L’octubre passat vaig participar al Centre Cívic Sandaru en una informal però molt interessant xerrada amb sindicalistes mexicans sobre les causes de la resistència catalana front l’assimilació espanyola. Ells n’estaven molt molt molt encuriosits, perquè després de quinze dies a Catalunya encara no ho podien entendre. Els havia sorprès força que un company amb marcat accent català (de Vic) s’expressava sempre en espanyol, mentre que els altres –que al seus ulls no semblàvem “tan Catalans”- érem els que alternàvem molt sovint frases creuades en català.
Aquests camarades mexicans ja havien descartat l’argumentació espanyola que atribueix als Catalans tendències supremacistes, racistes, comunistes o burgeses insolidàries. No els va costar gaire, atès el caràcter diametralment oposat d’algunes d’aquestes suposades característiques, i van qualificar d’entrada el cas català com “un conflicte ètnic entre Espanyols i Criolls”. Comentaven que els indígenes catalans que havien conegut eren passius i conformistes amb l’espanyolitat (en referència al company de Vic), mentre que els companys activistes independentistes érem, des del seu punt de vista, d’origen espanyol o mestissos. O sigui, estaven fent una comparació equívoca amb Mèxic.
Tanmateix, allò que més els feia ballar el cap era l’adhesió des Criolls a la llengua catalana. Podien entendre que el nostre idioma indígena tingués usos litúrgics, simbòlics, folklòrics, familiars, naturals, radiofònics en zones apartades…. Deien que a Mèxic, els indígenes també havien estat passius en la lluita per la independència, però que els criolls no s’havien convertit pas en indígenes, i no hauria estat gens pràctic passar-se a les llengües indígenes. En aquest punt, vam haver de puntualitzar que el rol indígena a Mèxic no ens constava pas que hagués estat “passiu”, sinó més aviat “pro-espanyol”. En tot cas, si acceptéssim la teoria del criollisme, ens caldria també relativitzar la de d’indigenisme català perquè només trobaríem essències culturals dignes d’aquest nom fins dos segles enrere (i això, considerant com ètnicament catalana la massiva immigració occitana dels segles precedents).
Feia pocs dies que havia estat pensant en la tendència inevitable de molts països a abandonar els idiomes menys competitius. En vaig parlar a l’escrit https://www.llibertat.cat/2018/09/per-que-els-catalans-encara-parlem-catala-42993 i vaig aprofitar per llegir-lo, per tal d’ajudar als amics mexicans a entendre com la nostra obstinació amb l'idioma català deriva directament de les males maneres com els Espanyols han atacat històricament la nostra llengua amb la pretensió d’accelerar-ne la desaparició. Fins i tot, els vaig explicar la situació de l’irlandès malgrat ser llengua d’Estat, i de l’occità, i de l’enveja que m’han confessat que senten en vers nosaltres alguns amics occitans dient-me que “si ells haguessin tingut a França un enemic que ataqués tan barroerament l’occità, de la mateixa manera com els governs espanyols han atacat el català, ja faria temps que Occitània seria independent i monolingüe occitana”.
Va costar prop de cinc hores però al final van entendre -definint-ho així ells mateixos quan ens acomiadàvem- que el conflicte entre Catalunya i Espanya és una resistència a l’assimilació però una “resistència a contracor”, causada fonamentalment per les formes poc dissimulades que tenen els poders espanyols d’espoliar els Catalans i d’intentar esborrar els seus trets culturals, alguns dels quals, com la llengua, ja haurien desaparegut fa anys sense els rebots reactius catalanistes (no sols indígenes sinó també incorporant al català molts immigrants espanyols) causats per la indignació front uns atacs tan barroers.
