Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Invisibilitzada, sense veu pròpia o víctima: la imatge de la gent gran LGBTI
02/07/2020 Hemeroteca

El col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) ha anat guanyant visibilitat mediàtica en els darrers anys. És especialment en el mes juny, amb motiu del 28 de juny, dia de l’Alliberament LGBTI, quan més informació n’apareix. Amb tot, la imatge que es projecta de les persones LGTBI dista de ser ajustada a la realitat diversa del col·lectiu: les persones grans LGBTI és un dels col·lectius invisibilitzats. 

El relat dels mitjans de comunicació sobre les persones LGBTI prioritza un determinat perfil enfront de la pluralitat del col·lectiu que és igual a la de la resta de la societat. “La imatge predominant sobre el col·lectiu és la d’un home, gai, jove, blanc, guapíssim i tot el dia de festa que consumeix molt”, assenyala Federico Armenter, de la Fundació 26 de Diciembre que treballa defensar i atendre els interessos de la gent gran LGBTI a Madrid. De fet, aquesta és una de les principals conclusions de l’informe de Mèdia.cat “Home, gai i jove” de 2017, en el qual es conclou que la gent gran LGBTI no existeix informativament: la recerca sobre informacions vinculades al col·lectiu LGBTI no va trobar cap notícia que tingués com a centre les persones grans. 

Armenter assenyala que la imatge que venen els mitjans de la gent gran LGBTI “és la pena i el morbo, en compte d’un envelliment actiu i digne que és el nostre dret” i afegeix que a les manifestacions de l’orgull LGBTI “no busquen la gent gran que anem, sinó allò que creuen extravagant”. “Estem en una societat en què els majors no contem, i amb la pandèmia de la Covid-19 s’ha vist clarament que se’ns ha infantilitzat. Tot i ser els principals afectats, no se’ns dóna veu, es pregunta a familiars, professionals o experts però ningú s’ha interessat per com ens hem sentit la gent gran en tota aquesta situació quan som gairebé la cinquena part de la societat”, afirma Paulina Blanco, patrona de la Fundació Enllaç, organització que des de Barcelona defensa i atén a la gent gran LGBTI. 

Víctor Ramos, responsable de comunicació de la Fundació 26 de Diciembre explica que els solen demanar “històries tristes: algú que sortís de l’armari quan era jove i que ho haja passat mal després”. “Intentem trencar amb això i també proposem històries alegres que també poden interessar a alguns mitjans, però les històries positives són les que menys apareixen”, afirma Ramos. Per la seva banda, Joan Andreu Bajet, president de la Fundació Enllaç, és molt crític amb el fet que es tendeix a presentar les persones grans LGBTI com a desvinculades de les no LGBTI quan “hi ha moltes necessitats, reivindicacions i realitats compartides”. 

Bajet posa en qüestió que la necessitat de les persones LGBTI grans de no tornar a l’armari quan es fan grans tinga com a única resposta “la idea d’una residència específica per a persones LGBTI plantejada en massa ocasions com a privada” quan es pot respondre des de la xarxa pública de recursos residencials i sociosanitaris. “Per als mitjans generalistes, la possibilitat d’una residència específica s’ha convertit en una icona reivindicativa quan parlen de gent gran LGTBI, quan la majoria volen viure a casa seva o a un apartament amb serveis i acudir als serveis públics” indica en referència a les dades de l’estudi +50 LGBTI, impulsat per Enllaç-. 

Fina Campàs, activista trans i col·laboradora amb Enllaç, si bé creu que les persones trans són ara més visibles, encara falten relats “de persones trans d’edat avançada”. Tant des de persones que fan la transició a partir dels cinquanta anys, com de les situacions de pobresa severa que pateix una part important del col·lectiu trans a segons quines edats, però també referents positius. 

“Les persones LGBTI necessitem referències positives d’envelliment”, indica Bajet qui ressalta que només s’informa de les situacions de vulnerabilitat quan hi ha una gran diversitat de situacions i també hi ha aportacions a fer a la societat: “una gran capacitat de resiliència de les persones LGBTI i per crear xarxes de suport autònomes de la família tradicional, això com posar en relació les diferents generacions”. Armenter afegeix que la sexoafectivitat de la gent gran tampoc no és visible, tot i que Ramos recorda que això passa tant amb la gent gran LGBTI com amb la que no és LGBTI. 

Sense (gairebé) notícies de la gent gran LGBTI

En els darrers sis mesos cap dels mitjans on s’ha fet recerca (La Vanguardia, El Periódico, Nació Digital, El Nacional.cat, Catalunya Diari.com, Vilaweb, ElPuntAvui.cat, ElMón.cat o Ara.cat) ha informat sobre la realitat de la gent gran LGTBI. S’ha de retrocedir molt més, fins el 2018, per poder trobar alguna notícia al respecte: una mostra clara de la manca de presència de la gent gran LGBTI als mitjans.

L’única notícia que s’ha trobat aborda la de la mort de Carmen de Mairena, el març de 2020, a Nació Digital , en la qual la principal mancança és que no contextualitza en la discriminació viscuda per les persones trans i es focalitza només en la seva vinculació al món de l’espectacle. L’article remet a una crítica del llibre Carmen de Mairena, una biografia, del 2017, que reincideix en la falta de context de l’obituari, que no permet entendre el perquè de la “vida desgraciada” de Mairena. L’article acaba atribuint a “estranyes amistats” o “amistats poc recomanables” o a alguna cosa tan genèrica com “ésser humà maltractat per la vida”, sense desgranar la situació de discriminació viscuda per les persones trans, ni oferir referències positives de la seva vida. 

Mirant enrere en el temps, veiem com són una excepció les imatges i també els relats personals i diversos que s’expliquen en el reportatge de l’Ara, Avis LGTBI: el risc de tornar a l’armari quan arriba la jubilació, publicat el juny de 2019. En aquest reportatge apareixen fins a set fotografies  que inclouen la diversitat de cadascun dels col·lectius que inclouen les sigles LGTBI i que està encapçalada per la imatge d’una lesbiana. I si bé torna a reincidir en dos dels tòpics més habituals (potser un enfocament massa centrat en els aspectes negatius, la possibilitat d’una residència específica i la manca de xarxa de suport per no respondre al model de família tradicional) és una peça rica en testimonis que dóna veu a les persones grans i explica els seus relats personals. 

A Vilaweb, a finals de 2018 publicaven la peça Envellir quan s’és homosexual, una realitat invisibilitzada compta amb una ampli context històric i una il·lustració amb dues dones en actitud afectuosa tot i que les fonts són només homes gais. Una altra nota negativa és que s’aborden més les referències negatives que les positives. Es fa esment de l’opció d’una residència per a gent gran específica per al col·lectiu LGBTI que en aquest cas és pública i gestionada per una entitat LGBTI -Fundació 26 de Diciembre. I tot i que és un tema que apareix de forma recurrent, es fa en aquest i les altres notícies de forma complementària a treballar perquè la xarxa pública residencial i sociosanitària estiga lliure de LGBTI-fòbia.

El 2018, l’enfoc d’El Periódico a Jubilados LGTBI, una vida de soledad el plantejament és estigmatitzant. L’única imatge que il·lustra reincideix en la idea de soledat, i els dos testimonis són homes gais i fons institucionals. Si bé és cert que hi ha persones jubilades LGBTI que s’enfronten a no tenir xarxa, no es pot generalitzar, i tampoc es poden enfocar les seues necessitats només vinculades a la seva realitat afectivo-sexual

La Vanguardia, el mateix any, amb la peça Quan un major LGTB entra a una residència “torna a l’armari” , torna a caure en un plantejament només específic com si l’orientació sexual o la identitat de gènere fossin l’únic factor i especialment focalitzat en les residències -quan la majoria tenen casa pròpia i volen viure a casa seua-. Sí que presenta un referent positiu que és una generació que ha lluitat i no vol tornar a l’armari i planteja el tema de la sexualitat quan s’és gran. 

De les peces analitzades, el principal punt en comú de totes les informacions és que es parla de la gent gran LGTBI bàsicament a partir de la seua dimensió a afectivo sexual. És a dir, s’aborden les seues reivindicacions des de l’especificitat, cosa que és adequada segons les recomanacions que han emés diferents organismes, però que fallen en mostrar-les com si no estiguessin vinculades amb les necessitats de la gent gran siga o no LGTBI. 

No sempre es dóna veu a la gent gran LGBTI i quan es fa no es busca una diversitat de testimonis entre els diferents col·lectius -en moltes ocasions són només gais- o situacions personals i socioeconòmiques. Sembla que predominen les perspectives més negatives i les històries dramàtiques: de solitud, pobresa o tristesa que són reals però no les úniques realitats d’aquest col·lectiu. Costa trobar referents positius. 

També sol faltar context històric que explique la dura discriminació que van patir, així com històries de resiliència de xarxes de suport alternatives o de ser la primera generació que va reivindicar els drets de les persones LGBTI. 

Amb tot, si bé el tema comença a aparèixer tímidament als mitjans, el principal problema és la pràctica inexistència informativa d’aquest col·lectiu. 

Manuals i guies per abordar la informació sobre el col·lectiu LGBTI

Actualment a l’Estat espanyol tenim el referent de la Guia de bones pràctiques per al tractament de la diversitat sexual, de gènere i familiar als mitjans de comunicació. Aquest document ha estat elaborat en 2019, en la seua segona edició, per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals i l’Agrupació de Periodistes de Comissions Obreres. 

A Catalunya la guia més recent és l’elaborada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya en 2018 Recomanacions sobre el tractament de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) als mitjans audiovisuals . El Fòrum d’Entitats de persones usuàries de l’audiovisual va editar, en 2010 un primer document anomenat Les formes de discriminació per motius d’orientació sexual i d’identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual, on hi havia les primeres indicacions sobre com abordar la informació vinculada al col·lectiu.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid