Comencen a avorrir-me les converses amb veritables demòcrates espanyols quan em mostren la seva confusió per les contradiccions, que perceben entre la realitat i els seus propis esquemes, en relació a l’independentisme català. Em qüestionen a mi, demanant-me explicacions de per què algunes polítiques de la dreta catalana coincideixen amb l’esquerra espanyola, i de per què algunes declaracions de Puigdemont i de Torra podrien estar perfectament en boca de Pablo Iglesias. No són ells els que s’haurien de qüestionar?
És clar, després d’això sovint ve allò altre de que “no s’entén com pot ser que l’esquerra espanyola sigui amiga dels egoismes nacionalistes català i basc”, que no és altra cosa que una construcció emparentada (des del progressisme) amb aquell absurd missatge nazifeixista segons el qual “no s’entén com pot ser que l’esquerra atea sigui pro-islamista”. És avorrit, perquè ja deu fer mig segle que la mediocritat ideològica està fent forat entre moltes persones de bona fe però poc formades. Tanmateix no són solament expressions que ens causen vergonya aliena per la seva incultura, sinó veritables armes de guerra ideològica llançades pels líders polítics (de l’esquerra colonial, en el primer exemple d’aquest paràgraf, i del feixisme en el segon exemple) amb l’objectiu d’intoxicar les seves pròpies bases.
Recordo, ja fa 35 anys, uns llarguíssims debats amb membres del partit Unificación Comunista de España (dins la seu que llavors tenien al costat de la Plaça Reial), discutint sobre alguns d’aquests dogmes. Com aquesta gent de l’UCE eren maoistes, no em van servir de gaire res els meus exemples sobre l’estratègia soviètica (copiada després pel Bloc KAS) de Fronts Patriòtics en les lluites d’alliberament nacional. Tanmateix, sí que recordo que els va costar rebatre els arguments que havia escrit Josep Guia en un article del Annals de l’Escola d’Estiu (http://laforja.cat/media/1030/sobre-el-nacionalisme-josep-guia.pdf).
Avui com ahir, quan arribo a un punt de la discussió en la qual acaben argumentant-me variacions de la consigna propagandística de José Maria Aznar sobre que “antes se romperá Cataluña que España” (diverses aproximacions de la qual les he escoltat tant a la dreta com a Podemos), jo acabo assenyalant-los que cada vegada que hi ha una polarització, aquesta no fa tendir pas els Catalans al feixisme i els Espanyols al comunisme, sinó ben bé a l’inrevés. I quan la discussió se’ns escalfa molt, la meva sentència és així d’esquemàtica: en la mesura que creix la polarització, o estàs amb els postulats independentismes o estàs amb els franquistes, perquè ja no va quedant ni temps ni marge per a un terme mig.
I això no va solament pels Espanyols, sinó també pels autonomistes catalans, atès que aquesta DUI “gairebé accidental” (tal com s’està reconeixent al judici contra els Presos Polítics), que fou declarada l’octubre de 2017, ens demostra que com més t'allunyes de l'extrema esquerra independentista més prefereixes una 'autonomia còmoda' abans que la 'incertesa independent' . Per astre, l'espanyolisme més salvatge ens fa avançar en una polarització, als extrems de la qual, en cas d'arribar a una situació extrema, si no ets independentista d'esquerres només podràs ser de VOX.
