Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017
16/02/2016 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

El futurisme és, entre altres coses, una necessitat emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals” (fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.

Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un desastre  a casa nostra, de manera que l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o perdre-ho tot.  Durant la segona meitat del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir reduir  significativament  l’ansietat entre les classes benestants d’Europa i Amèrica i Rússia.

En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes populars,  temorenques de  tornar a ser víctimes d’actes de guerra per part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans, la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?

Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents: disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E, F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...

Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals. En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat canviat gairebé anualment,  i ara aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:

Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la burgesia catalana (principal  temorosa de les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol.

Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència, al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017 veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que "mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.

No puc saber què passarà, si serem els primers votant la Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española;  si seran molts o pocs els Catalans que preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no fer res especial l’onze de setembre.

Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació directament proporcional a  la quantitat de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i preparar alternatives. Desitgem que el  futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de la Revolució Catalana !!!!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid