del seu objectiu quan l'adhesió a l'estat espanyol dins la nostra societat s'haurà afeblit tant que la seva capacitat de seducció, i el seu poder de coacció, hauran esdevingut insuficients; és a dir, que s'haurà produït la pèrdua de legitimitat efectiva.
Es tracta d'una lluita contra l'ocupació que té els seus vessants econòmic, polític, militar ... és dir que pren formes molt variables en un veritable torcebraç de legitimitats entre el poder coactiu de l'estat espanyol posat en qüestió i la nova legitimitat independentista i republicana que ha d'acabar traduint-se en una nova legalitat.
Aquest és l'eix de ruptura que cal treballar per a aprofundir la crisi de la implantació del poder de l'estat ocupant sobre la nostra terra. Tota acció i mobilització contra les diferents formes d'aquest poder ens acosta a aquest objectiu global de caràcter rupturista. La lluita s'ha d'expressar, més enllà dels programes electorals immediats, en foma d'accions contra els monopolis econòmics esmentats i contra tot aquest aparell espanyolista que va ser reforçat pel franquisme i que ha continuat. Cal atacar els diferents puntals del poder ocupant amb fermesa i tenacitat.
L’acció institucional en un context de ruptura política
Per tot el que hem exposat, es pot deduir que l’acció institucional (com les eleccions) és un aspecte de l’acció política que és important però que cal saber interpretar en el seu valor relatiu dins un context d'una lluita contra l'ocupació. Cal partir, doncs, del convenciment que la política més efectiva per als interessos populars serà aquella que ens acostarà més a la ruptura independentista. Aquest és l'objectiu central i el lema que hauria de presidir l'acció dels partits i coalicions independentistes ja des del moment present.
En resum: la lluita institucional s'ha de posar en funció d'una tasca d'acció i de mobilització permanents d'eixamplament de la ruptura independentista. Si l'única cosa que es busca i es predica és la «governança» d'una Autonomia dins l'estat espanyol, haurem d'arribar a la conclusió que la candidatura en qüestió no fa altra cosa que enganyar el poble mantenint-lo sota la dominació d'un estat opressor per mitjà de promeses falses que saben que no es poden complir sense la ruptura política necessària: la independència. És això el que l'independentisme ha expressat sempre amb aquest lema que ho resumeix : “No s'ha de perdre mai de vista l'estel”.
Carles Castellanos i Llorenç
