La setmana passada Catalunya va viure vagues importants en el sector públic. D’altra banda, d’ençà del 3-O de l’any passat, que va significar una gran aturada de l’economia, l’eina de la vaga general està en voga per a l’independentisme.
Les vagues van tenir un paper clau en la lluita contra el franquisme i en la Transició. Precisament perquè aquells moments eren els d’auge de les grans indústries i això proporcionava a la classe treballadora una potència que li va permetre aixecar, no sense grans sacrificis i lluites, el sindicalisme de classe que tenia en les Comissions Obreres el seu emblema. Després vindrien la reconversió industrial, la terciarització i la precarietat laboral, uns canvis que el neoliberalisme va portar arreu del món capitalista, i en els quals exercia d’avantguarda el govern de Thatcher i la seva guerra contra els potents sindicats de miners i ferroviaris. També aquí el neoliberalisme va deixar la classe treballadora més fragmentada i consegüentment els sindicats més dèbils.
Tanmateix, aquests canvis no van significar ni la fi de la lluita obrera, ni dels sindicats, ni de les vagues. Precisament ara es compleixen trenta anys de la que va ser la gran vaga de l’Espanya postfranquista: el 14 de desembre de 1988.
L’origen va ser la proposta del govern del PSOE, encapçalat per Felipe González, de desenvolupar un Plan de Empleo Juvenil que no era altra cosa que la primera iniciativa cap a la precarització laboral del jovent. La mobilització era també una protesta més general contra les polítiques econòmiques dels socialistes, que governaven des de 1982. L’historiador Sergio Gálvez ha estudiat a fons la vaga del 14-D i ha publicat recentment el llibre La gran huelga general. En la seva investigació assenyala els principals motius de l’èxit d’aquella aturada. Entre els quals es compta, per exemple, el tall de les emissions de TVE a mitjanit. Aquesta va ser la senyal que va fer arribar l’inici de la vaga a tots els racons de l’Estat espanyol i va tenir un gran impacte, ja que en aquell 1988 eren molts menys els canals en antena: els dos de TVE, TV3, Euskal Telebista i TV Galícia. L’aturada majoritària de sectors clau, com els transports o la premsa escrita, també va repercutir en la vaga general.
Gálvez també apunta altres motius més complexos, com l’aliança que els sindicats van poder crear al voltant de la vaga, connectant amb altres sectors de la societat més enllà de la classe treballadora assalariada. Una mobilització que ell anomena “interclassista” i que per aquesta raó va aconseguir el suport d’intel·lectuals i fins i tot de futbolistes.
Això no bastant, l’autor té molt clar que no es tracta d’una història d’èxit. Perquè, si bé la batalla es va guanyar als carrers i es va aconseguir aturar el Plan i guanyar algunes millores, amb el temps es va continuar obrint el camí de les reformes laborals i de la precarització, especialment en el jovent. No es va modificar la política econòmica del PSOE, cada vegada més sintonitzada amb les exigències del neoliberalisme. Així ho explica l’autor en el llibre: “aquella història d’èxit no fou tal en el mateix moment en què va predominar la negociació enfront de la mobilització, un cop tancades les negociacions després del 14-D”. I dona a entendre que haver mantingut el pols al carrer, convocant una segona jornada de vaga al cap d’un temps, podria haver estat una via.
Tota aquesta història ens ha de servir per veure la potencialitat que tenen les vagues per transformar la societat (o, si més no, per evitar-ne una transformació en sentit regressiu). Però també per ser conscients de què impliquen. En primer lloc, una feinada que comença en els centres de treball però que continua fora, perquè la partida es juga també a nivell del conjunt de la societat i cal travar aliances. En segon lloc, veure que el dia de la vaga culmina tota aquesta feinada, i tanmateix la lluita no es pot donar per tancada: si no hi ha mobilitzacions continuades, la força guanyada al carrer es va diluint als despatxos . I en tercer lloc, tenir en compte que l’instrument necessari per a les vagues són els sindicats i que només si aquests són forts es podrà aturar l’economia. Amb un país que desconfia dels sindicats (per la guerra ideològica del neoliberalisme però també pel paper que han anat fent CCOO i UGT a partir d’aquell llunyà 14-D), amb poca independència econòmica d’aquests respecte a l’Estat i amb baixa afiliació, el punt de partida és més difícil.
Als que estem pensant en noves vagues com la del 3-O, ens convé primer enfortir els sindicats que la van fer possible, que no van ser CCOO i UGT. Em refereixo a la CGT, la IAC, la CNT, la COS i la Intersindical-CSC, recordant que aquesta darrera encara va convocar una segona jornada pel 8-N.