La Laia s’aixeca i es renta la cara. Es vesteix i apura uns minuts abans de sortir de casa. Corre cap a la parada de l’autobús i pica el seu bitllet.
Avui no ha pujat aquell noi que sempre es mira sense que la vegi. El troba maquíssim però la Laia és tímida. Va mirant per la finestra i està contenta perquè el sol llueix fort i hem deixat enrere dies de pluja i mal temps. Quan arriba al final del seu trajecte diari, baixa de l’autobús i saluda unes companyes. Entra i comença el seu horari laboral, la seva tasca quotidiana fins que, passades unes hores, la panxa li fa un soroll de petita tempesta. Ja té gana.
La mare de la Laia ha baixat a comprar el pa i s’ha trobat uns nens a la plaça. La Laia ha jugat molts anys a aquesta plaça, hores i hores envoltada d’infantesa i bons records. La mare està contenta perquè ha trobat una feina, tot i que els temps que vivim son difícils per tothom. D’això parlen les parets del barri, de temps d’atur i poca gresca.
La Laia és rossa, té els ulls clars i no és molt alta, li agraden la xocolata i els pastissos, els texans i les bruses blanques. És aficionada a les series americanes, li encanta passejar per la muntanya, posseeix una còpia extra del cromosoma 21, es fica nerviosa al metro i a vegades balla a casa de manera desenfrenada.
Tan sols es tracta de canviar el llenguatge, un llenguatge que descriu suposada normalitat, subnormalitat o anormalitat.
És prepotent, injust, barroer, patètic i per sobre de tot, radicalment fals.
