Com ho podem fer per modernitzar Espanya? Ara que ja no tenim les colònies americanes, tota la riquesa que aconseguirem només pot venir del nostre treball, però malgrat les carretades de diners que ens ha donat Europa, tenim un problema estructural per a desenvolupar la nostra indústria als nivells necessaris per a situar-nos entre els grans Estats d’Europa: la geografia.
Potser aquest paràgraf inicial pot dur a confusió pel fet d’estar escrit en català. Igualment l’hauria escrit en català si el personatge fictici que fa les reflexions fos anglès o rus. Així doncs, cal saber que es tracta d’una especulació entorn de les estratègies que es podrien haver gestat a la capital del Regne fa 15 o 20 anys. Aclarit aquest punt, reprenguem el fil de l’escrit !
Si la Unió Europea fos com l’Imperi Romà, i el Marroc en fos membre, possiblement Espanya estaria en una situació immillorable per gestionar els intercanvis de mercaderies des de l’Àfrica fins al centre econòmic d’Europa, però no és pas així, és ben bé a l’inrevés: Espanya és la perifèria. Pitjor encara, és un cul de sac.
Tota Espanya? No, Catalunya i Euskadi són frontereres amb el gran mercat europeu, però si bé gràcies a la bona relació Madrid-Euskadi no hi ha problema per accedir a la perifèria francesa de Bordeu, la realitat és que des de Catalunya és molt més fàcil, atès que la frontera de la Jonquera està orientada al gran eix Londres-Amsterdam-Brussel·les-París-Lyon-Frankfurt-Munich-Milano. Però... compte amb Catalunya, que si mai s’independitza també ens podria fer de tap !
Tanmateix, per acabar de complicar les expectatives, hem entrat en l’era de les deslocalitzacions i moltes indústries se’n van al Marroc, a l’Índia, a la Xina, a Nigèria o a Egipte, agreujant la nostra crisi. Hem pogut continuar pagant les pensions gràcies a la importació precària però massiva de treballadors estrangers i posant el màxim de dificultats legals a l’arrelament per tal de facilitar la seva sobreexplotació, però ara ja cal abordar el gran problema estructural de la competitivitat de la perifèria espanyola.
Finalment, la solució: de ben segur que moltes empreses voldran establir-se a l’Espanya profunda sempre que sigui molt poc l’increment del temps per a traslladar les mercaderies al centre d’Europa en comparació amb indrets com Catalunya que tenen la ma d’obra més cara. Això s’aconsegueix amb una astronòmica inversió en autopistes gratuïtes, aeroports i trens d’alta velocitat ruïnosament deficitaris per manca de passatgers, i creant a Madrid les infraestructures que li permetin convertir-se en el centre de gestió regional.
Ara bé, una inversió tan antieconòmica serà rebutjada tant pels Europeus com pels Americans. Com ho podem fer possible? L’única manera és esprement els Catalans a uns nivells absolutament intolerables, per la qual cosa és més que probable que s’emprenyin. Així doncs, cal assumir el risc d’una reacció secessionista perquè no tenim cap altra alternativa, i atès que ja no és tan fàcil bombardejar-los com les vegades anteriors, haurem de confiar en la covardia de la seva burgesia i reprendre l’estratègia de Lerroux... i, per si de cas, foradar el Pirineu per l’Aragó com alternativa a la Jonquera.
