Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Barcelona, març del 1285
17/02/2014 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

Barcelona, març del 1285
 
La història l'escriuen els vencedors. I si la paternitat de la victòria sol ser disputada, les derrotes són òrfenes. Això no val tan sols per la història de les generacions passades sinó gairebé per les cròniques del moment present. Manifestacions, mobilitzacions, protestes, vagues, revoltes, revolucions, són transmeses pels grans mitjans de comunicació d'acord amb els interessos de la classe dominant... o de partits/fraccions de la classe dominant. Malgrat totes les conjuracions acadèmiques contra el "presentisme", els interessos socials en conflicte del present es traslladen al passat. Si les publicacions dels nostres dies transmeten com poden fins i tot els conflictes oberts que tenen lloc a la cantonada, com no serà quan es tracta de transmetre uns fets reculats en el temps, en el marc d'altres sistemes socials i modes de producció.
 
Els fets de març del 1285 a Barcelona han estat qualificats diversament per la historiografia clàssica i la moderna. Se l'ha definida com "la revolta del poble de Barcelona contra els prohoms de la ciutat, el bisbe i els oficis reials". En aquest sentit se l'ha interpretada com "la primera revolta del poble de Barcelona".
 
La crònica més propera a les fonts primàries, la de Bernat Desclot, ofereix un retrat dels fets. Pels volts de març del 1285, durant unes setmanes, Barcelona fou presa d'una revolta del "poble menut". La revolta hauria estat organitzada per un nombre relativament reduït de persones, vora una trentena, de les quals ens han llegat, en part, noms, cognoms i oficis. Aquesta precisió contrasta amb el fet que les fonts admetin seguidament el caràcter de masses del moviment. El relat històric s'ha centrat en un dels organitzadors identificats, Berenguer Oller, de manera que tot sovint els fets són coneguts com la "revolta de Berenguer Oller". L'extracció humil de Berenguer Oller ("de vils gents", diu Bernat Desclot) ha estat emprada per desqualificar la revolta. Oller ha estat presentat com un "demagog" que, des d'una foscor inicial, adquireix protagonisme gràcies a unes dots oratòries ("bon parlador", en diu Desclot). El prestigi personal que guanya en qüestió de dies, Oller, ens diuen, el fa servir per esdevindre el cap polític de facto de la ciutat.
 
Però Oller no era sol. En la llista ulterior de vint-i-dos caps rebels apareixen menestrals (el sabater Deushovol, el mestre Guaenger, el pellisser Ramon Duran, el frener Bernat Guasch, el blanquer Arbasset, el teixidor Avarçó) i probables jornalers, però també cognoms corresponents a estaments superiors (ciutadans honrats i mercaders, concretament, Arnau Dezsoler, Pere Bernat, Bartomeu Despuig, Bernat Andreu i Guillem Marquès) i el notari Sanahuja. Els objectius de la revolta reflecteixen els interessos dels menestrals, particularment els dels artesans pobres. Hi ha un sentiment d'explotació i d'opressió, agreujat pel fet que la mala collita de l'any anterior ha provocat una pujada de preus dels productes alimentaris bàsics. A aquest augment de preus, acompanyat d'un augment dels impostos, calia afegir l'estretor provocada pel sobreendeutament de les capes populars.
 
Qui sembra la misèria recull la ràbia. La ràbia pren trets anticlericals i antisemites, perquè els creditors són membres del clergat cristià i prestamistes jueus. La direcció aparentment centralitzada de la revolta fa picar alt en els objectius: el bisbe Guerau de Gualba, i els oficis reials, començant pel veguer. Oller, al capdavant del "poble menut" emprengué una sèrie de mesures que arrabassaren "l'Església, el bisbe i gran nombre de burgesos de Barcelona" de llurs rendes (de finques urbanes i rústiques) i llurs censals i violaris.
 
Les autoritats eclesiàstiques, reials i civils (el conseller Bernat Burguès) foren impotents davant d'aquest moviment, i requeriren la intervenció del rei en Pere. En un primer moment, des de Lleida estant, el rei i els seus oficials trameteren cartes i missatges a Oller. Els revoltats les desoïren. Desclot ens explica que "quan algú el contradeia en res [a Oller], sempre li venia damunt amb tot el poble". En la crònica de Desclot també s'afirma que Oller preparava la mort "dels clergues, jueus i tots els rics homes de la ciutat que no volguessin consentir amb ells".

El rei en Pere es decidí a marxar militarment cap a Barcelona. La darrera jornada del viatge, Divendres Sant, 23 de març, van fer nit a Martorell. La mera notícia de l'arribada imminent del rei amb la seva host desbaratà els revoltats. L'endemà dissabte, amb el rei ja a Barcelona, es desencadena el contracolp. Berenguer Oller aconseguí d'entrevistar-se amb el rei i dir-li: "senyor, jo no sóc rei, ni fill de rei, ni em tinc per aqueix, ans sóc vostre home i vostre vassall, però voldria parlar amb vós de coses que seran de vostre profit". El rei aprofità l'oportunitat per dur-lo a palau, on fou arrestat ell. També ho foren set companyons d'Oller que acudiren a palau a interessar-se per ell.

L'endemà al matí, Diumenge de Pasqua, els vuit detinguts, "arrossegats a la cua d'un mul amb els lligams al coll" foren menats "per tots els carrers de la ciutat" i els penjaren en una olivera de Montjuïc.

Entre dissabte i diumenge, el gros dels implicats en la revolta, unes sis-centes persones, fugiren de la ciutat. Després de l'execució d'Oller, les portes de les muralles foren tancades i, per entrar-hi i sortir-hi, s'exigia salconduït reial. La concessió de salconduïts es limità pràcticament a mercaders, carnissers i mariners, prèvia comprovació personal, i per tal de garantir l'abastiment urbà. Desclot parla d'un total de 200 detinguts. La confiscació dels béns als fugitius la dirigí l'escrivà reial, Berenguer de Segalar.
 
Bona part de les valoracions de la "revolta de Berenguer Oller" s'han centrat en el context polític general en el qual es trobava el rei en Pere. A 45 anys, el rei en Pere regnava des de feia 9. La conquesta de Sicília (agost del 1282) havia marcat el seu regnat i li havia suposat l'excomunicació per part del papa Martí IV (novembre del 1282). Més greu que l'excomunicació, el papa Martí IV el declarà desposseït dels seus reialmes (març del 1283), que encomanà al rei Felip de França, que en va fer cessió formal al seu fill segon, el príncep Carles, llavors de 13 anys. Els intents del rei Felip de fer efectiva aquesta arbitrarietat han estat coneguts com "la Croada contra Catalunya". Inicialment, es tractà d'una "croada freda", amb conflictes armats en la frontera navarro-aragonesa (estiu del 1283) i a Albarassí (1284), contra aliats del rei en Felip. Aquesta situació obligà al rei en Pere a acceptar exigències presentades per l'establiment nobiliari aragonès (com el Privilegi de la Unió, aprovat a les corts de Tarassona del 1283) i per les oligarquies catalana i barcelonina (aprovades a les corts de Barcelona, 1283). La necessitat d'augmentar les recaptacions per finançar els costos bèl·lics presents i futurs, i la de fer concessions als estaments privilegiats, semblen haver estat factors desencadenants en la revolta popular barcelonina del març del 1285. Alhora, la delicada situació del rei explicaria la seva intervenció personal en esclafar la revolta. Segons Desclot, Oller tenia previst "lliurar la ciutat al rei de França", que llavors havia aparellat a Tolosa de Llenguadoc un notable exèrcit, disposat a iniciar la promesa croada contra el rei en Pere.

Les autoritats confegiren una llista de vint-i-dos caps fugits, i el rei escrigué a autoritats d'arreu de la Corona sobre la situació de Barcelona, demanant-los col·laboració en la captura. Alhora, fixava en la memòria la vinculació de la revolta amb la projectada invasió del rei de França.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid