Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Alliberament nacional: llibertat negativa i llibertat positiva
25/08/2015 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Queda poc més d'un mes per a les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya. La data del 27 de setembre, enunciada des de fa tants mesos ha passat a formar part de l'imaginari col•lectiu. Formalment, és cert, des d'una perspectiva d'alliberament nacional dels Països Catalans, són unes eleccions a un Parlament regional de fireta. Però pràcticament totes les candidatures que s'hi presenten reconeixen públicament la seva importància "històrica". El candidat del PP, García-Albiol les ha formulat gairebé com un plebiscit sobre la continuïtat "dins d'Espanya". La candidata de C's, Arrimadas, ha reiterat que són les eleccions autonòmiques més importants des del 1980. D'oportunitat històrica, han parlat des de "Catalunya Sí Que Es Pot". El candidat d'Unió, Espadaler, o el candidat del PSC-PSOE, Iceta, no han estat menys apocalíptics en defensar el seu rol de "pont" contra el "frontisme". I, ja finalment, "Junts Pel Sí" ens parla obertament del "plebiscit del 27S" com del "referèndum que no ens han deixat fer" (és a dir, la segona volta del "nou" 9N del 2014), mentre que la CUP-Crida Constituent com el seu nom indica ens conviden a unes "eleccions constituents".

Pel cap baix, el Parlament que resulti del 27S tindrà sis o set grups parlamentaris. És inevitable que hom no pugui simplificar aquesta disposició en l'eix independència-unionisme, i que d'altres eixos siguin presents, com el referent al dilema "públic-privat" o a les qüestions de "regeneració democràtica". Això convida a veure el necessari projecte d'emancipació com una pluralitat d'eixos, visió que es veu enfortida per la centralitat que li atorguem tots plegats al futur Parlament. La visió de diversos eixos justifica els pactes separats, l'anomenada geometria variable. Cal pactar amb els qui "tenen clar" l'eix nacional en un moment, per fer-ho després amb els qui "tenen clar" l'eix social en tal altre aspecte.


Però això de "tenir-ho clar" és sempre discutible. Des de l'esquerra independentista més naive, anem amb el lliri a la mà si pensem que els "podemites" no tenen "clar" l'eix nacional, quan fan del "patriotisme social espanyol" un element fonamental per somoure el triangle PP-PSOE-C's. O, també ho fem, quan atribuïm als "unitaristes" de JuntsPelSí una manca de claredat social quan ens reiteren a la mínima les seves conviccions sobre la "col•laboració público-privada" i d'altres segregacions ideològiques al servei del capital transnacional. Finalment, els que no "tenen clar" el feminisme, és perquè no volen renunciar als privilegis que els atorga el patriarcat.

L'alliberament nacional exigeix més que mai concreció, i això implica entendre què implica i què no implica la indestriabilitat de l'alliberament nacional amb la lluita contra totes les formes d'opressió. La centralitat de l'opressió de classe ens fa veure l'opressió nacional com una conseqüència. Alhora, però, la qüestió nacional ho acaba emboirant tot. Des de bona part de les esquerres de l'àrea metropolitana de Barcelona s'acusa precisament a la qüestió nacional d'enfortir les figures del patriotisme de dretes, la de Mas d'una banda o la de Rajoy-Albiol de l'altra. Fer desaparèixer la qüestió nacional, des d'aquest punt de mira, és desitjable. Ara bé, no sembla gens efectiva l'attitud de resoldre-la de manera "imperial", és a dir pensant en l'assimilació nacional catalana forçada dins d'un patriotisme constitucional espanyol. Això s'ha intentat durant dècades, amb bastant d'esforç català, cal dir, i ben entrats en el segle XXI, el "problema catalán" (o el "problema espanyol") persisteixen.

Donada la correlació actual de forces en la majoria de comarques del Principat, sentiríem la temptació d'identificar l'alliberament nacional bonament amb la independència entesa com a transformació de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en República Catalana Independent. L'esquerra independentista hauria de ser una garantia contra aquesta identificació, d'una banda des d'una perspectiva territorial completa però també des d'un altre vessant. L'alliberament nacional té un component "negatiu", és a dir, el component que es fonamenta en la destrucció de l'opressió nacional activa, que reafirma el dret (individual o col•lectiu) de no patir una imposició nacional (lingüística, cultural, econòmica, social, política). Però el component "positiu" és més espinós. Ho demostren els debats sobre l'oficialitat o no de la llengua castellana en la futura República Catalana Independent.

Si aquesta República Catalana Independent resulta a curt o mig termini d'una victòria electoral de l'independentisme del 27S, és previsible que aquesta "República de Catalunya" esdevingui un estat més en el concert europeu. La "qüestió nacional" no desapareixerà automàticament amb aquest canvi d'estatus. Qualsevol intent d'aparença "catalanitzadora" (d' "alliberament nacional positiu") serà presentat per les autoritats espanyoles com una agressió. I si no es fa cap intent, és probable que alguna agrupació dretana populista catalana faci crides a la "recatalanització".

No és gens fàcil resoldre la qüestió nacional que, ara i ací, a l'Europa del segle XXI, es manifesta sobretot com una qüestió lingüística. Certament, la veu del "sentit comú", ens diria que la solució és respectar la llibertat individual, "deixar fer i deixar passar". Aquesta és la política lingüística que gasten a Bielorússia, amb resultats prou coneguts. I fer la política lingüística que ens recomanen els experts, podria consolidar una polarització territorial a l'estil d'Ucraïna.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid