Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
És pastoreig, no pas postureig
09/09/2016 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Ara que s’ha posat de moda el mot postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte revolucionari.

Allò fotut que tenen els fenòmens socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició molt incòmoda tots aquells partits catalans que  compartien marcs territorials  de  referència amb l’enemic. El resultat fou que d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol plurinacional) enfrontats  a Catalunya.

Arran d’aquest canvi  sociopolític, caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava una clarificació que afectaria especialment els convergents  i l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial (aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real), i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot, Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà  més aviat socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de l’actual PDC,  ni tant democristià com la quasi difunta UDC).

La clarificació de l’esquerra espanyola a Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè després de la purga sobiranista interna,  el PSC creu atribuir-se com a marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan explícits.

Així doncs, el paper més ridícul no l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica. Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la contradicció d’haver de compartir postureigs  amb els uns i amb els altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid