Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
16/11/2015 Manel Fantassin


-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid