És la hipocresia i la mentida a partir de la qual es basen les actuacions d'ingerència dels Estats Units contra Veneçuela. Aràbia Saudita mai no ha celebrat unes eleccions en la seva història, i el seu rei concentra en si el poder legislatiu, executiu i judicial del país. Existeix una violació sistemàtica dels drets humans, no n'hi ha llibertat d'expressió ni drets polítics. A Veneçuela, en canvi, existeix una tradició democràtica i s'han realitzat 25 eleccions d'ençà dels quasi 20 anys de Revolució Bolivariana. Al juliol de 2017 es votà per a l'Asamblea Nacional Constituyente, a l'octubre hi hagué eleccions regionals, al desembre municipals, i el 20 de maig de 2018 presidencials. I què fa la Casa Blanca? Aplaudeix els saudites i demana eleccions a Veneçuela, acusant-la de dictadura. És una paradoxa evident, que demostra clarament com Washington es mou exclusivament segons els seus interessos econòmics i geoestratègics, per a mantenir la seva falsa supremacia. Però Veneçuela no és el pati de darrere de ningú, està decidida a ser lliure i sobirana, creu en un món multipolar i en relacions internacionals de respecte mutu. El seu poble no està per a servir a cap Imperi. Per aquesta raó, Washington vol acabar amb ella. Vam tenir eleccions presidencials, amb candidats de l'oposició i observadors internacionals, la Casa Blanca no té cap dret d'exigir la seva repetició.
El President dels EUA Donald Trump feu la seva primera visita oficial a l'estranger a Riad, la capital saudita. Però sempre ha refusat la proposta de diàleg que li ha ofert en reiterades ocasions el President veneçolà Nicolás Maduro.
I és clar que blocaren els nostres diners. Sols les darreres sancions contra la nostra estatal petroliera PDVSA impliquen la congelació de 7 mil milions de dòlars veneçolans i un tall de guanys d'uns altres 11 mil milions per exportacions perdudes el proper any. A Europa, el banc Euroclear ens segrestà $1.650 milions; el Banc d'Anglaterra ens reté barres d'or per $550 milions... I, a més, estan les velles sancions, dels Estats Units i de la Unió Europea. D'acord amb el Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica (CELAG), el bloqueig suposà per a Veneçuela la pèrdua de 350.000 milions de dòlars en producció de béns i serveis entre 2013 i 2017, i el govern calcula una pèrdua de com a mínim uns altres 20 mil milions en 2018. Les sancions ens impedeixen realitzar transaccions internacionals normals, concretar pagaments per a importar aliments i medicines, recanvis i maquinàries; empitjoren la situació de crisi i precarietat de la població, que després s'utilitza com a element de pressió política. És la “guerra econòmica”: una guerra de desgast en el marc d'una agressió multidimensional i en escalada, a la qual cal afegir certament errors històrics de la Revolució Bolivariana, com no haver sabut desenvolupar i defensar un aparell productiu nacional eficaç, deixant enrere el rendisme petrolier i lluitant de manera contundent davant la corrupció.
El govern dels Estats Units està conscient de l'impacte que provoca el seu bloqueig econòmic-financer. Mark Feierstein, exdirector d'assumptes hemisfèrics en el Consell de Seguretat Nacional, digué que les sancions contra PDVSA, per exemple, portarien a “un patiment major del poble” veneçolà. L'exEmbaixador dels EUA a Veneçuela, William Brownfield, parlà d'un “impacte en tot el poble, en el ciutadà comú i corrent”, i d'un període de patiment de “potser anys".
A Veneçuela hi ha ple exercici de la llibertat d'expressió i es garanteix el lliure exercici de la tasca periodística. De fet si mires els actes de l'oposició, veuràs que els dirigents estan sempre envoltats dels més diversos mitjans de comunicació, nacionals i estrangers. El mateix President Nicolás Maduro ofereix quasi mensualment una roda de premsa amb tots els corresponsals. Una altra cosa és quan es fa un muntatge per a denunciar una suposada dictadura. Això és el que passà, per exemple, amb els periodistes xilens, retinguts no per la seva tasca, sinó perquè no tenien papers ni visats de periodista, i estaven gravant als voltants del Palau de Govern, tot violant una zona de seguretat.
Quant a l'altre punt, el de l'ajuda humanitària, en els darrers mesos, Veneçuela ha rebut de les Nacions Unides més de 9 milions de dòlars per a dones i nens, i tres milions d'antiretrovirals per a pacients amb VIH gràcies a un pla en què participen l'ONU i l'Organització Panamericana de la Salut. Tot respectant els principis bàsics de l'ajuda humanitària decretats per les Nacions Unides: les accions d'ajuda humanitària deuen caracteritzar-se per ser neutrals i independents, respectar la sobirania de l'Estat afectat, i ser autònomes de qualsevol objectiu polític, econòmic o militar. Els actors humanitaris, diu l'ONU, no han de prendre partit en les controvèrsies d'ordre polític, i l'ajuda ha de proporcionar-se sobre la base d'una petició de l'Estat, que s'encarrega de l'organització i prestació de l'ajuda al seu territori. El que proposen els Estats Units per a Veneçuela no respecta en absolut allò que dicten les Nacions Unides ni el dret internacional, són una forma d'ingerència en els nostres assumptes interns i encoratgen un cop d'Estat. Cal recordar que en 1986, el govern dels EUA envià armes a la “contra” nicaragüenca camuflades com ajuda humanitària. El funcionari que donà l'ordre fou el mateix Elliot Abrams que la Casa Blanca designà al gener com a “enviat especial” per a “restablir la democràcia” a Veneçuela. El mateix Abrams que intentà ocultar la major matança de la història recent d'Amèrica Llatina! La de El Mozote, on unes 1.000 persones foren assassinades per un batalló militar entrenat pels Estats Units a El Salvador... Així és que si Estats Units vol veritablement ajudar la població veneçolana, es pot guardar els seus 20 milions de dòlars d'ajuda humanitària i que ens tornin els 18.000 milions que ens robaren amb les darreres sancions, que ens servirien per a més d'un any d'importacions d'aliments i medicines.
L'“Asamblea Nacional Constituyente” no pretén substituir el Parlament, que en Veneçuela és l'Assemblea Nacional, en la seva funció legislativa. La seva tasca principal és ampliar i plasmar en el text constitucional, amb les aportacions i l'aval de tots els sectors del país, les conquestes socials aconseguides pel poble veneçolà al llarg de dues dècades de Revolució Bolivariana, per a garantir la pau, la convivència i la sobirania de la nostra nació. Tanmateix aquest òrgan plenipotenciari, al qual han de sotmetre's tots els cinc poders de l'Estat, també té la potestat per a legislar, que ha utilitzat en els termes previstos per la llei. Però això no afecta de cap manera la capacitat legislativa de l'Assemblea Nacional.
El que passa és que el nostre Parlament es troba en situació de desacatament judicial voluntari i continuat des de juliol de 2016, quan la majoria opostitora decidí incorporar uns diputats, la proclamació dels quals havia estat temporalment suspesa per una sentència del Tribunal Suprem de Justícia, havent rebut acusacions de compravenda de vots. El desacatament implica la nul·litat de tots els actes portats a terme per l'Assemblea. Per deixar enrere el desacatament i retornar a les seves funcions plenes, el Parlament sols ha d'acatar finalment l'ordre del Tribunal desincorporant els tres diputats, per mitjà d'una sessió que hauria de dirigir el diputat Henry Ramos Allup, donat que fou la directiva al seu càrrec la que va incòrrer en desacatament. Però això encara no ha succeït: els dirigents de l'oposició sacrifiquen voluntàriament la seva facultat de legislar a favor del país, per a impulsar des del Legislatiu una fractura institucional, i fomentar una crisi política marcada per la ingovernabilitat.
Això que acabes de dir, profunditzar el caràcter socialista de la Revolució, és el que proposa des de fa molt de temps la base social del chavisme. És una tasca pendent i un desafiament, perquè es tracta de reemplaçar l'Estat liberal burgès que encara és part de la nostra política i de la nostra economia, amb l'Estat Comunal Bolivarià, que tingui com a medul·la el poder popular, que és el projecte originari i el llegat més important que ens deixà el Comandant Hugo Chávez.
Avui en dia a Veneçuela hi ha més de 3 mil comunes on fan vida, treballen i exerceixen el poder uns 2 milions de veneçolans, i allà és on es concentra la base popular més compromesa amb les transformacions profundes, l'aprofundiment de la democràcia, el desenvolupament productiu. Comuners que cada dia confronten no sols els sicaris dels terratinents sinó també els entrebancs de l'estat burgès, i lluiten perquè no s'imposi la lògica de la burocràcia, el desgast, de la dilació, dels interessos polítics grupals, de les quotes de poder regional i municipal, la corrupció ni les màfies.... El camí és llarg i tortuós però és l'únic possible. Ho digué fa poc el President Nicolás Maduro: “O anem pel camí de la comuna, del poder popular, de l'arrel real del poble, o quedem en el no res”. Chávez fou més directe: “O Comuna, o res”
Veneçuela no vol veure vulnerada la seva sobirania així que no ens immiscuïm en els assumptes interns d'altres països. Els assumptes d'Espanya, sols són competència dels espanyols, així com els assumptes de Veneçuela sols competeixen als veneçolans. Veneçuela, com a Estat sobirà, no pot acceptar que la legitimitat del seu Govern sigui determinada per d'altres Estats. Ni Espanya, ni cap altre país del món, pot posar o treure governs a Veneçuela. A Veneçuela el govern el posa el poble, i només el poble. No acceptem ultimàtums, no acceptem que es reconegui com a President un diputat que s'autoproclamà en un míting al carrer i al qual ningú votà. Ningú pot estar donant terminis per a fixar eleccions, tot violentat la normativa legal i constitucional veneçolana i internacional. A més, a Veneçuela, el President, el Poder Executiu, no convoca eleccions: és el Poder Electoral basant-se en la Constitució i en les Lleis.
