El coneixement d’un nou cas de violació grupal a Manresa aquest desembre suposa una oportunitat per a millorar la cobertura informativa de les violències sexuals, respecte el tractament que es va fer del mediàtic cas del 2016 a la ciutat i de la sentència feta pública el mes passat. Analitzem com en aquella ocasió les informacions van seguir la pauta del relat dominant sobre les violències sexuals, que revictimitza, qüestiona i culpabilitza implícitament les agredides; presenta els agressors com a monstres o inadaptats, espectacularitza les agressions i les descontextualitza.
A finals d’octubre, l’Audiència Provincial de Barcelona va condemnar per abusos sexuals cinc homes que van violar en grup una noia menor d’edat a Manresa l’any 2016, tot considerant que no van cometre un delicte d’agressió sexual perquè la noia estava inconscient després d’haver consumit alcohol i marihuana en una festa i no van haver d’usar intimidació o violència. Aquesta sentència reobre el debat sobre la distinció penal entre abús i violació, que ja va saltar a la palestra amb el cas de la violació grupal de Sanfermines, considerada abús per l’Audiència de Pamplona fins que el Tribunal Suprem va qualificar-la d’agressió sexual i va reconèixer la intimidació ambiental com a violència.
Un cop més, es fa palesa la necessitat de formació als mitjans per a fer un abordatge adequat de les violències sexuals, amb eines com les Recomanacions per informar sobre agressions sexuals (2018), elaborades per entitats especialitzades com l’Associació d’Atenció a Dones Agredides Sexualment (AADAS), la Cooperativa Almena Feminista i el Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el coneixement situat de dones que han viscut agressions sexuals.
L’ús de drogues com a qüestionament de l’agredida
Mitjans com El Mundo o El Periódico van centrar el relat sobre la condemna o el procés judicial per la violació de Manresa en l’estat de la noia durant l’agressió. Les Recomanacions… desaconsellen focalitzar la informació sobre agressions sexuals «en dades circumstancials» com el fet que l’agredida prengués drogues o alcohol o marxés amb un desconegut a casa seva, perquè «qüestionen el comportament de les dones» i les responsabilitzen de l’agressió». Només recomanen fer-ho si «demostra la traïdoria o la premeditació de l’agressor». En aquest sentit, en informar de la sentència, Vilaweb va recollir que la noia creia que li van administrar una droga a la beguda: ho va fer també La Vanguardia i Telecinco, en una crònica de contingut clarament sensacionalista (“La víctima de la Manada de Manresa narra una violació entre pistoles i marihuana“, en castellà).
Es pot argumentar que aclarir si la noia era conscient o no era clau per la importància que té demostrar la premeditació de l’agressió. En tot cas, com plantegen les Recomanacions…, caldria haver contextualitzat aquesta informació amb fonts expertes: per exemple, les entitats especialitzades en gènere i drogues a les que cap mitjà ha consultat durant el procés, que consideren que la sentència «estigmatitza» les dones consumidores de drogues, i és “masclista“, perquè categoritza la violència i intimidació «des d’una òptica patriarcal», atès que «aprofitar un estat de semiconsciència d’una persona per agredir-la és violència».
També hauria estat convenient aportar dades sobre la incidència de les substàncies en agressions sexuals: per exemple, segons l’Hospital Clínic, hospital de referència en atenció a agressions sexuals a Barcelona, un 60% de les persones ateses l’any 2019 (351 persones; un 91% d’elles, dones) havia pres alcohol i/o drogues i un 30% sospita que va ser víctima de submissió química amb alguna substància.
La majoria de mitjans van abordar el tema del consum de drogues com a clau de la tipificació penal de l’agressió, però pocs van incloure un anàlisi de juristes feministes i altres expertes, com aconsellen les Recomanacions…. El 25N, l’advocada penalista experta en violències masclistes Carla Vall valorava la sentència a Vilaweb en una entrevista en què explicava que s’ha legislat «molt malament», ja que es vincula el patiment o la gravetat d’una agressió sexual a la consciència, quan les psicòlogues especialitzades expliquen «que és al contrari. Les víctimes que no recorden què ha passat se senten molt més culpables, les llacunes les pertorben molt més… Pateixen no solament per què va passar, sinó per totes les opcions de què va poder passar».
Un dret penal patriarcal que revictimitza les dones
Público i El Periódico recullen la crítica d’Altamira Gonzalo, presidenta de Dones Juristes Themis, al tribunal per jutjar «amb benevolència» els violadors de Manresa i la «manca d’empatia» amb l’agredida. Eldiario.es va donar veu a l’entitat de litigi estratègic feminista Women’s Link i a la catedràtica de Dret Penal Patrícia Faraldo (com també va fer El País), i és l’únic mitjà que fa una comparació molt oportuna entre la legislació espanyola, que defineix el delicte de violació segons el grau de violència o intimidació exercit contra la víctima, i altres països, que ho fan en base a l’absència de consentiment, com estableix el Conveni d’Istambul.
Tal com explica l’informe L’abordatge de les violències sexuals a Catalunya de l’Institut Català de les Dones, la «definició patriarcal de la violació» entén que aquesta requereix «l’ús de la força i la intimidació i, per tant, que la manca de resistència de la dona constitueix consentiment». Aquesta visió es troba en la sentència de Manresa. Montse Pineda, responsable d’incidència de la ONG Creación Positiva, experta en violències sexuals i coautora de l’informe, destaca que el tribunal «no reconeix la intimidació a la noia, però sí a un home que es va masturbar presenciant la violació i a qui absolen. Diuen que tenia por del grup i per això no va actuar per evitar-la».
El marc conceptual de l’informe estableix com a pilar de les relacions sexuals desitjades el «consentiment afirmatiu», que «ha de ser concedit de forma activa», i per tant, no es pot donar si la persona està «intoxicada» amb qualsevol tipus de substància o en una situació de «coerció» (violència ambiental o intimidació, pressió de grup, relacions de superioritat professional, violència masclista en el marc d’una relació de parella, menors que pateixen una agressió d’un adult…).
Processos judicials o espectacles?
Pineda remarca que les dones agredides tenen una «desconfiança creixent en el sistema judicial després de casos com el de Pamplona o Manresa», i ho il·lustra amb el fet que, per exemple, la meitat de dones ateses al Clínic no volen denunciar. De fet, les Recomanacions… aconsellen «no presentar el procés policial i judicial com si fos fàcil o garantís la condemna de l’agressor», ja que «els delictes contra la llibertat sexual són els únics on les víctimes han de demostrar la seva innocència». Tot i que, expliquen, les dones «no han de justificar la seva resposta a l’agressió» ni demostrar que han patit «lesions o l’ús de la força», el cas de Manresa és un exemple de que sí que els ho exigeixen.
En diversos mitjans s’han donat detalls de l’agressió sexual que no tenen valor informatiu i situen la dona com a «objecte passiu». Més de vuit mitjans van recollir el moment en què el tiet de la noia agredida intentava atacar un dels violadors a l’entrada del tribunal i no li van pixelar la cara, cosa que facilita la seva identificació per l’entorn proper i, per tant, també de la noia, cosa que vulnera el seu dret a la intimitat.
Durant el judici, La Vanguardia i Telecinco van remarcar el vincle de la noia amb un dels violadors. Les Recomanacions,,, aconsellen «no fer judicis de valors sobre relacions sexoafectives entre agressor i agredida, ja que això no influencia ni resta importància a la relació sexual».
‘Manada’ com a nou significant del terror sexual
Més de 20 mitjans, com El País, El Periódico, La Vanguardia, El Mundo o RTVE, han anomenat ‘manada’ els violadors de Manresa, tot evocant el nom amb què s’autodenominava el grup de depredadors sexuals de Pamplona. Com remarca Carla Vall, s’ha d’anomenar els violadors pel seu nom i no contribuir a engruixir l’imaginari sobre la violació grupal de Sanfermines, que va analitzar Mèdia.cat i que, com explica la investigadora Nerea Barjola, segueix la mateixa pauta que el de la desaparició forçada, tortura sexual i assassinat de les adolescents d’Alcàsser: és un relat de terror que busca disciplinar les dones i alliçonar-les sobre el que els pot passar si exerceixen la seva llibertat. També presenta les agressions com una anomalia i els agressors com a malalts o inadaptats quan, com insisteix el moviment feminista, són fills sans del patriarcat.
En el cas de Manresa, La Vanguardia va recollir declaracions de familiars de la noia que relacionaven els violadors amb un grup ètnic concret. Darrerament hem vist partits feixistes intentar vincular violència sexual amb migració. Les Recomanacions… aclareixen que «els agressors pertanyen a totes les classes socials i nacionalitats, i la majoria tenen una vida rutinària (…), són homes coneguts i del nostre entorn de confiança». De la mateixa manera, les Recomanacions per a un tractament informatiu equilibrat de les dones immigrades als mitjans de comunicació (ACSUR, 2010) desaconsellen vincular les violències masclistes amb cultures d’origen.
Les violències masclistes, també les sexuals, són una xacra internacional, interclassista, interètnica, interreligiosa i intergeneracional: una de cada 5 dones al món ha estat víctima de violació o intent al llarg de la seva vida; la majoria d’agressors són coneguts; a la Unió Europea, 9 milions de dones han viscut una violació, prop d’1,5 milions a l’Estat espanyol; i més de la meitat es donen abans de fer 15 anys, ja que un de cada cinc menors viu abusos sexuals. L’informe Dones Valentes (AADAS i Almena, 2018), de qual van sortir les Recomanacions per informar sobre violències sexuals, remarca que les supervivents «són agents d’un canvi social a partir del procés de canvi propi». Per tant, els seus sabers han de vertebrar el relat sobre les agressions sexuals.
