x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un pla per al 2017
25/02/2017 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

 

Tres fets incideixen de manera important en el panorama del nostre futur polític immediat: per una banda el regal que esperaven els unionistes d’uns pressupostos pel 2017 tombats i reprovats no s’ha produït i per tant la convocatòria d’unes noves eleccions autonòmiques, que tant desitjaven Psoe, PP, C’s i possiblement preparaven els Comuns amb la seva nova marca electoral, s’ha esvaït, de moment, substituïda per la convocatòria del referèndum sobre la independència, és a dir per un desafiament polític de primera magnitud, que requereix un pla molt seriós per part de totes les forces rupturistes. L’acord sobre els pressupostos a què finalment ha arribat la majoria parlamentària independentista ha significat un punt d’inflexió que ha descol·locat les terceres vies i la minoria parlamentària unionista.

Per altra banda el que hem viscut aquests dies i que ha indignat i remogut tants milers de persones és un judici polític en tota regla que ha anat dirigit per part dels encausats a demostrar, sobretot a nivell internacional, que l’Estat espanyol no té cap intenció de respectar la separació de poders pròpia d’ una democràcia sana i que utilitza sense escrúpols la fiscalia, el Tribunal Constitucional i tot el sistema judicial al servei d’una política de negació sistemàtica de tota acció democràtica. Puigdemont ha dit que la democràcia espanyola està malalta, jo més aviat detecto pudor de mort i corrupció avançada. Probablement, amb una estratègia legalista, que ha estat qüestionada curiosament per poc valenta i poc desobedient tant pel trident unionista PP-PSOE-C’s com pels comuns i companyia ( les parlamentàries de la CUP se n’han sortit com han pogut en veure ressorgir “de la paperera de la història” el decapitat president Mas); amb aquesta estratègia legalista, repeteixo, han pretès posar en evidència la poca qualitat democràtica no tant sols del govern espanyol sinó de tota la maquinària de l’Estat. Em sembla que els mateixos fiscals i jutges del tribunal- a part de molta gent independentista- s’haurien estimat molt més una estratègia de desobediència clara i contundent per part de Mas, Ortega i Rigau perquè així s’haurien estalviat molts mals de cap: ara els jutges tenen la patata calenta d’obeir ells els desitjos de l’Estat i de fet es convertiran en l’ase dels cops sentenciïn el que sentenciïn. Se suposa que el diputat Homs en el seu pròxim judici davant del Suprem no variarà l’estratègia i ja tindrem uns quants responsables del famós i menyspreat “butifarrèndum” molt probablement inhabilitats i fora del tauler polític espanyol. Allò que realment els ha portat davant dels jutges no és tant la seva actuació aquell 9 de novembre com els dos milions i mig de ciutadans que varem anar a votar i el resultat immensament majoritari a favor del Sí a una Catalunya independent.

El tercer fet, malgrat que sembli d’un altre caire polític, en formar part d’una campanya –Casa Nostra – Casa Vostra – dirigida a denunciar les guerres, els seus efectes i la vergonya d’un rebuig a donar refugi a les víctimes, ha posat de relleu que els lemes ‹‹Catalunya vol acollir››, ‹‹Prou excuses, Acollim ara›› aplegaven un suport amplíssim, i s’inserien de manera natural en el camp de les reivindicacions per una república catalana independent i acollidora. Els milers i milers de manifestants de tota condició, edat i criteris polítics han demostrat que som una nació capaç d’evitar les temptacions xenòfobes, capaç de mostrar que el projecte independentista és inclusiu i està en contra de murs, filferros, reixes i demés instruments de segregació i deshumanització. Es tracta un cop més del rebuig de gran part de la societat catalana a les guerres i les seves violències, conscients que el dret d’asil i el dret a la vida són drets humans universals imprescriptibles. Ara aquest rebuig s’hauria de traduir en accions concretes que impliquessin la gent i el nostre govern i els municipis.

Podem intuir que a partir d’ara hi ha un poble mobilitzat de manera cada vegada més permanent i un camp polític més clar: per un cantó hi ha l’actual fase de la preparació, convocatòria i realització del referèndum d’autodeterminació i les seves conseqüències i pel cantó de l’Estat hi ha una reconducció de les seves poderoses armes de defensa.

Comencem per les armes de defensa de l’Estat Espanyol, que ens són conegudes i per això no ens sorprendran:

1.- Hi ha la llista d’aquells peons, àlfils, torres, cavalls, etc. que els cal abatre mitjançant els tribunals, el linxament periodístic i digital, les inhabilitacions, les multes, la guerra bruta, la mentida, l’acció de les clavegueres de l’estat... ;

2.-Cal comptar amb que abocaran tota l’artilleria per tal de crear o avivar conflictes, tensions i recels entre els sectors independentistes o els simplement sobiranistes, o els partidaris del “dret de decidir”; en això ens tenen presa la mida i molts anem amb el lliri a la mà. La infiltració, la provocació, la difusió de rumors i la intoxicació informativa és i serà una de les seves eines preferides;

3.- Cal pensar que la tercera via famosa no és morta: estan buscant sense repòs entre polítics en actiu o jubilats, regidors de tota mena, funcionaris, el món periodístic i el dels negocis , el “puente aéreo”, etc.... gent que col·labori i es faci ressò de les tesis unionistes, és a dir gent que insisteixi un i altre cop en les raons del “seny”, del que “val més anar junts que separats”, “que la unió fa la força”, que és inútil voler tirar endavant un impossible, etc., etc.; tenen una gran esperança en els comuns i totes les seves marques perquè fins ara les cúpules podemites continuen mirant cap a un altre costat i fent-se el desentès. L’operació “diàleg”, que és com s’ha batejat ara la tercera via , té per finalitat destinar molts esforços i diners a desmobilitzar, desmoralitzar i anar insistint que tot moviment cap a l’exercici de l’autodeterminació és impossible, inútil, que no té uns partidaris nombrosos, que no es realitzarà perquè ni els mateixos independentistes el volen, que tot és un “processisme” de pa sucat amb oli i una farsa que s’acabarà amb noves eleccions autonòmiques

4.- Utilitzen i utilitzaran l’escanyament econòmic al màxim tocant els sectors més sensibles com la sanitat, l’educació, les pensions, els salaris dels funcionaris...

5.- Aprofitaran amb tota la intensitat dels seus mitjans tots els errors i equivocacions que cometem, que no són pocs perquè van des de declaracions fantasioses que fan més mal que bé, fins a secretismes que duren un minut, fins a tot el tema indefugible de la corrupció endèmica a casa nostra que cal tallar de soca-arrel i que condiciona tota la marxa política cap a la república independent. 6.- No es pot descartar , si els cal, l’ús de la violència pura i dura, o no recordem el cas Scala? De moment, es parla de violència institucional, suspensions, article 155 de la C.E, desmantellament de les institucions autonòmiques a base de judicis i inhabilitacions; podria arribar-se a la substitució de l’estructura autonòmica per un directori–gestora amb polítics recuperats com Josep Piqué, Roca Junyent, Durán Lleida, Carme Chacón, el mateix Iceta o l’Arrimades, Cosculluela..: gestora que, combinada amb una política de possibles il·legalitzacions de partits, convocaria unes noves eleccions autonòmiques al gust dels unionistes.; és una operació política perfectament possible, però el seu fracàs també és perfectament previsible perquè en la societat catalana, d’espectre social i polític molt ampli, és molt gran i decisiva la percepció que ens trobem davant d’un estat que es fa el fort però que està en fallida, que està corromput en els seus fonaments més essencials, que practica unes polítiques totalment antisocials, que ha basat la seva supervivència en els subsidis de la UE, l’espoliació fiscal dels Països Catalans i les amistats perilloses amb els lobis militars...i que, per tant, no té projectes engrescadors de gran recorregut.

En definitiva, existeix una consciència social popular creixent que cal una ruptura amb aquest estat sangonera i que les eines d’aquesta ruptura es configuren com un moviment cap a la independència nacional i de classe i la construcció de la República Catalana Independent. El procés d’independència porta associat unes possibilitats reals de canvi social en favor de les classes populars gens menyspreables i molt entenedores.

Les eines de la ruptura són variades i de recorregut i suport social divers i el que cal és saber jugar-les amb intel·ligència, combinant accions institucionals i organització i mobilització al carrer; unitat àmplia amb tots els sectors socials i polítics que estiguin per la convocatòria del referèndum i organització de les esquerres per la independència que puguin concretar continguts socials i polítics de la nova República.

Hi ha tres eines necessàries:

1.-Tenir en compte el vessant institucional, que serà objecte de maniobres tant d’intimidació com de seducció; aquest vessant és molt important però ni molt menys és l’únic que compta; cal que cobreixi el front legal amb les lleis de transitorietat però al mateix temps tingui preparat un instrument de recanvi que no és altre que l’Assemblea de Càrrecs Electes. Aquesta Assemblea hauria de reunir tant l’actual i majoritari poder parlamentari autonòmic com, sobretot, el poder municipal i les entitats més representatives del país, des de les culturals, a les sindicals i a les socials i populars.

2.- L’acció, organització i mobilització popular és l’eina principal que ha d’impulsar la realització del referèndum. Les manifestacions puntuals, per més continuades i multitudinàries que siguin, no seran suficients: caldrà ocupar i acampar als carrers en una mobilització permanent sobretot pensar que si considerem que una cosa és impossible probablement la farem impossible i si estem fermament convençuts que és possible, tenim moltes probabilitats de fer-la possible. Tota l’acció, organització i mobilització ha d’anar dirigida en una primera fase tant des del vessant institucional com des del social i popular a assegurar un referèndum possible, amb gran participació i vinculant. La sola convocatòria i celebració del referèndum marcaria un punt d’inflexió sense possible marxa enrere. Immediatament i gairebé al mateix temps que aquesta primera fase hem d’organitzar-nos i mobilitzar-nos per guanyar el referèndum amb un Sí ampli i clar; i immediatament assegurar-se que no hi haurà marxa enrere cap a la construcció de la República Catalana Independent. Aquí també serà decisiva l’activació de l’Assemblea de Càrrecs Electes que doni el tret de sortida d’unes eleccions constituents i, sobretot, asseguri l’efectivitat del control sobre les finances, el territori i els instruments legals d’un estat. I encara serà més decisiva l’acció de la població organitzada a tots els pobles a nivell municipal i comarcal aplegant a partir d’ara en plataformes àmplies totes les persones i forces polítiques i socials favorables a l’autodeterminació en forma de comissions unitàries pel Referèndum, o pactes locals .pel Referèndum o pel Dret de Decidir. Que aquestes comissions assumeixin tot seguit la defensa i construcció de la República Catalana serà la continuació conseqüent de la feina anterior.

3.-La tercera eina és la connexió internacional a nivell de les nacions i pobles de l’Estat Espanyol, a nivell dels pobles de la Mediterrània i els pobles d’Europa i a nivell del món sencer: per això és important vetllar pels llaços amb moviments internacionals i per la informació que arriba als sectors que conformen opinió , al món acadèmic i a les organitzacions populars i institucionals de tot el món a través d’instruments institucionals com el Diplocat i instruments populars com el treball de les organitzacions polítiques, ONGs, sindicats, moviments reivindicatius o pàgines diàries d’informació en anglès dirigides a explicar Catalunya al món com les que fa el Catalan News Monitor.

Tot això suposa que cal estar preparats per quan guanyi el Si, però també cal estar preparats per una estratègia de defensa si l’estat imposa per la força la no celebració del referèndum; i cal estar preparats per si es fa el referèndum i guanya el No. Però això ja ho parlarem un altre dia.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid