Perquè vull

Pels Casals plens d'esforços i victòries i pels Ateneus remullats per la Cultura. Pel jovent que Renaix! i per la memòria dels forats d'afusellaments contra parets. Per l'enxaneta avellana a la plaça Mercadal i per les bullangues del Penedės. Per les faldetes a la plaça Cigonyer de Fraga i per aquest barri de Gràcia guarnit de colors contra el blanc i negre, de Mozart a Progrės. Per aquella plaça de bous presa per la música i les espelmes al seu país on la pluja no sap ploure. Per la Valldigna, pel terra salat de ses illes a cop d'ona de mar, pel Montsià esguardant el Delta, pel Matarranya. Pel so de les gralles creuant la Diagonal direcció el Castellet de Perpinyà, passat Arenys. Per la Segarra, els de Torà, pels qui no hi són, per tu Roger, per en Guillem. Per aquell any 1992 i les ferides, pels camperols i per les vagues de tramvies. Pels calçots a Valls, les Patums ballades, per l'ofrena de flors al patí del Roser de Lleida. Pel nen que espera el pare a Celrà, per l'horta maltractada, pel barri ple de mans cansades del treball, d'esquenes trencades. Pel pastisser de Bellpuig, el camioner d'Ulldecona, la cambrera de la Seu. Pels vents que son arreu, a tot arreu, tramuntana i llevant, duent llavors de somni. Per les mines de Mequinensa i els raiers, per l'Aran nevat i la Cova del Drac en mut silenci. Per Antton i l'Ismael que ho van somniar i no ho podran veure des dels prats verds d'aquesta Euskal Herria que tant van estimar. Perquè no hi ha demà si no és amb tu. La Rosa de Foc i les gavines als ports de Cadaqués o de Palma, els correfocs il·luminant el camí on ja no ens alimenten molles. Per la filòloga de Reus, la mestra de Cavallers o el germà suat al camp, per la nena de Nou Barris, el barbut de Montoliu, pels encenalls en peu de guerra. Perquè a nosaltres sí que "nos sobran los motivos". Pel Guanyarem de Prous i Vila. Per la mare que va arribar d'Andalusia. Per tu que vas deixar casa teva i vius aquí i n'ets un més. Pels punys aixecats que no s'arronsaran fins al darrer alè. Ja no és somni romàntic, és un deure i un dret inalienable. No la podem veure. Ja no. La fera ferotge no fa por.