Quan el novembre passat s’estava debatent, si era el moment oportú de fer la primera gran manifestació per a exigir la dimissió i les responsabilitats penals per la negligència criminal de Mazón, van emergir dos grans blocs d’opinions que responien, grosso modo, a la visió que cadascuna de les persones i entitats tenia de l’estat psicològic del poble valencià. Una visió responia a una mena de foto fixa on, el poble, continuava en l’estat traumatitzat que ens havia deixat la transició transfranquista i la derrota en la batalla pels símbols nacionals. Aquest rerefons traumàtic havia començat a millorar en els primers anys del primer Botànic, però havia tornat a rebrotar amb el descafeïnament del segon Botànic i el consegüent nou triomf de les dretes espanyolistes i ens havia tornat a deixar en un estat polític semicatatònic. Aquest rerefons summament prudent, desconfiava de la capacitat de reacció del poble malgrat el drama que havíem patit.
Una altra visió, compartida per aquells/es que participàvem d’una anàlisi més autocrítica pel que fa a la responsabilitat de les forces democràtiques, tant en el resultat de la transició com en la manca d’una estratègia madura i coherent en la lluita nacional, com també per aquells/es altres que no havien estat contagiades per totes dues derrotes, enteníem que l’estat anímic popular albirava la possibilitat que les protestes foren molt massives. Aquest estat psicològic era certament una resposta a la tragèdia, però també a les condicions materials de vida en què ens ha condemnat la suma de la versió espanyola del neoliberalisme més salvatge i l’espoliació colonial que patim des de 1707.
No m’esplaiaré massa en descriure el que de moment és el cicle de mobilitzacions populars més massiu i contundent que hom pot recordar al País Valencià. Vuit manifestacions multitudinàries al Cap i casal i les seues rèpliques en la resta de pobles i ciutats, escridassades constants que han fet que Mavox (Mazón+Vox) no puga anar a cap acte on hi haja participació popular, i unes maniobres vergonyoses dels dos partits del règim del 78, que passarà a la història de la ignomínia política, per utilitzar barroerament el patiment del poble valencià per a les seues batalles i misèries partidàries en l’àmbit estatal.
Però la resposta popular, que ens ompli d’orgull, ha estat acompanyada de dos fets que indiquen que la capacitat mobilitzadora del poble valencià no és flor d’un dia. La primera, la victòria popular de les famílies contra la consulta trampa sobre la llengua al sistema educatiu, com vaig mirar d’explicar en l’article “La consulta sobre la llengua ha descobert moltes vergonyes”; la segona, el gran èxit de la Vaga General realitzada el 29 de maig. Un salt qualitatiu en la resposta contra el govern dels negligents criminals i contra el capital que s’aprofita de la seua debilitat per a imposar encara més les seues polítiques. Una Vaga General convocada pel sindicalisme combatiu realment existent (Intersindical Valenciana, CGT, CNT, COS) amb el suport del teixit associatiu social, cultural i nacional cada volta més organitzat, i també d’importants sectors de base del sindicalisme sistèmic. La qualificació global dels diferents tipus de sindicalisme, no és una decisió arbitrària, ans al contrari, està basada en un recorregut històric per la seua praxi des de la dècada dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, tal com vaig mirar d’explicar en l’article “Vaga general per al 29 de maig!”.
Vull destacar tres elements pels quals podem avaluar la Vaga General com un gran èxit: el primer i fonamental, pel fet de convocar-la. Perquè una de les qüestions més importants de la Vaga General del 29M ha estat la decisió del sindicalisme combatiu, de la classe treballadora i del poble valencià en general, d’alliberar-se –confiem que definitivament- del “segrest” que patia des de fa massa temps, a mans del sindicalisme sistèmic. Cal tindre present de nou que quan parlem de sindicalisme combatiu hem de ser conscients que ningú no el té en exclusivitat i permanentment, que depén de la praxi.
Quan ens referim a la classe treballadora, és evident que no estem pensant en la totalitat dels treballadors i treballadores, molts dels quals s’han cregut la cantarella neoliberal que són classe mitjana, sinó a aquells/es que ja tenen consciència de la seua situació real, amb interessos radicalment confrontats amb el capital i les institucions que el defensen, començant per l’Estat metropolità. Tanmateix, quan parlem del poble valencià ens referim sobretot a aquells sectors que d’una manera o una altra i amb diferents grau de consciència nacional, mantenen una actitud conseqüent amb la seua veritable situació de poble explotat socialment, espoliat econòmicament i dominat políticament i culturalment. Ja em disculpareu les autocites, però en aquest altre article “Si no som una colònia que som?” vaig desenvolupar una explicació més detallada.
El segon element que vull destacar de l’èxit de la Vaga General és que el sindicalisme combatiu ha fet aflorar una massa crítica que comparteix els seus objectius. I no és una qüestió menor, perquè la massa crítica possibilita realitzar accions que van molt més enllà del pur simbolisme. És a dir, hi ha la força necessària per a afectar directament els interessos globals del capital i les decisions de les institucions. I, ja sabem que una massa crítica té un creixent poder d’atracció.
El tercer element a tindre en compte és que, col·lectivament, hem obert una nova etapa, o si preferiu una finestra d’oportunitat per al present i futur del País Valencià. Una oportunitat que descansa en les condicions materials de vida i en la consciència d’importants sectors socials, que és molt més sòlida que una simple alternativa electoral basada, sobretot, en algun lideratge mediàtic o en alguna marca electoral. I això té conseqüències concretes, perquè els sectors populars conscients de la seua realitat no són fàcilment guanyables per a cap promesa electoral que no estiga recolzada en una història de coherència i compromís. I crec que és útil recordar que la política no pot limitar-se a una opció electoral concreta i menys encara si aquesta considera que esperant les errades i malifetes del contrari ja en té prou. De fet, les transformacions més importants que s’han donat en el transcurs del temps, no han estat fruit de l’acció reglada dels partits polítics dins de la lògica de la democràcia liberal, sinó de la participació directa de les masses populars.
Però la Vaga General també ens ha deixat deures concrets. Uns i molt importants, que hauran d’analitzar els sindicats convocants, pel que fa a les asimetries sectorials i els àmbits territorials d’intervenció. També respecte a alimentar i millorar un espai sindical unitari que s’ha mostrat globalment molt positiu. Un espai unitari que, en convergir amb la resta de sectors socials implicats, ha pogut sumar, al moviment sindical més clàssic, una bona part dels nous sectors precaritzats com a resultat de les polítiques neoliberals.
I, d’altra banda, hem d’analitzar conjuntament com fer front de manera resolta al marc jurídic que ens condiciona en almenys dos aspectes fonamentals: la llei mordassa i la pràctica abusiva i il·legítima dels serveis mínims imposats. Dos temes que posen en qüestió l’existència real del dret de vaga. Si en la pràctica ens neguen el dret, estan negant la seua pròpia fonamentació política. Si el pacte social establert impedeix la nostra constitució com a subjecte polític caldrà incentivar la creativitat popular per superar els límits de la contestació.
