Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Preguntes freqüents i respostes incertes
26/08/2018 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

S’acosten moments políticament molt importants per al futur més immediat de la nostra nació: l’imminent procés i judici en les persones dels dirigents polítics i socials ara empresonats i/o refugiats en països democràtics, però en realitat procés-causa general  contra el poble català, el seu dret a l’exercici de l’autodeterminació i un procés també contra els drets democràtics generals; s’acosten unes noves eleccions autonòmiques al País Valencià i a les Illes i les eleccions municipals a tot l’Estat en el context d’una crisi profunda de la Constitució Espanyola del 78, de l’autonomisme i del sistema social i polític de la transició  postdictatorial, eleccions que, vulguem o no, marcaran un nou context i una nova situació política; el Parlament autonòmic de la CAC fa aigües per tot arreu i es troba en una situació de bloqueig tant per efecte del 155 i de l’assetjament polític i judicial per part dels partits monàrquics PP-PSOE-C’s com per la manca d’una estratègia clara republicana i sobirana per part dels partits que teòricament es reclamen de la independència i dels resultats electorals tant del referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 com de les eleccions imposades del desembre, tots dos desafiaments guanyats per les forces independentistes i clarament desaprofitats per una política desorientada i poruga. De l’equidistància dels podemites ja no cal ni  parlar-ne perquè resulten en el context català totalment ineficaços i només existeixen en funció de la seva rèplica estatal parlamentària i la seva presència actual a l’alcaldia de Barcelona. 

En aquest context sorgeixen les preguntes freqüents que es fan per una banda la gent simpatitzant del catalanisme, o la gent més o menys indiferent, o la gent vinculada a les organitzacions socials i partits polítics o els tertulians dels mitjans de comunicació, els piulaires o els periodistes: 1.- Què va passar entre el setembre i el novembre de 2017? 2.- Va existir realment un perill d’intervenció militar cruenta per part de les forces del poder espanyol? 3.- Hem estat enganyats per part d’uns grups polítics que, de fet, potser  no creien ni creuen  en la possibilitat de la independència i d’una república catalana? 4- Quines han estat les raons polítiques i personals dels nostres dirigents perquè uns i unes  s’hagin deixat empresonar i altres hagin decidit d’exiliar-se en diferents països? 5.- Se sabia realment quina seria l’actitud dels estats de la UE? 6.- Es va improvisar sobre la marxa o hi havia alguna estructura d’estat preparada en guaret per si es podia implementar? 7.- Per què no s’ha mantingut una actitud política d’insubmissió digna i s’ofereixen espectacles denigrants com l’oferta successiva de fins a quatre candidats a la investidura per a la presidència de la CAC,  menystenint el sentit del vot de la gent i, per tant, trepitjant els drets democràtics  dels votants, després d’haver acceptat unes eleccions bordes? 8.- Existeix per part de l’Estat un Pla ZENE (Zona Especial Nordeste) com va existir i probablement segueix existint un Plan ZEN per a Euskalherria? 9.- Formen part del procés constituent cap a la República Catalana Independent les propostes d’un Consell per a la República, o les propostes per a primàries electorals generals de cara a les eleccions municipals o la recent Crida Nacional per la República?  10.- Fins quan seguirà el Parlament de la CAC i la seva mesa la política de l’estruç  i d’obediència poruga a les directrius d’un jutge com en Llarena, que infringeix totes les normes deontològiques del seu càrrec?  En definitiva, per resumir-ho a la catalana manera:  qui mana a Can Ribot, l’amo o el porc? Doncs, està quedant clar... que el porc! 

L’intent de resposta a algunes d’aquestes preguntes tampoc no crec que sigui realment afortunat perquè entre les actituds de victimisme, de fatalisme, de rebuig radical als dirigents polítics més implicats als quals s’exigeix ara una autocomdemna i un mea culpa total, de recerca esbojarrada de culpables entre els partits polítics i amb propostes de solucions més o menys màgiques, el resultat de moment és un augment de la confusió i una barreja, igualment confusa, de tàctiques i estratègies, d’autoflagel·lament i ploriqueig que podria fer les delícies dels nostres adversaris, si els nostres adversaris no estiguessin encara pitjor, al caire del col·lapse,  afortunadament per a nosaltres, tractant de sostenir una monarquia insostenible, d’ afrontar un deute impagable, de  fer veure que acollir immigrants i refugiats és la seva vocació mentre aixequen més i més barreres i mantenen la llei d’estrangeria i les lleis més reaccionàries contra els treballadors; mentre practiquen uns mètodes judicials absolutament indecents tant des del punt de vista polític com des de punt de vista jurídic i social.  

Sembla com si, després del 10 i el 27 d’octubre de  2017, s’hagués instal·lat en la nostra psicologia turmentada de país ocupat i sotmès, una versió postmoderna d’una síndrome d’estrès  posttraumàtic que ens posa molts obstacles per destriar el gra de la palla, per desplegar tota la immensa capacitat de resiliència que hem demostrat i seguim demostrant com a poble i que ens deixa a mercè de tota mena d’impostures i tripijocs procedents del poder de l’estat i de les seves clavegueres.

Perquè abordant alguna de les preguntes que ens fem totes, moltes de les possibles respostes deriven de l’existència i característiques d’un “ Plan  Zona Especial Nordeste (o Zona Especial Catalunya o fins i tot Zona Especial Levante “(per no dir Països Catalans) que explicaria moltes de les coses que han passat i que passen. Penso que l’objectiu principal d’aquest Plan ja ens el va anunciar sense embuts l’expresident espanyol Aznar: destruir la cohesió social, sembrar el recel i la discòrdia entre els diversos components del moviment independentista, trencar el màxim possible les xarxes de confiança i solidaritat construïdes amb esforç i des de la base  fa més d’una dècada, abonar tota mena de discursos tendents a desacreditar moviments, líders i dirigents sobiranistes, desviar els debats principals sobre la independència, la construcció de la república catalana, el procés constituent i els debats sobre una constitució per a la República Catalana Independent introduint falsos dilemes entre defensar les preses i presos, les exiliades i exiliats, els drets democràtics o bé dedicar-se   la construcció de la República,  a les mobilitzacions a favor del dret d’autodeterminació, de la Independència i d’una República socialista. 

Els fets que han  acaparat el carrer i el Parlament de la CAC durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre de 2017 han provocat una alarma tan enorme  entre els sectors dirigents de l’Estat i de l’autonomisme, entre els capitostos de l’Ibex 35 que el “Plan ZENE” s’hagut d’accelerar sense massa contemplacions: han hagut d’activar jurídicament l’article 155 de la CE que, en realitat i esperit ja funcionava, i sobretot han hagut de treure el sant Cristo Gros monàrquic, després de fer plegar el rei de la transició; i els ha sortit el tret per la culata perquè l’infaust sisè dels Felips ha resultat pitjor com a  remei que la malaltia; els patrons de l’Ibex han acabat retirant la confiança cega en un PP corcat per la corrupció i han donat el vist i plau a un canvi de govern de l’estat que no representa més que un canvi de maquillatge amb l’entreteniment de si la mòmia del dictador canviarà de domicili en un temps més o menys curt, o si ens quedarem un lot de 100 o 200 refugiats. Mentrestant el “ Plan ZENE” incloïa l’activació d’escamots que es dediquessin a escarmentar demòcrates i independentistes però no sembla que hi hagi massa voluntariat per aquest cantó i han hagut de reclutar diputats i diputades, regidors i regidores del PP i C’s, i membres de la Policia i la Guàrdia Civil, cosa que queda francament molt lletja; de moment, que se sàpiga, el sector de la justícia major (TC. TS. TSJC, T.de Comptes, Consejo d’Estat, Fiscalia...) no es dedica en persona a arrencar llaços però  va fent la seva feina bruta, mira cap a un altre cantó davant l’actuació dels escamots ultres  i s’embolica cada cop més en una “Causa General” contra el poble català que no va gaire millor de cara a convèncer el món demòcrata que la persecució contra els polítics parlamentaris, contra batlles i regidors, contra dirigents socials de gran prestigi, contra opinadors i artistes i contra el poble en general és justa i  necessària per a mantenir per damunt de tot un Estat espanyol unit i centralitzat al servei de la gran causa del capitalisme depredador. 

És cert que augmenta la impaciència de tots nosaltres quan veiem com s’ha dilapidat la força popular enorme acumulada d’ençà de setembre del 2017 però hem d’anar molt en compte a reclamar responsabilitats a tort i a dret, a exigir dimissions, rendiment de comptes i altres fórmules típiques de la tradició  cristiana perquè per aquest camí arribarem també a la fórmula evangèlica de “ qui estigui  lliure de culpa que llanci la primera pedra”. En la situació actual em sembla que hi hauria d’haver repartiment de culpes per a tothom. L’advocada del col·lectiu Drets i ara coportaveu de Primàries per  Barcelona, Maria Vila, en una recent entrevista a Vilaweb reclama una catarsi col·lectiva sobre els errors de l’octubre republicà i apunta la necessitat de nous lideratges després del fracàs de la proclamació republicana: hi estic d’acord; però la recepta que planteja i els lideratges que calen no sortiran per generació espontània, ni per la voluntat purificadora d’uns quants: no sortirà un foc nou si no és a partir de les brases i el caliu  que sura per tot el país i que tanta gent està alimentant sense abocar-se a les lamentacions tan típiques de la nostra tribu. 

Si cal aquesta catarsi col·lectiva – que jo penso que sí – res millor que, a més de treballar amb temps la necessitat d’una participació política que corregeixi les mancances i les misèries de l’actual  sistema de partits, enfoquem políticament  el tema de la causa general o procés judicial que està a la cantonada i que té tots els aspectes estratègics i tàctics per convertir-se en una causa- bomba política que desbordi i faci saltar pels aires  totes les maquinacions dels plans de l’estat espanyol i que obligui els factòtums de l’UE i del món sencer a donar la cara i a no ignorar-nos un cop més. 

El procés que s’engegarà properament contra precisament aquests dirigents tan criticats per alguns, no és un procés contra unes persones concretes que personalment ens caiguin més o menys bé,  és un procés polític  contra tot el poble: en definitiva un tipus de procés que ja coneixem històricament des de 1940 com a “Causa General [...] que tiene la honrosa i delicada misión de fijar [...] el sentido, alcance y manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de les fuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente contra la existencia y los valores esenciales de la Patria...”. La “Causa General”  contra la Segona república va durar pràcticament des de l’abril de 1940 fins a finals de 1969!  Amb l’objectiu segons diu el seu preàmbul d’instruir i juzgar “los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja”. Doncs ara ens trobem davant d’un procés judicial que sembla dirigit contra un grup de dirigents polítics i socials concrets, però que en realitat és un procés judicial, una causa general contra milions de persones implicades en el moviment proreferèndum d’autodeterminació, contra el concepte mateix de l’autodeterminació política dels pobles, contra els drets i deures de la democràcia política, contra els valors i idees republicanes, contra la voluntat d’independència nacional i de canvi social manifestada clarament  per aquests milions de catalans i catalanes. 

És en funció d’aquesta anàlisi que caldria que no separéssim els elements que conté aquesta causa general: no convé parlar per una banda de defensa dels presos i exiliats com una acció gairebé de sentit únicament humanitari ( no esteu sols/ soles, us volem a casa...) o de defensa genèrica de la democràcia  i per altra banda no veure la necessitat d’un plantejament i una defensa totalment polítiques, allò que, en definitiva, dóna sentit al seu empresonament i el seu exili i a la lluita per la seva llibertat. A una ”Causa General”contra el poble cal respondre amb una Defensa General del poble i això abasta des de les mobilitzacions multitudinàries previstes per l’11 de Setembre fins a totes les accions vinculades a la construcció de la república catalana proclamada el 27 de setembre, a la reclamació dels drets socials més elementals com son el dret al treball, a un sostre, a unes pensions dignes, a una sanitat i educació per a tothom. Una cosa va lligada a l’altra i pot culminar amb una aturada general política de defensa general de la nostra nació.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid