Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%
14/01/2016 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Jo crec que l’anomenat “punt fluix” del Procés: “que els de l’opció independentista no hem arribat al 50% dels suports electorals”,  requerirà de molts estudis en un futur llunyà. Dic “llunyà” perquè se suposa que ara no és gaire adequat de continuar donant-li voltes, atès que toca anar per feina en un sprint de 18 mesos. Tanmateix, no és pas un tema que hagi passat a segon terme: en parlem nosaltres per justificar  les nostres limitacions i sobretot en parlen els espanyolistes per recriminar-nos que una minoria volem endegar un procés que la majoria no accepta.

En aquestes condicions, és força difícil curar ferides intestines i deixar de banda sospites sobre els interessos que han generat un problema previsible. Cada vegada que apareix l’argument del 48% hem de callar i fer veure que només sentim com plou? Com és de creïble l’argument que el 27-S una llista electoral “plebiscitària pura”, és a dir, sense polítics  (només amb personalitats catalanes reconegudes del mon de les arts i la cultura), hauria sumat encara menys perquè l’atractiu principal era Artur Mas?

Jo no conec  ningú que dubti de l’èxit potencial que hauria suposat una llista unitària, una sola llista que hagués representat el “Sí nítid” a la independència. Per què no hi va haver llista unitària? Pels espanyols? Doncs no, precisament va ser per imposició dels suposadament més interessats en un Sí (tot i que la meva intuïció ho atribueix a Artur Mas en persona). I això com s’entén? Jo crec que degut a interessos més personals que patriòtics. El resultat era el previsible: una campanya electoral que en comptes de debatre entre “Independència Sí / Independència No” se centraria en “La independència és una excusa per salvar el cul  als presumptes corruptes que s’amaguen a la vostra llista? / No, no és veritat això que dius”.

Allò previsible es va complir: uns debats on en comptes de negar la independència, els partits unionistes parlaven de corrupció. I tots coneixem electors partidaris de la independència que no van votar pas Junts Pel Sí i que tampoc no van votar CUP (“perquè tothom sap que la CUP, malgrat la seva propaganda anti-Mas, el primer que farà serà investir Mas com President”). Si afegim els desconfiats aquells altres que haurien votat de forma referendària si no s’hagués avortat la proposta d’una llista unitària (sense polítics), com voleu que no haguéssim depassat de llarg el 51%?

Com deia la CUP, hauria estat molt lleig no proclamar la DUI havent superat el 50%, entre altres raons perquè una percepció de reconeixement internacional hauria estat inevitable, alhora que l’espanyolisme difícilment s’hauria salvat d’una greu crisi d’autoestima. En aquest sentit, la diferència entre el 48% i el 51% és tan, però tan, però tan fonamental... que aquelles decisions que amb molta probabilitat ens han furtat un resultat històric determinant, així com els interessos que les han influït, tard o d’hora haurien passar pel judici de la Història.

I aquí poso fi a les meves reflexions post-electorals, perquè ara cal anar per feina: no sols en el cos a cos de la lluita d’alliberament, sinó també vigilant que determinats interessos, sempre amagats dins del bàndol suposadament republicà, no tornin a donar munició al bàndol monàrquic. Cal incorporar aquests pròxims 18 mesos al llistat de Glòries Catalanes i a la Història de les Revolucions Populars del mon modern.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid