Lluís Maria Xirinacs fou, sens dubte, un dels personatges més rellevants de la història del nostre segle XX. Pensador, amb estudis de magisteri, de biologia, d’economia, de física, de teologia, doctor en filosofia, sacerdot, activista, va ser una de les figures més emblemàtiques de l’antifranquisme, i va viure des de la primera fila tot el procés de la Transició. Les seves accions de resistència no violenta l’havien fet mereixedor del Premi Nobel de la Pau, al qual fou proposat el 1975, 1976 i 1977. La resclosida relació entre monarquies europees, amb uns Borbons que no suporta ningú, malgrat que emparentats amb els suecs amb dret de vet, s’ho van fer per impedir-ho. Són emblemàtiques les imatges que van recórrer el món sencer quan rebia les pallisses de la policia espanyola davant la presó Model plantat per l’amnistia. I amb tota esperança de canvi, de poder viure en una democràcia plena, que necessàriament duia adherida llibertats polítiques, justícia social, autodeterminació dels pobles, va participar en política. Fou el senador més votat a la primera legislatura. I va mirar de canviar les coses des de les institucions.
La decepció fou pregona. L’experiència madrilenya, el contacte amb la política professional, la constatació del reciclatge dels franquistes en el nou règim monàrquic i constitucional va fer-li adonar-se d’aquesta gran estafa. I, coherentment, el 1980 va deixar la política per sempre més.
No només va abandonar la política, sinó que el nou règim, recomposició del vell, li va fer la vida impossible. Com a tants d’altres. Probablement molts ja ho han oblidat, tanmateix, bona part d’aquells líders de la revolta antifranquista, inclosa bona part de la Nova Cançó, la cultura o l’activisme van ser subtilment bandejats de l’esfera pública. El nou-vell-actual règim es va consolidar com a un pacte desigual entre una oposició (que en encertada formulació d’un dels altres desplaçats, Joan Martínez Alier, “no s’havia oposat massa) i els cadells del franquisme que colonitzaven casernes, jutjats, ministeris, consells d’administració, sales de redacció i qualsevol altre element amb capacitat de protegir l’obra de la dictadura.
Amb una agror profunda, Xirinacs va redactar unes memòries, “La traïció dels líders”, sobre la seva experiència política. Ho va tenir molt difícil, perquè pocs editors semblaven voler córrer el risc de destapar segons quines coses en el pantà de la política de Barcelona i de Madrid. Fins que Manuel Costa-Pau, un personatge tan singular com dissident, un d’aquests editors mereixedors d’homenatge permanent, va accedir a publicar-les sota el segell gironí Els Llibres del Segle. Són tres extensos volums publicats entre 1993 i 1997, amb un total d’un miler de planes on es combina crònica, autobiografia, retrats i reflexions, amb un punt d’implacabilitat contra la gran estafa de la Transició. Descatalogat fa anys, el Centre d’Estudis Joan Bardina –del qual en va formar part–, el va publicar en format electrònic, lliure de drets, que avui qualsevol lector que vulgui conèixer la lletra petita de la història pot consultar en aquest enllaç.
Entre les reflexions d’aquest personatge injustament oblidat hi ha el retrat d’un procés històric fraudulent segons el qual les víctimes del franquisme, encara que també de la Transició (recordem que la recerca acadèmica de Sophie Baby fa un recompte de 714 morts i més de 2.000 ferits entre 1975 i 1982 d’una “pacífica Transició”, van restar completament desemparades, mentre que cap dels torturadors, violadors, assassins, prevaricadors del règim no va haver de passar per cap procés jurídic. Ni tan sols per un necessari escarni públic a causa dels seus delictes. I això, pel que fa només a les víctimes d’actes de violència explícita. N’hi va haver molts més, desenes de milers, que també van ser víctimes completament desemparades des d’una democràcia sense demòcrates. No es va readmetre vaguistes acomiadats, ni estudiants expulsats de la universitat, ni aquells que van ser sotmesos a la discriminació ideològica, persecució jurídica, encausaments il·legals que van veure estroncada la seva vida es van veure reparats ni rehabilitats, més enllà d’unes ridícules compensacions al cap de massa anys. I, com dèiem, persones bandejades discretament de l’espai públic, –tothom podria tenir en ment personatges brillants com l’Ovidi Montllor–, van viure un calvari posterior en la “democràcia parlamentària”. A principis d’aquest segle, quan hi va haver tot un moviment, especialment entre associacions de víctimes i historiadors com qui això escriu, es va mirar d’encetar un procés de “memòria històrica” que mirava de revertir, no només el mal del franquisme, sinó el de la seva continuació per mitjans monàrquics. Tot plegat va acabar en una suma de decepcions. Ni un sol procés que permetés fer justícia en base a processos de veritat com els encetats a Sudàfrica o Argentina. O, encara pitjor, posar al mateix nivell víctimes i botxins en nom d’una reconciliació que no ha estat altra cosa que claudicació davant la injustícia estructural. La conclusió: la dictadura no era el problema, perquè el problema és Espanya. I la solució no és més ajuts, homenatges o memorials, sinó menys Espanya. O cap.
Convé tenir present Xirinacs, perquè és evident que la història s’ha repetit. Hem viscut una dècada de repressió dura contra la societat catalana. Una repressió econòmica, política, cultural, lingüística, judicial, i per descomptat, també humana. El procés d’involució encetat per Aznar (amb el concurs, per acció o omissió, del PSOE), i que va consistir a desfer a consciència l’autonomia catalana, escenificada amb l’opereta de l’Estatut, i seguida amb el terrorisme judicial –sentències contra la llengua i la immersió– i periodístic –l’assetjament incessant contra la identitat catalana a fi d’expressar una hostilitat profunda contra la nostra identitat– va culminar amb el procés independentist, i una repressió desenfrenada, deliberadament arbitrària, que no només va comportar els presos polítics i l’enèsim exili que ha patit el nostre país, sinó també milers de persones detingudes, jutjades, encausades, reprimides, acomiadades, silenciades o bandejades per participar en el moviment independentista o per semblar “massa catalanes”. I a això s’afegeix esforços estructurals per minar la identitat en base a repressió econòmica, financera, sabotatge d’infraestructures, amenaces a empreses o a propiciar una demografia a la recerca la dissolució nacional.
Efectivament, els nivells de repressió, de la mateixa manera que va fer el franquisme o el borbonisme original, des de 1714, s’han anat atenuant a mesura que pugui semblar que hi ha menor intensitat i activitat de la resistència. En base a la governabilitat, s’ha mirat d’aparentar algunes cessions (que indefectiblement acaben com les promeses de l’oficialitat del català a Europa) en promeses incomplertes i ajornades sine die. Tanmateix, a hores d’ara, i a còpia de lliçons pràctiques d’història ja hauríem d’haver entès que els governs a Espanya no manen per damunt d’un estat on la veritable Constitució no es va aprovar el 1978, sinó que es regeix a partir del testament de Franco. Des de la nostra banda, en aquesta nova estafa transicional, els líders han propiciat una desescalada per mirar d’acomodar-se a un Estat que modula la repressió en funció de les circumstàncies. En altres termes, s’han instal·lat en un còmode –i indigne– col·laboracionisme.
Ara bé, més enllà dels líders polítics, uns líders que amb els seus gestos podrien omplir de planes un quart volum de les memòries de Xirinacs, hi ha els milers de persones víctimes de la repressió, no pas la de fa noranta anys, ni cinquanta, sinó de la darrera dècada. Persones que van ser encausades arbitràriament, amb la voluntat de generar terror i paràlisi entre la societat civil. Multes, empresonaments, acusacions de terrorisme, ordinadors i mòbils segrestats, bandejament a les seves feines, que van veure estroncades bona part de les seves vides, persones que han patit exilis, incerteses, pressions insuportables, tracte discriminatori, qualsevol cosa que busca intimidar i reprimir per la seva condició nacional, i també pel seu valor i coratge.
A Catalunya hi ha milers de víctimes de la dictadura espanyola, i que el seu país, i sobretot, les seves institucions, han abandonat. Probablement hi ha mals que són irreparables. Ara bé, si per alguna cosa haurien de servir les institucions, les formals i les informals, és per reparar i rehabilitar aquestes persones que van ser acusades kafkianament per l’audiència nacional i altres tribunals inquisidors. Persones que van perdre les seves empreses, o que van haver de gastar els estalvis en advocats, que van perdre contractes, que van ser discriminats a les seves facultats i qüestionats en les seves carreres, que com, en el cas de l’Institut Palau, van haver de passar per un calvari personal a causa de difamacions impunes. Aquestes persones han de ser indemnitzades i han de rebre un tracte especial, com ho són les víctimes de la violència masclista i del terrorisme.
I, segona part. Ja hem vist que la llei d’amnistia ha servit gairebé de manera exclusiva per perdonar els innocents de delictes que no han comès i exonerar els culpables per una violència brutal, atiats per una premsa irresponsable. Amb unes elits polítiques claudicants, que han lliurat les institucions als artífexs de la repressió (i que no van fer absolutament res destacable quan les governaven) no podem esperar massa coses. Sembla que ara hi ha uns quants intents de reconstrucció d’unes institucions independents de la (il·)legalitat espanyola. Potser és hora d’anar preparant aquesta tasca de reparació i de preparar les responsabilitats civils i penals als artífexs de la repressió. Xirinacs va arribar a la conclusió que no hi pot haver mai justícia des d’Espanya, governi qui governi. La justícia i la dignitat només poden provenir des d’una República sobirana.
