x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants
12/11/2016 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Torno de Perpinyà una mica amoïnat per l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris” (pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de sempre.

Sense tenir res en clar, l’endemà escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible) accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren positivament les performances antioccitanes que havien escenificat alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme, que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els meus dubtes.

Ara sóc als Encants Vells Nous de Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”, pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix, Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò que interessa a París i a Madrid.

Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”, de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”. Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions. Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre obert el perill de tornar a l’autonomisme.

En conclusió: penso que un perill típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla. Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i polítics de tots els actors.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid