Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El poliglotisme passiu d'en Delfí Dalmau
20/07/2015 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

Fa unes setmanes, en el marc del debat d'investidura de Ximo Puig com a president de la Generalitat Valenciana, Carolina Punset, de Ciutadans, va pronunciar la perorata habitual sobre l'ideari lingüístic d'aquesta formació política. Eren uns mots habituals, sentits de manera recurrent durant generacions, internalitzats per la pròpia comunitat lingüística, i ara adreçats específicament al fet històricament excepcional de la mal-anomenada "immersió" que vigeix a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Fou l'ús del mot "aldeano" i una referència a la "inutilitat" de la llengua vernacla la que va encendre realment els ànims. Un insult a la llengua fou interpretat com un insult als valencians. I de l'insult, hom passà a l'anàlisi.

Punset oferia una proposta sociolingüística que és la que marca l'agenda de l'imperi. L'anglès, "el esperanto de nuestros dia", com a llengua-reina. L'espanyol (Puntser considera incorrecte el nom de "castellà") com a llengua secundària, però tot i així important, imperial, "aposta de futur". I per sota de tot, les llengües vernacles, pobletanes, que no aprofiten per a la vida laboral. 

No farem ara un resum de les respostes a Punset. La resposta de Miss Tagless (https://www.youtube.com/watch?v=AgPtynEt27o) n'és un resum prou complet. La Kataluna Esperanto-Asocio (KEA) també va dir-hi quatre de fresques, per la part (doble) que els tocava (http://www.esperanto.cat/web/L-Associacio-Catalana-d-Esperanto,738?lang=eo). Aquestes respostes tractaven la qüestió del supremacisme lingüístic, en una línia de la qual ja vam parlar en una ocasió anterior (https://www.llibertat.cat/2013/07/d-oficialitats-i-de-llengues-22389) quant als conceptes de comunitat lingüística i grup lingüístic. La resposta de la KEA considerava a més que "una llengua auxiliar internacional neutral com l’esperanto és la millor opció de democràcia lingüística, que garanteix els valors dels drets lingüístics, de la diversitat lingüística i del dret a la comunicació plena entre persones de llengües diferents".

El que farem en aquestes ratlles és, com indica el títol, recordar el posicionament de Delfí Dalmau i Gener (1891-1965), explicitat a "Poliglotisme passiu" (1936). La figura de Dalmau ha estat reivindicada sovint en les darreres dècades (un bon exemple, és "Poliglotisme i raó", d'en Jordi Solé Camardons). I ens ve com anell al dit. Qui més cosmopolita que Dalmau? Quin exemple millor d'esperantista i de catalanista? Quin exemple millor de políglota que un antic professor de l'escola Berlitz?

Dalmau havia nascut a Figueres. Realment poques comarques del domini lingüístic català podien (i gosaria dir, poden) comparar-se a l'Empordà en resistència a la "normativa disglòssica". El federalisme empordanès (de marc polític panhispànic), ni que sigui per seguir el tòpic, havia deixat relativa petjada. El fet d'ésser una comarca de trànsit, d'emigrants i d'immigrants, predisposa a un sanitós cosmopolitisme. Dalmau es dedicà professionalment a la docència lingüística des de sempre. En el 1908 era professor de l'escola Berlitz de Barcelona, franquícia que tenia llavors ja 40 anys d'experiència, i en la que s'insistia en un mètode directe d'aprenentatge, vehiculat exclusivament en la llengua que hom volia aprendre. En el tombant dels segles XIX i XX, la jerarquia lingüística no era pas tan marcada com en l'actualitat, i el pes de l'anglès i del francès era més equilibrat, tota vegada que l'alemany era preponderant en no pocs àmbits professionals emergents.

Després de la Berlitz, passà pel col·legi Mont d'Or (Vallparadís, Terrassa). Emigrà a Argentina, terra d'acollida d'europeus de les més diverses regions i llengües. A Bahía Blanca (província de Buenos Aires) ensenyà gramàtica espanyola i francesa. Fou a Buenos Aires on es doctorà en Lletres. Retornat a Barcelona, fundà el Liceu Dalmau, d'ensenyament mitjà i tècnic. En aquest centre i en d'altres que també en prengueren el nom, Dalmau innovà en l'ensenyament d'idiomes i en l'estenografia.

Delfí Dalmau, juntament amb Frederic Pujulà, fou ànima del moviment esperantista de signe catalanista. La Kataluna Esperantista Federacio (KEF) havia estat fundada en el 1910, i tenia l'objectiu d'agrupar els esperantistes de les terres de llengua catalana, per bé que la majoria d'aquests formaven part d'entitats esperantistes d'àmbit estatal espanyol o francès. Dalmau fou redactor del butlletí de la federació, "Kataluna Esperantisto". Ja en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, assumí la presidència de la KEF. En 1928, la KEF va rebre pressions governatives per tal de fusionar-se amb l'organització esperantista espanyola, fetes en forma de multes al seu president. Davant d'aquestes pressions, el Congrés de la KEF, celebrat a Vinaròs, aprovà la suspensió abans que la fusió, i en el 1930 va reprendre l'activitat.

És en els anys 1930, on s'expressa més clarament l'ideari de Delfí Dalmau de catalanisme integral i universalisme esperantista. Era conscient que el rol atribuït inicialment a l'esperanto com a llengua auxiliar no havia fructificat de la manera esperada. La proposta de poliglotisme passiu s'ha d'entendre en aquest context. No totes les persones tenen la mateixa facilitat per adquirir llengües. El poliglotisme excepcional d'un Ludwig Zamenhoff, que abastava dotze llengües (alemany, anglès, arameu, esperanto, francès, grec, hebreu, jidish, llatí, polonès, rus, volapük) calia explicar-lo per la seva afició i pel context familiar. Però és simptomàtic que en la llista manquessin el lituà i el bielorús, les llengües populars de la regió on havia nascut Zamenhoff. Dalmau era conscient de la feblesa de les llengües minoritzades per resistir els embats d'un món cada vegada més interconnectat. La temptació d'abandonar aquestes llengües i educar els fills en les "llengües importants" era massa forta. El políglota passiu no aspira pas a dominar un gran nombre de llengües. En tindria prou amb la pròpia i amb alguna d'addicional, perquè allò important és que sàpiga entendre (escoltada i llegida) el nombre més elevat possible. El políglota passiu estableix converses bilingües amb el seu interlocutor, amb la mateixa naturalitat amb la qual dos parlants de dialectes intercomprensibles mantenen cadascú el seu.

Els grans políglotes actius, com un Frederic Engels que, si hem de fer cas al monolingüe Paul Lafargue, "xapurrejava vint llengües", són políglotes passiu d'un nombre encara més elevat de llengües. La majoria de llengües del nostre planeta pertanyen a famílies lingüístiques, a continus dialectològics, i fins i tot les que no comparteixen lèxic. Els amants de les llengües capten de seguida l'estructura íntima de cada gramàtica. No hi ha res més higiènic que conèixer aquesta diversitat. El Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i d'altres iniciatives ens recorden com la diversitat lingüística és patrimoni general de la humanitat, i com llengües històricament menyspreades guarden tresors valuosos per conèixer trets psicològics que altrament se'ns escaparien.

El poliglotisme passiu se'ns pot dir que no és pas cap invent esperantista. Arreu on no hi ha una jerarquia clara de llengües, les converses bilingües són el pa de cada dia. Però les mateixes relacions de poder acaben desequilibrant aquestes relacions, i la conversa bilingüe torna monolingüe, a favor de la llengua més important, més útil, més coneguda.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid