Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...
15/12/2015 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Els espanyols diuen “lo que pudo haber sido y no fué”; nosaltres podríem parlar d’aquell “triomf que ens van furtar el 27-S”.

Havíem acumulat forces fins que el 9-N de l’any anterior entràvem de ple en la definitiva clarificació independentista que d’entrada ens era favorable. Quan el President Artur Mas va trair la unitat independentista, fent-se enrere en la Consulta sobiranista i substituint-la per una llei de Processos participatius pescada de l’anterior Tripartit, ens vam enfonsar en una greu aturada del Procés causada per la desconfiança envers la voluntat real del president de desobeir la legalitat espanyola, que seria allò que marcaria la diferència entre exercir la sobirania o gestionar indefinidament una autonomia caracteritzada per la verbalització eterna de la seva voluntat d’independitzar-se.

Després de la confusió inicial, la CUP van donar suport a l’organització d’aquella activitat; l’ANC també però exigint eleccions plebiscitàries en 3 mesos; ERC finalment hi va col·laborar; però la clarificació independentista va iniciar-se abandonant ICV el procés sobiranista. El mateix dia 9, Artur Mas va declarar que intentaria –ara sí- una consulta definitiva, legal, vinculant i pactada amb el govern espanyol, però si no pogués ser possible es faria en forma d’eleccions autonòmiques anticipades. ERC s’hi va oposar i exigia, per contra, un govern de concentració després d’aquestes eleccions i la proclamació unilateral de la independència (fet que implicaria “delicte de rebelió”, penat de 15 a 25 anys pels instigadors).

El debat acabà amb una proposta per part del President, consistent en una candidatura unitària que, en guanyar, hauria d’aconseguir la independència després de 18 mesos d’un govern autonòmic, presidit per Mas, que es dediqués a construir “estructures d’Estat”. No hi cabien altres consideracions, com per exemple què passaria si no ens deixessin crear cap d’aquestes estructures d’Estat; era “o caixa o faixa” perquè només el President té potestat per convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que el mateix President mantindria a l’aire fins que no s’acceptessin les seves condicions; fou llavors quan l’incipient ciberhooliganisme començà a acusar ERC de tenir el Procés paralitzat per impedir que Mas convoqués el pseudo-plebiscit.

Durant la primera meitat de 2015 ens van estar arribant rumors des d’ERC i des de la CUP que les enquestes feien molt probable un triomf del Plebiscit. Les possibilitats de superar el 50% implicaven un potencial d’autèntica revolució i de reconeixement internacional. Jo crec que es va acollonir tothom davant d’aquesta possibilitat, especialment les forces espanyoles, però també aquells que es veurien obligats a fer una DUI l’endemà mateix (perquè superant el 50% hauria quedat molt lleig no fer-ho). Les propostes d’ERC i de la CUP de fer un Plebiscit “net”, sense polítics, sense formar govern, simplement per saltar-nos la prohibició espanyola i, un cop fet, convocar –llavors sí- les eleccions legislatives, foren rebutjades pel President impedint d’aquesta manera no sols una candidatura unitària del Sí, sinó també la possibilitat d’acumular prou forces per superar el 50%.

Aquestes eleccions, que haurien pogut confrontar favorables i detractors de la independència, van quedar condemnades a caracteritzar-se per una campanya electoral centrada en les acusacions de corrupció que afectaven diversos membres i formacions participants de la llista del Sí per la independència. Moltíssima gent tampoc no va votar la CUP (“perquè aquests de la CUP el primer que faran serà investir Artur Mas”). Guanyada la majoria parlamentària però perdut el Plebiscit no es podia fer una DUI. Junts pel Sí no en volia ni sentir a parlar fins passats els 18 mesos i el ciberhooliganisme s’activà novament culpant la CUP per que no es feia immediatament una Declaració d’Independència.

Fins aquí la percepció des del meu entorn relacional, caracteritzat per coincidir nous i vells amics en el treball independentista de base, raó per la qual, tot i que donem suport a uns o altres partits, no en som militants estrictes, i per això no tenim informació directa sobre molts dels esdeveniments que he esmentat. Segurament és per aquesta perspectiva que allí on tots plegats parlen de negociació nosaltres sols hem percebut “tacticisme i cap voluntat de negociar seriosament a l’espera de veure com afavoreix a convergents i/o a republicans la correlació de forces resultant de les eleccions espanyoles amb vistes a unes eleccions on ERC ja no estaria condicionada”.

Ara que la “llum i taquígrafs” s’ha canviat per la “discreció”, i mentre aquell anterior linxament en vers els Republicans que ara s’ha magnificat contra la CUP està mantenint tothom ben distret, pensem que la història haurà de jutjar per quines raons i a quins interessos haurà servit que ara estiguem gestionant el decebedor 47,8% del Plebiscit en comptes del triomf, percebut internacionalment, d’una “candidatura unitària i efímera, sense polítics” –sense cap ni un- i centrada en el concepte de la independència, en comptes d’en la corrupció, que hauria servit només per fer el referèndum que Espanya ens negava i que s’hauria dissolt tot seguit per a convocar novament eleccions, aquest cop per a triar els polítics que haurien d’executar el resultat del triomf plebiscitari.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid