He tardat a escriure’t. Primer, perquè el dolor del teu traspàs ens ha entristit, després, perquè ens negàvem a acceptar la realitat, crèiem que els herois estaven fets de la fusta immortal dels déus i, la darrera raó, és el soroll mediàtic que ha generat la teva marxa. Un exèrcit de periodistes, tertulians, que fins ara no sabien situar Cuba en el mapa, han esdevingut, de cop i volta, experts cubanòlegs i han pontificat sobre la teva biografia i el castrisme, això sí, tot dins els límits del “políticament correcte” que els permet seguir cobrant cada mes de la TV o el diari de torn. Hi ha hagut excepcions honorables del que acabo de dir, sobretot en els rengles de l’esquerra independentista i el seu entorn.
Han parlat de la teva mort, quan nosaltres sabem que els revolucionaris no moren, perviuen en les idees i les lluites dels qui agafen el relleu en el combat per a l’alliberament dels pobles i les classes oprimides.
De tu en guardo records inoblidables, una fotografia on se’t veu dalt la torreta d’un tanc, amb unes ulleres que et tapen la meitat de la cara, i un puro havà a la mà dreta, la data de la fotografia és del 20 d’abril del 1965, repel·lint l’agressió dels mercenaris, entrenats i finançats per la CIA, a Playa Girón. Les dades històriques ens diuen que a Bahia de Cochinos tenies a prop teu com a conseller militar Ramon Soliva i Vidal (1912 Capdella-1973 Barcelona). Militant del PSUC, quan la guerra del 1936, fou comandant de la 27a Divisió “ La Bruixa”, exiliat a la URSS, estudià a l’Acadèmia Superior de l’Exèrcit Roig, on acabà impartint classes de tàctica. Traslladat a Cuba el 1960, fou assesor de l’Exèrcit Cubà, s’havia especialitzat en la maniobra de blindats.
Crec que eres molt amic del capità i pilot militar Alberto Bayo i Giraud (1892-1967). Fill de mare cubana, comandà l’agost del 1936 l’expedició de 3.000 milicians que el Govern de la Generalitat envià per a la reconquesta de Mallorca. Exiliat a Mèxic, estableix contacte el 1955 amb tu i entrena militarment els 82 membres del Movimiento 26 de Julio, que després amb el Granma desembarcararèu a Cuba. Especialista en guerra de guerrilles, aconseguí el grau de comandant de l’Exèrcit Cubà.
El meu darrer record deu datar pels volts del 1963, quan el grup d’amics que formàvem el nucli del Front Nacional de Catalunya (FNC) a Terrassa, escoltàvem al voltant d’una casset, en la teva veu, el text de la Segona Declaració de l’Havana del 4 de febrer del 1962, quan deia: Què és la història Cuba, sinó la història d’Amèrica Llatina? I què és la història d’Amèrica Llatina sinó la història d’Àsia, d’Àfrica i d’Oceania? I què és la història dels pobles, sinó la història de l’explotació més despietada i cruel del imperialisme en el món sencer ? Cuba però s’aixecà. Cuba pogué redimir-se ella mateixa, de la tutela borda. Cuba trencà les cadenes que lligaven la seva sort, a l’imperi opressor, rescatà les seves riqueses, reivindicà la seva cultura, i desplegà la seva bandera sobirana de Territori i Poble Lliure d’Amèrica.
Al llarg del temps en la construcció de la teva línia política, el castrisme, has seguit aquest principi bàsic de lluita constant contra l’imperialisme bel·licista destructor de pobles. És per això que et volem agrair la teva solidaritat internacionalista, que es demostrà en el suport del govern cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de l’Havana, gener del 1966, i de l’Organització Llatino Americana de Solidaritat, OLAS, l’agost del 1967. L’ajut als pobles del Congo (1965) i Angola (1975-1988) en la seva lluita anticolonial.
Abans de concloure la carta, la nostra estima per haver demostrat amb la pràctica política que no hi pot haver socialisme sense alliberament de la Pàtria, per haver practicat un marxisme de base nacional, perquè el socialisme està inscrit en la llibertat de la nació.
Desitjo que aquesta carta no t’arribi amb massa retard, però al meu País, Catalunya, ni els trens ni el correu són puntuals, per això, entre d’altres raons volem la independència.
M’acomiado amb una abraçada internacionalista.
Fins a la victòria sempre ! Fidels a Fidel !
