Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Barcelona, 1843
23/03/2015 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

El cínic modern es caracteritza per una desconfiança general pels motius dels altres. Políticament, això es tradueix amb expressions com "la cadireta" o "la menjadora", que seria el que mouria les adhesions partidàries. En el 1843, això s'expressava amb el mot "jamància" (pronunciat "khamància" o "camància"), del verb caló "khamar" ("menjar"). I hom deia que els voluntaris que s'havien allistat als batallons ciutadans, ho feien impulsats per la camància, pels àpats comunitaris de franc i per la paga diària de cinc rals. Per això aquests batallons "de la brusa" rebien el malnom de "Jamancia", i ha quedat per a la història aquesta expressió per designar els fets de Barcelona de setembre a novembre del 1843.
 
Aquesta denominació s'ha imposat sobre la contemporània de "revolta centralista". Els deien "centralistes" perquè els de la "Camància" eren partidaris de convocar una Junta Central espanyola, que gestionés la superació de la regència de Baldomero Espartero. La Camància ha estat definida de manera confrontada des de la mateixa contemporaneïtat. Se l'ha considerada una bullanga, un avalot o un motí. El mot "bullanga" ha fet especial fortuna per definir un cicle de revoltes barcelonines entre el 1835 i 1843, de la qual la Camància seria la darrera. De l'altra banda, també se l'ha considerat el primer aixecament popular contra l'estat liberal, contra el partit progressista, fet "des de l'esquerra". Aquesta dualitat, aquest punt d'inflexió, el posà de manifest Jordi Bou Ros en un article a Barcelona Quaderns d'Història (http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105575/176955). Aquest article anava adreçat al període d'incubació (juny-agost), que ha estat molt menys cobert que el període de setembre-novembre, que és el que ocupà els cronistes contemporanis: Diario de los Sucesos de Barcelona (http://books.google.cat/books?id=x3_6_eGZ2UAC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false); Revolución de Barcelona (http://books.google.cat/books?id=2L6UCNGzWAAC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false); Cuadro Histórico y Pintoresco de los Sucesos de Barcelona (http://books.google.cat/books?id=_yxr-44GvKEC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false).
 
En el 1840, la presidència de l'estat espanyol havia recaigut en Baldomero Espartero, amb el títol de regent, en nom de la reina Isabel II (nascuda el 1830). Havia arribat a aquesta posició gràcies a una onada de "bullangues" (particularment, a Madrid) que provocaren l'exili de la fins llavors regent, la reina-mare Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies. Espartero, "Duc de la Victòria", comptava amb el prestigi d'haver aconseguit la "pau de Bergara", que posava fi a la primera guerra carlina. El partit liberal, triomfant, s'havia esberlat entre "liberals moderats" i "liberals progressistes", i Espartero era tingut per cabdill dels darrers. Ara bé, ja des d'un bon començament, havia quedat clar que no tots els "progressistes" eren "esparteristes". Si en el 1841, Espartero reprimí una revolta dels "moderats", l'any següent havia de bombardar Barcelona. El novembre del 1842, la Junta de Vigilància, en efecte, havia fet una crida a "la unió entre tots els liberals" contra Espartero i el seu govern, alhora que demanava 1) Corts Constituents; 2) Regència col·legiada; 3) Que, en cas de casar-la, la reina ho fes amb un espanyol; 4) Justícia i protecció a la indústria nacional. Aquest quart punt ha servit per caracteritzar la bullanga barcelonina del novembre del 1842 com una revolta proteccionista, resposta directa al projecte d'acord comercial anglo-espanyol que reduiria els aranzels a les importacions tèxtils angleses. Espartero, després del bombardament del 3 de desembre del 1842, aconseguí de prevaldre, desencadenant després una repressió contra els revoltats, particularment contra els republicans i contra l'Associació de Teixidors de Barcelona. Tot i la repressió, l'Associació de Teixidors va poder mantindre l'activitat com a Companyia Fabril de Teixidors de Cotó, sota la qual es gestionaven tallers cooperatius i, fins i tot, aconseguí de l'Ajuntament de Barcelona un préstec el maig del 1843.
 
I és precisament en el maig del 1843 on se situen els esdeveniments que conduirien a la Camància, d'una banda, i a la fi de la Regència d'Espartero, de l'altra. El març del 1843 hi havia hagut eleccions (censitàries, és clar), amb tupinades governamentals i militars en pro dels candidats addictes. Els progressistes havien tornat a guanyar els moderats, sí, però quins progressistes. Els progressistes esparteristes eren en minoria, però, sí hom comptava plegats els progressistes opositors (dividits alhora entre els "legals" de Manuel Cortina i els "purs" de Joaquín María López), els demòcrates, els republicans i, a la dreta, els moderats. Amb aquesta correlació de forces, Espartero va haver de nomenar president del govern el dirigent dels progressistes purs, López, el 9 de maig. López va voler fer neteja en la camarilla de veterans (els "ayacuchos") que envoltava el Regent. El Regent respongué destituint López i nomenant en el seu lloc Álvaro Gómez Becerra. El Congrés dels Diputats votà (per 114 vots contra 3) una moció de suport al govern López. Espartero seguí endavant i suspengué les sessions de les Corts el 26 de maig. L'endemà mateix, Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch feien un pronunciament anti-esparterista i a favor de declarar Isabel II major d'edat (tot i que la reina era de 13 anys). Els sublevats foren derrotats i hagueren de fugir de Reus, però la rebel·lió s'estengué. A Màlaga ja havia començat el dia 24. Milans del Bosch havia provat de bastir una Junta de Govern Provisional. A Barcelona, el 3 de juny, es constituïa una Junta Provincial. En aquest moviment hi participaven no tan sols els progressistes "purs" sinó també elements demòcrates-republicans i, paradoxalment, moderats addictes a la reina-mare. El 27 de juny, desembarcaven a Barcelona, el general Francisco Serrano i el progressista "legal" Luís González Bravo, mentre que a València ho feien tres espases del Partit Moderat (Ramón María Narváez, Manuel Gutiérrez de la Concha i Juan González de la Puebla). La Junta de València va fer Narváez capità general, mentre que Serrano s'instituïa en ministre universal.  La Junta de Barcelona resumia en tres punts el moviment: 1) Constitució del 1837; 2) Majoria d'edat d'Isabel II; 3) formació d'una Junta Central. Serrano acceptà aquest programa, i la Junta barcelonina el reconegué com a cap del govern provisional. Narváez i Serrano deixaren València i Barcelona, respectivament, en direcció a Madrid. Narváez arribà primer i hi restablí López com a president del govern. El 30 de juliol, Espartero i els seus homes de confiança embarcaven al Puerto de Santa María en direcció a Anglaterra. Conclosa ja la regència d'Espartero, Isabel II seria reconeguda com a major d'edat en qüestió de mesos. El govern López considerà que, donada la situació, no hi havia cap necessitat de formar una Junta Central.
 
El 13 d'agost començaren a preparar-se els "centralistes" davant de les decisions que prenia el govern López. La nit de l'1 al 2 de setembre, un dels batallons de la "camància", el Tercer de Voluntaris de Catalunya, comandat per Francesc Riera, entrà a Barcelona i s'atrinxerà a la Plaça de Sant Jaume ("la Plaça de la Constitució"). El dia 3 es constituí una Junta Suprema Provisional de la Província de Barcelona, integrada per Antoni Baiges (president), Josep Maria Bosch, Vicent Soler, Rafael Degollada, Josep Vergés, Josep Massanet, Joan Castells, Agustí Reverter i Josep Maria Montanyà. El mateix dia 3, els centralistes havien de fer front a un intent de desembarcament i a una sortida de les tropes (pro-governamentals) de la Ciutadella. El dia 4, resultà mort en combat Antoni Baiges, i Degollada el succeí com a president de la Junta. El dia 5, una columna de cinquanta centralistes féu una sortida a Sarrià, on foren rebuts amb trets. A Gràcia s'hi havien fet forts Prim i Milans del Bosch, que havien sortit de la Ciutadella. Els centralistes havien de fer front no tan sols a foc des de la Ciutadella sinó també des de Montjuïc.
 
El dia 8, el moviment centralista s'estengué a Girona i a Figueres. A Girona, la Junta "centralista" era integrada per Ramon Cabrera, Francesc Maranges, Martí Parerols i Llorenç Autet, mentre que Francesc Ballera era nomenat comandant general de la província.
 
El dia 9, a Barcelona, el coronel Joan Martell i els seus homes s'adheriren als centralistes amb el crit de "¡Viva la unión y la libertad!". Martell expressà en un discurs els objectius polítics de "junta central" i "independència nacional" (referència contra els "lliurecanvistes"), i l'adhesió a la reina i a la sobirania popular. El mateix Martell encapçalà una sortida cap a Sants, de la qual tornaren amb vuitanta voluntaris santsencs.
 
L'endemà també arribava a Sants una divisió comandada per Narcís d'Ametller. Ametller intentà d'unir-la als centralistes, però tan sols aconseguí l'adhesió de dos batallons. En qualsevol cas suposaren, en entrar en Barcelona, un notable reforç de més de 1.000 homes. Ametller fou ascendit a mariscal de camp i nomenat capità general de Catalunya, alhora que la Junta declava Prim traïdor. Ametller declarà que tan sols havia dos partits, el liberal i el servil. Contra els servils, cridava "muera Cristina, mueran los Narváez, mueran los Conchas, mueran los tiranos".
 
La nit de l'11 al 12 de setembre, sota la pluja, Ametller encapçalà una força de 2.000 homes que es dirigí a Sant Andreu del Palomar, on s'havien concentrat tropes evacuades de la Ciutadella. La columna aconseguí els seus objectius i continuà la marxà cap a Mataró, on s'uniren als centralistes mataronins. A Sant Andreu, romangué Martell amb uns 1.000 homes.
 
Ametller retornà de Mataró amb reforços mataronins i gironins. El dia 18 topà a la riba del Besòs amb una columna de 3.000 homes de Joan Prim. El dia 22, Prim prenia Sant Andreu. Les tropes d'Ametller i Martell es reorganitzaren en tres columnes: Ametller amb 1.000 homes emprengué el camí de Girona; Martell, amb 700, es dirigí cap a Tarragona; Riera anà cap a Sant Cugat del Vallès.

Mentrestant, un altre membre de la Junta Provincial, Montanyà, havia marxat amb una columna de 150 homes cap a Martorell. Entraren el dia 18, però el dia 21 les forces vives cridaren a sometent en contra llur. Montanyà i 50 dels seus foren fets presoners.

La sort del moviment depenia de la seva extensió. Martell fracassà en la mobilització de Reus i Tarragona. Els centralistes tampoc no aconseguiren de prendre Sabadell, Sant Boi de Llobregat o Mataró. A final de setembre, hi havien hagut pronunciaments centralistes a Aragó (Saragossa, Osca, Barbastre), Galícia i Andalusia (Cadis, Granada).

A partir del dia 26, la Junta Provincial augmentà les mesures per engrandir les forces de la Milícia Nacional i de la Companyia de Salvaguardes de la Llibertat. El dia 29 decretava la mobilització general de tots els homes solters i vidus sense fills de 17 a 40 anys. No tota la Milícia Nacional era "centralista", certament, però és significatiu que les forces addictes al nou capità general de Catalunya, Laureano Sanz, desarmessin les milícies nacionals de poblacions com l'Hospitalet de Llobregat o Sant Andreu del Palomar.

Laureano Sanz havia publicat un ban en defensa de la reconciliació i de la constitució el 25 de setembre. Si bé hi hagueren defeccions entre els militars centralistes, l'oferta no funcionà com havia esperat. Així, l'1 d'octubre, posà setge a Barcelona. La matinada del 7 d'octubre començà un nou assalt centralista contra la Ciutadella.

Durant el mes d'octubre el recrudiren els combats a Barcelona, bombardada de continu des de la Ciutadella i Montjuïc. Els pronunciaments en altres ciutats no havien reeixit, si bé els centralistes s'havien fet forts en el castell de Figueres. La Junta havia instituït una sopa dels pobres que, a començament de novembre, rebien unes 17.000 persones. Tres quartes parts de la població de Barcelona havien deixat la ciutat, en la qual quedaven uns 50.000 veïns. La declaració de majoria d'edat de la reina per part de les Corts espanyoles, el 8 de novembre, ajudà a l'establiment de negociacions. Els centralistes de Girona trameteren Josep Soler i Josep Oriol Ronquillo com a comissionats davant de Joan Prim, que havia tornat a Gràcia. La primera reunió la feren el 9 de novembre. De manera similar, la Junta barcelonina trameté cinc comissionats (Caralt, Prats, Parreño, Montoto, Balzo) a la Ciutadella el 17 de novembre.

Les negociacions conduiren a la capitulació de Barcelona. Sanz entrà a Barcelona el dia 20, i pronuncià a la Rambla un discurs en pro de la unió. En virtut dels acords, els membres de la Junta Provincial reberen passaports i s'exiliaren en direcció a Portvendres.

La rendició de la Camància posà efectivament final al cicle de bullangues del 1840-1843. Els moderats, especialment a partir de la primavera del 1844, esdevingueren el partit hegemònic, i això es notà abastament en el redactat de la Constitució del 1845 (http://es.wikisource.org/wiki/Constituci%C3%B3n_espa%C3%B1ola_de_1845).

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid