Els llibres i introits ara editats recullen les reflexions més destacades d’un dels fundadors fonamentals del Partit Comunista Català (1926-1930), del Bloc Obrer i Camperol (1931) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (1935). Es tracta de treballs entorn de la cultura marxista i del fet nacional que, sota contextos específics, cobren tot llur sentit en constatar-se l’evolució de plantejament polític d’Arquer entre els anys trenta i els anys quaranta, període que explicà l’evolució del revolucionari autodidacta que el durà a l’adscripció independentista.
Un dels treballs –produït als anys trenta en el marc de la constitució del BOC– és la introducció a l’antologia de textos de Lenin, Stalin, Bukharin: Comunisme i alliberament colonial (1930), obra que serví per a posicionar els comunistes del Principat davant la qüestió nacional i per estratègia que calia adoptar al si del país. La introducció d’Arquer respecte de la concepció nacional dels bolxevics soviètics anunciats serví per a situar l’opressió nacional dins el desenvolupament de la lluita de classes i de la culminació de la revolució socialista. L’edició crítica d’Arquer se situava en el context d’adaptació al Principat del model de confederació republicana soviètica o Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. Aquest, doncs, fou el referent del BOC (i del posterior POUM). Els comunistes davant el problema de les nacionalitats ibèriques (1931), estudi inclòs en la present edició, esdevé complementari al volum suara esmentat. Volia ser una història del fet nacional català adreçada als països ibèrics. La seva utilitat raïa en la crítica al posicionament passiu que adoptava el PCE davant la qüestió nacional. Ambdós treballs servien per a ratificar la concepció nacional de la Federació Comunista Catalanobalear, organització constitutiva i dirigent del BOC.
De Pi i Maragall al Comunisme (1931) és una anàlisi que pertany a l’etapa del BOC. Comportava essencialment un posicionament polític entorn de la significació revolucionària del federalisme ideat per Francesc Pi i Margall. Fou un opuscle publicat a fi de marcar la diferència envers l’ideari del Partit Catalanista Republicà (PCR), al capdavant del qual hi havia Antoni Rovira i Virgili, ideòleg del pacte lliure entre pobles en forma de federalisme nacional i federalisme regional. Arquer formulà un estudi crític respecte de la concepció nacional republicana adoptada per la petita burgesia, alhora que hi definia la dimensió comunista del pacte piimargal·lià. L’obra apareixia en un context condicionat per la immediata fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), a la qual no s’uní el PCR, per la posterior proclamació de la Republicà Catalana de Macià i per les eleccions legislatives espanyoles de juny de 1931.
L’Arquer biògraf compendià la trajectòria del sindicalista àcrata Salvador Seguí de la qual remarcà la direcció que exercí a la vaga de la Canadenca de 1919. El text, editat el 1932, destacava la dimensió política del militant anarcosindicalista originari de Tornabous en el marc de la necessària formació d’un partit de la classe obrera, que als anys vint, segons Arquer, podia haver estat possible comptant amb els referents de Francesc Layret i de Lluís Companys.
L’enfocament intel·lectual de Jordi Arquer no es basava en l’erudició, sinó en la vinculació del passat amb el present. Un passat, gairebé història coetània, aconduït pel fil ideològic i polític i, doncs, definit per les necessitats estratègiques del moviment comunista.
Les interpretacions del marxisme, la introducció a l’obra de Magdalena Marx: Una gran vaga als Estats Units, L’evolució del programa agrari a Rússia. De la servitud feudal al comunisme i El proletariat mercantil i la consciència de classe –redactats entre 1929, sota la pertinença de Partit Comunista Català (PCC), i 1935, quan es constituí el POUM–són exemples destacats en la definició materialisme històric, l’establiment de l’antítesi ideològica vers la II Internacional socialdemocràcia, l’adscripció a les tesis de la III Internacional comunista, i l’emmarcament de la crisi del mode de producció capitalista a la societat estatunidenca entre 1926 i 1932. No es tractava de reflexions genèriques: tenien aplicació en l’organització comunista al Principat i en els efectes de la crisi de producció i augment de tecnificació: la irrupció de l’atur forçós.
Els opuscles dedicats a la qüestió agrària (1934) i als treballadors mercantils (1935) comentaven, respectivament, la situació dels pagesos russos, abans i després de la revolució russa, i la condició obrera del treballador de coll blanc. Sengles reflexions podien aplicar-se, d’una banda, a la redempció dels arrendaments de la terra establerta a la Llei de Contractes de Conreu, decret debatut i aprovat al Parlament del Principat, però no pas a les Corts espanyoles republicanes. De l’altra, a la capacitat organitzativa sindical dels treballadors mercantils en una organització comunista. La qüestió mercantil –que Arquer coneixia molt bé atesa la seva dedicació professional, l’adscripció al sindicat CADCI i la tasca exercida en la fundació del Front Unitari Treballador Mercantil (FUTM)– tenia conseqüències en l’avenç d’un moviment d’alliberament nacional, tal com González Alba, Jaume Compte i Amadeu Bardina mostraren la nit del sis d’octubre de 1934 en la defensa del local del CADCI.
En conjunt, el cicle militant de Jordi Arquer entre la seva intervenció al Centre d’Estudis Marxistes el 1926 i la marxa a l’exili el 1939 aportà un valuós patrimoni intel·lectual i polític a l’articulació del comunisme català. L’aportació es fonamentava en la consideració del moviment nacionalista d’alliberament com a factor revolucionari dins l’estratègia de destrucció de l’estat espanyol i de l’aplicació activa del dret a l’autodeterminació. Arquer formulà la dimensió nacional del marxisme autònom, no pas satèl·lit, pel que feia al cànon soviètic de l’URSS, convertit en confederació de repúbliques socialistes d’Ibèria (URSI). Aquesta primera etapa biogràfica establí la voluntat d’extreure lliços derivades de l’acció política. Milian no l’erra quan identifica Arquer amb el treball intel·lectual. L’intel·lectual, doncs, com a agent que mostra la realitat sense mediacions que barren el pas a una seva correcta interpretació, que facilita elements referencials en el quals es fonamenta un segment social per a endegar una acció alliberadora, revolucionària. Arquer no feia altra cosa que equiparar la seva funció de denúncia i de crida a l’organització en un context –els anys vint i trenta– de creixent relació política entre cultura i socialisme. El model teòric d’intervenció (arquerià) es produïa amb la desclosa de processos d’alliberament –nacional i social– que tenien en l’experiència soviètica un guiatge. Al Principat, el referent revolucionari bolxevic –la trajectòria d’Arquer n’és exemple– prenia la forma de militància independentista, marxista i ateneista. Els vasos comunicants entre organitzacions com Estat Català, Partit Comunista Català i Bloc Obrer i Camperol, ço és entre 1922 i 1931, expressaven l’avenç de la consciència social en funció del progrés de la consciència nacional. Per aquesta raó, el marxisme encarnat per Jordi Arquer s’adequa a una realitat nacional.
El patrimoni polític acumulat per Arquer als anys trenta culminà als anys quaranta (entre 1940 i 1943) arran de l’anàlisi que féu de la diàspora republicana dels compatriotes. El document reproduït a l’obra que comentem, El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana fou escrit el 1943 i denunciava una situació clau: la crisi del model autonòmic republicà establert amb l’Estatut de 1932. Una crisi provocada per l’ocupació francofalangista i per la irrupció d’un nou panorama polític internacional emergent després de la derrota de l’eix nazifeixista europeu. No tenia cap sentit, segons Arquer, defensar la continuïtat jurídica i política d’un govern regional un cop l’Estatut no tenia cap validesa per a acarar nous temps. La Catalunya republicana havia de prendre el rumb autodeterminista, segons la proposta que les comunitats catalanes d’exiliats impulsaren als anys cinquanta, a través del Consell Nacional Català representat per Batista i Roca. L’assoliment d’una Catalunya lliure –davant la vella estructura parlamentària autonomista que, com deia Arquer, volia ser mantinguda per Esquerra Republicana de Catalunya– era la fita a assolir. Arquer proposava la ruptura amb la institucionalitat republicana espanyola, de la qual no havia de dependre la lluita política de l’emigració catalana. La fita de la independència dels Països Catalans, car Arquer adoptà la concepció de la nació completa, esdevenia compatible amb l’alliberament nacional de les nacions ibèriques. Existia, doncs, un fil de continuïtat amb la tesi nacional adoptada pel Bloc Obrer i Camperol, però amb l’assoliment previ de la independència, la qual, segons Arquer, havia de prendre la forma d’Estat socialista.
No ha d’estranyar que Arquer, amb aquest capital polític assolit al llarg de la seva militància, no cerqués un relleu de lluita en noves generacions. Els contactes –encara per aprofundir– que va establir amb nuclis nacionalistes valencians als anys seixanta, a través del suggeriment de Joan Fuster, i amb nous nuclis independentistes dels anys setanta (Arquer retornà a Barcelona el 1976) –entre els quals PSAN-P, Bloc Català de Treballadors i Independentistes dels Països Catalans1– exemplificava a quin moviment passava el testimoni de lluita. Els Col·lectius d’Obrers en Lluita, per exemple, feren seva la trajectòria de Jordi Arquer.2
Catalanisme i obrerisme esdevé un document de treball de primera magnitud davant qui nega la dimensió independentista de la lluita de classes; és d’utilitat per a conèixer els precedents historiogràfics (posteriorment defensats per historiadors com Josep Termes) de la tesi que subratlla la dimensió popular del catalanisme i del nacionalisme. L’obra arqueriana capgira la fal·làcia socialitzada per alguns sectors intel·lectuals dels anys seixanta ençà: l’antinòmia entre consciència nacional i consciència social. En una època com l’actual, reblerta de tergiversacions interessades, de demagògia esquerrista que no amaga la dimensió fonamental espanyolista –sovint emmascarada amb retòrica multicultural–, la trajectòria de Jordi Arquer, que no representa cap estratègia “minoritària”, viu. I per aquest motiu cal estudiar-lo i difondre’n els postulats.
Notes
1 Farriol (=Josep Maria Cervelló): “Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta (1ª i 2ª part) dins Lluita-IPC, 111, abril i 112-113, setembre, 1984. Agraeixo a Arnau Mayans l’enviament d’ambdós articles.
2 Agustí Barrera Puigví, aleshores militant del PSAN-p, evoca el context en què conegué Arquer: “corria l’any 1977 quan en un convent de monges de Sant Andreu, es va presentar el sindicat nacional i de classe, Col·lectius Obrers en Lluita, inspirat pels sindicats independentistes bascos, gallecs, corsos, bretons. El PSAN-p fou l’impulsor de la iniciativa.
El barri de Sant Andreu era aleshores, amb els germans Castellanos un ecosistema en el qual ens movíem com a peixos a l’aigua. Una fotografia va immortalitzar l’acte, s’hi veu en J[ordi] Arquer darrere una taula, jo a la seva dreta amb un vestit de xeviot que em venia petit, seguia l’Aureli Solsona [enginyer químic] que consultava uns papers.
En J[ordi] Arquer em va semblar un home tranquil, afable, amb un toc de murrieria i uns ulls de fura que tot ho veien, era la representació d’un dels nostres pagesos de terra endins. Per a nosaltres el coneixement d’un dirigent del POUM, fou alhora que una descoberta que ens permetia connectar amb l’experiència revolucionària de la guerra del 1936, al mateix temps ens feia possible escoltar els ensenyaments d’un marxisme nacional que defensava la necessitat de l’indestriable alliberament nacional i social, i ens allunyava del marxisme dogmàtic i economicista del PSUC.
Ens va parlar de la necessitat de la violència com a element de tot procés de canvi revolucionari, però aplicada en funció de criteris polítics. Ens explicà de la seva sòlida amistat amb en Manuel Viusà, de les seves llargues converses al París dels seus exilis.“ (Correu electrònic, 8/03/2025). Agraeixo a Agustí Barrera la informació facilitada.
