Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Repensant l’agitació
18/11/2018 Manel Fantassin

Una conversa d’ahir (17/11/2018),  en la qual m’explicaven la fàcil i efectiva influència de les bandes feixistes en entorns urbans marginals, coincidint amb el record de les detencions independentistes de 15 i 16 de novembre de l982 (i de les consegüents accions de protesta que organitzàrem al Baix Llobregat), m’han fent venir al cap la comparació entre el model activista d’aquells Grups de Defensa de la Terra, d’aproximació constant a la gent del carrer, i la tendència més acomodada de les organitzacions més consolidades, que s’adrecen formalment a tothom però que, en el fons la seva expectativa –potser o sempre conscient- es limita a cridar l’atenció de persones prèviament motivades, per tal que s’hi acabin incorporant. En aquells inicis tan proactius dels primers anys vuitanta, els partits normals (MC i LCR inclosos) ja havien perdut molt l’activisme de carrer, com també ens passaria als independentistes una dècada més tard.

Aquest conegut que em parlava de la influencia creixent del feixisme, em deia que alguns dels nois amb els quals ell parla, vulnerables a la influència feixista, no tenen cap consciència de res, ni coneixement de la Història, ni tan sols no tenen mala intenció, però al final s’acaben declarant seguidors de bandes racistes, espanyolistes i nazis perquè aquestes són les úniques que estan a peu de carrer, que parlen amb ells, que juguen a futbol amb ells, que els ajuden en el dia a dia. Jo li preguntava: “què no hi ha activistes demòcrates en aquell barri?”, i ell em responia: “sí, però els activistes demòcrates solament es relacionen amb altres activistes veïnals demòcrates, van a l’ajuntament, s’expliquen en reunions que convoquen però a les quals només hi van ells i uns altres pocs com ells… en resum, són vistos com sospitosos d’amagar coses i de que només s’estan preparant per a buscar-se la vida fora del barri”. No és veritat, és clar, en realitat es desviuen pel barri, però no ho saben transmetre, i en canvi els paràsits feixistes acaben generant més confiança.

Quelcom semblant a això ja ho havia comentat fa anys, de manera informal en converses de bar, a La Cruïlla-Casal Independentista de l’Eixample. Jo deia que no n’hi ha prou amb el local ni amb les notícies als diaris, ni intentant treure rèdit de la tasca dels parlamentaris, ni cercant la incorporació dels líders veïnals o dels assistents a les lluites sectorials en les quals participem. Aquestes persones a les quals arribem, malgrat que són les més conscients, sovint són poques i també tenen pocs seguidors. Ara la gent, per a estar informada i integrada, ja no està vinculada al líder veïnal sinó a la televisió. Hi ha molta més potencialitat independentista sofrint l’aïllament alienador, i cal seduir-les a peu de carrer, abordar-les, oferir-nos a ajudar-les en el seu dia a dia, conversar amb elles en debats oberts, per exemple al bar a l’hora d’esmorzar o quan van a l’escola a recollir els nens (la Cruïlla és davant la porta de l’escola Ramon Llull).

Als primers anys vuitanta ja ho dèiem a Martorell, i també al MDT de Poblet de Barcelona: cal anar a cercar la gent, a informar-la, a generar debat amb ells, allí on són, des dels bars als llocs de treball. A Martorell havíem repartit fulls i havíem convocat festes populars, i l’MDT del Poblet s’havia adreçat als treballadors d’empreses del barri amb conflictes laborals, per a conèixer-los, per a que ens coneguessin i per a oferir-los el nostre ajut incondicional. Crec que és un sistema millor –o al menys, complementari- que el de fer un espectacle i esperar que l’espectador se t’acosti després a dir-te que s’hi vol afegir. Els partits grans ja han renunciat a atraure les masses perquè el seu sou el paguem entre tots a partir de la representativitat, i només es deuen al votants aposentats que els veuen per televisió. Els independentistes posem parades i  fem accions engrescadores per a qui se sent engrescat. En canvi els nous  fatxes de barriada no posen parades ni atrauen ningú a una caseta, sinó que s’acosten a peu de carrer al creixent nombre de gent que se sent aïllada i decebuda i es guanyen la seva confiança.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid