Somriures barats i actors dolents rere les càmeres. Menys naturals a cada minut que passa, arrosseguen massa segles del mateix: dentadures falsificades que brillen amb els focus i discursos buits plens de no res. Professionals de la mentida, derrota de les democràcies i flagel inacabable dels ciutadans i ciutadanes. Un altre cop campanya, vestits d’ Armani parlant del dolor de les famílies. Insults en la retòrica, fàstic en l’estètica.
Al servei de corporacions que segurament desconeixem, pentinats des de l’esfera que no veiem, ens parlen de recuperacions, de canvis o millores, com si les puces poguessin ajudar a recuperar la salut d’un gos malalt. Esquerranosos amb sous o contractes milionaris enfrontats a antics defensors de la guàrdia dels tirans, emmascarats de demòcrates.
Els autodenominats progressistes que progressen pel que fa a les seves butxaques però que han desmantellat el que era propi del carrer com si fossin liberals salvatges.
Un conjunt inacabable de postures, kamasutra televisiu esperpèntic, on es conjuguen mal gust, poca vergonya i un egocentrisme digne de vells imperis de Roma. Titelles que mouen la boca per acabar de no dir res, mentre el rellotge de sorra va marcant la gana, el desnonament, la pèrdua de paciència, un altre suïcidi, més exiliats econòmics, una garra més del llop financer posada a dins del sac de blat dels nostres fills i filles. Somriure rere somriure ens van hipotecant el demà sense recança.
Actrius dolentes retocades de botox i actors de camisa blanca que demanen un vot de confiança. Màrqueting del terror mediàtic, indefensos ens trobem davant la seua allau imparable. Dreta i esquerra, ja no existeix aquest binomi. Ideologies mortes als vorals de les carreteres secundàries. La llibertat d’expressió tancada en una gàbia. Polítics de carrera amb megàfons nit i dia. Un malson de corbates fetes serps. No sou dignes per entrar a totes les llars.
