Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La ingerència de Jaume II d'Aragó en el conflicte successori castellà
22/12/2014 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

El mot "ingerència" té una càrrega semàntica doble. D'una banda, indica la introducció en quelcom aliè. De l'altra banda, indica que  aquesta introducció no és pertinent. Així doncs, ens allunya de la "neutralitat". No caldrà repetir ara alguns arguments que vaig repassar breument en un article anterior (https://www.llibertat.cat/2013/09/enric-iv-de-castella-rei-dels-catalans-1462-1463-23176). Bàsicament, la idea que traspua l'ús del mot "ingerència" (o "intervenció" o, fins i tot, "participació") és la visió de les "corones" de Castella i d'Aragó com dos espais polítics diferents. La historiografia espanyola més partidària de la "unitat peninsular", veu més aviat en aquesta "ingerència" la continuïtat, la interrelació "creixent", etc. La tradició historiogràfica de caràcter àulic, basada en les cròniques associades a tal o tal cort, utilitza com a marc els interessos i els fets de tal o tal monarca o, com a molt, d'una nissaga (patrilineal) de monarques. Allunyar-se del presentisme sovint s'interpreta com fer un esforç per apropar-se a les idees i perspectives dels protagonistes com més millor. Són múltiples els enfocaments que s'han fet del plet successori castellà(-lleonès) que seguí a la mort d'Alfons X.

El 26 de desembre del 1246 s'havien casat a la Col·legiata de Valladolid l'infant Alfons de Castella (el futur Alfons X), de 25 anys, i la infanta Violant d'Aragó, de tan sols 10 anys. Alfons era fill i hereu del rei Ferran III, que havia ampliat la Corona de Castella sumant-hi Aragó i Galícia (1230), Còrdova (1237) i Jaén (1246). Violant era filla del rei Jaume I d'Aragó. El rei Ferran III es morí el 30 de maig del 1252, a Sevilla, ciutat conquerida en el 1248. Fou llavors quan accedí Alfons X a regnar Castella i Lleó. El matrimoni entre Alfons i Violant no produí descedència fins el 1253. La primera filla, Berenguera, fou proclamada hereva en el 1254. Hi seguí una altra infanta, Beatriu, i el tercer fill, nascut el 1255, fou el primer varó que, batejat com a Ferran, desplaçà sa germana gran com a hereu de Castella (Corts de Vitòria, 1256). Encara vingueren, fins el 1267, més fills i filles.

Diu la versió més estesa que el fill gran d'Alfons X, l'infant Ferran, es guanyà el malnom de "la Cerda" per un pèl gruixut i aspre, que tingué en nàixer, uns diuen que a l'esquena, uns altres que al pit. El 1266 s'havia concertat el seu matrimoni amb la infanta Blanca de França, filla del rei Lluís IX, que es va celebrar a Burgos el 1269. Un petit incident cavalleresc ha estat remarcat durant les festes posteriors a les noces. El rei Alfons X armà cavaller l'infant Ferran, i després aquest tenia la intenció d'armar cavallers als seus germans més joves. Els infants Pere i Joan, de nou i set anys, ho acceptaren, però l'infant Sanç, d'onze, s'hi negà. En el 1271, quan el rei Alfons X féu una estada al regne de Múrcia, l'infant Ferran es va fer càrrec a Valladolid dels afers castellans. De nou, el 1274, davant d'una altra absència del monarca, aquesta vegada per gestionar la seva candidatura imperial, l'infant Ferran quedà al càrrec de la corona, ara amb el títol de majoral. Durant aquesta etapa, va esclatar, arran de la mort del rei Enric I de Navarra un conflicte entre Castella i Aragó (que es resoldria, al capdavall, en favor de França), i l'infant Ferran hi actuà, posant setge a la ciutat de Viana. El juliol del 1275, l'infant Ferran emmalaltí greument. La seva preocupació foren els dos fills que deixava, Alfons, de cinc anys, i Ferran, tot just nascut. El dia 25 es moria, després d'haver sol·licitat als seus homes de confiança que vetllessin perquè el seu fill l'infant Alfons fos reconegut com a hereu.

En els reialmes actuals, les normes de successió són clares (pensem en l'article 57 de la constitució espanyola), però en aquella època encara perduraven alguns rastres de la monarquia electiva. El costum castellà considerava que la primogenitura, desaparegut l'infant Ferran, requeia en l'infant Sanç, de 17 anys. El dret romà privat considerava, però, que la primogenitura passava ara al fill de l'infant Ferran, l'infant Alfons, de 5 anys. El rei Alfons X, de 54 anys, acceptà la primera opció, i l'infant Sanç fou reconegut hereu. Aquesta decisió fou contestada, primerament, per la mateixa reina Violant, que sempre havia tingut predilecció pel seu fill gran, i pel rei Felip III de França, oncle dels infants orfes. Per compensar la situació, el rei Alfons X pensà en un repartiment de la Corona de manera que tots els regnes anessin a Sanç, excepte el regne de Jaén, que recauria en l'infant Alfons. La perspectiva d'aquest repartiment fou contestada per l'infant Alfons, i constituí un nou motiu d'arrenglerament per als sectors de la noblesa i de les ciutats que tenien querelles amb el rei Alfons X. En el 1282, Sanç desposseí el seu pare de l'exercici reial, mentre el rei Alfons X (que sols controlava part dels regnes de Badajoz, Sevilla i Múrcia) desheretava el seu fill en favor del seu nét. En els mesos següents, el partit d'Alfons X anà en creixement, però aquesta situació fou truncada amb la mort del monarca el 4 d'abril del 1284. El rei Sanç, coronat el dia 30 a Toledo, aconseguí de sobreposar-se.

L'actuació del rei Pere d'Aragó, fill de Jaume I i germà de la reina Violant, consistí bàsicament en acollir els "infants de la Cerda", que passaren a residir al castell de Xàtiva.  El rei Pere d'Aragó es morí el 10 de novembre del 1285, llegant els seus dominis peninsulars al fill gran, Alfons, de vint anys, i el disputat Regne de Sicília, a l'altre fill, Jaume, de disset anys. Els problemes eren múltiples (recordem els fets de Barcelona del març https://www.llibertat.cat/2014/02/barcelona-marc-del-1285-25007). El dia 19, el rei Alfons va fer una expedició a Mallorca per desposseir el seu oncle, el rei Jaume II, dels seus dominis insulars. Pel que fa a Castella, el perill era que establís una aliança amb França. Aquesta aliança s'establí finalment el juny del 1288.

Fou llavors quan el rei Alfons d'Aragó tregué partit del seu cosí, l'infant Alfons de la Cerda, a qui féu proclamar rei de Castella a Jaca. Entraren en territori castellà fins a Almazán, però van haver de retirar-se per la pressió del rei Sanç de Castella a Tarazona, dels francesos des de Navarra, i del rei Jaume de Mallorca des del Rosselló. El 26 d'octubre del 1288 se signà un tractat, a Canfranc, entre representants dels reis d'Aragó i de França i del papat, amb diferents articulats sobre els conflictes successoris de Castella, Aragó, Mallorca i Sicília. Els acords de Canfranc no fructificaren, però la causa de l'infant Alfons de la Cerda quedà efectivament oblidada. Es desfermà a Castella una repressió contra els qui s'hi havien mostrat partidaris  El 19 de febrer del 1291 se signà un altre acord de pau, a Brinhòla. El 18 de juny del mateix any es moria, a 25 anys, el rei Alfons d'Aragó. El succeí el seu germà, Jaume, que cedí Sicília a un germà més petit, Frederic, amb el càrrec de lloctinent. El rei Jaume II arribà a Barcelona el 13 d'agost, convocà Corts a Saragossa, i provà d'arribar a un acord amb el rei Sanç IV de Castella.

Els dos monarques s'entrevistaren a Monteagudo el 29 de novembre del 1291. Tornaren a trobar-se el juliol del 1293 a Logroño, reunió a la que també acudí el rei Carles II de Nàpols.

El 25 d'abril del 1295, es moria el rei Sanç IV de Castella. Deixava com a hereu el seu fill gran, Ferran (IV), de nou anys, la regència del qual era confiada a la reina vídua Maria (senyora de Molina) i als infants Joan i Pere. El rei Jaume II d'Aragó aprofità el moment. Els arguments per defendre la successió de l'infant Alfons de la Cerda juguen un paper menor: que si el matrimoni entre Sanç i Maria de Molina era invàlid pel fet d'ésser cossins i no comptar amb el permís papal necessari, o remuntar-se més enrera en el temps. Fins i tot la influència que podia jugar la reina Violant de Castella, la vídua d'Alfons X, llavors de 60 anys, en pro del seu nét davant de Jaume II era secundària. Més significativa era la pressió dels nobles d'Aragó i de València, que veien en l'empresa una manera de dur la frontera més enllà, particularment a Múrcia. Quan, el 21 de gener del 1296, l'infant Alfons de la Cerda fou intitulat rei "de Castella, Lleó, Toledo, Galícia, Sevilla, Còrdova, Jaén i Algarve", s'entenia que Múrcia seria cedida a Aragó. D'altra banda, per aconseguir el suport de l'infant Joan de Castella, aviat enemistat amb la reina Maria de Molina, se li va prometre els regnes de Lleó, Galícia i Sevilla. Fou pel Regne de Múrcia on començà l'expedició del rei Jaume II, l'estiu del 1296. El rei Jaume prengué per assalt el castell d'Alacant. La presa d'Elx requerí d'un setge llarg que, reeixit, obrí la porta a l'ocupació de tota la resta del regne. Paral·lelament, el "rei" Alfons, acompanyat de l'infant Pere d'Aragó (germà petit del rei Jaume II), marxaven per Almazán i Monteagudo. A San Estebán de Gormaz aquesta expedició va rebre els reforços de l'infant Joan de Castella i de Juan Núñez de Lara.

L'expedició de l'infant de la Cerda semblava exitosa. Arribaren a Lleó, on l'infant Joan fou proclamat rei de Lleó, Galícia i Sevilla. Després passaren a Sahagún, on es reiterà la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella, Toledo, Còrdova i Jaén. A més, podien comptar amb el suport del rei Dionis I de Portugal, que també avançava cap a Valladolid, on era la cort de la reina Maria. Però el conflicte s'empantanagà. En el setge de Mayorga, els expedicionaris van patir un brot de pesta, en el que es moriren els principals caps catalans i aragonesos (l'infant Pere, Ximeno d'Urrea, Ramon d'Anglesola), de manera que els supervivents, inclòs el pretendent, emprengueren el retorn a Aragó. D'altra banda, el rei Dionís signà el 1297 una Tractat a Alcañices, pel qual canviava de bàndol, es retirava a Portugal i deixava un exèrcit, sota Joan Alfons d'Alburquerque, en defensa del partit de Maria de Molina.

La iniciativa de la guerra la prengué la reina Maria de Molina. El "rei" Alfons de la Cerda establí la seva cort a Almazán. El 6 de desembre del 1301, Ferran IV assumí la majoria d'edat. Això acabà de canviar l'equilibri de poders de la cort castellana, i l'infant Joan, que ja havia renunciat al regne de Lleó, va unir-se al seu nebot. En fracassar l'intent aragonès d'aliança amb Granada, s'iniciaren negociacions de pau. El 9 de maig del 1303, s'entrevistaren l'infant Joan Manuel de Castella i el rei Jaume II, amb la finalitat de repartir-se el Regne de Múrcia. La meitat oriental, amb Alacant i Elx, quedaria definitivament integrada al Regne de València. L'agost del 1304, el rei portugués arbitrà un tractat entre el rei Jaume II d'Aragó i el Ferran IV de Castella. A canvi de la seva renúncia, formulada el dia 16, l'infant Alfons de la Cerda va rebre senyorius escampats per la Corona de Castella.

Després d'aquestes dues etapes de suport aragonès a la causa de l'infant Alfons de la Cerda no hi hauria una tercera. No va saber aprofitar el fet que, després de la mort de Ferran IV el 1312, hi hagué un nou període de regència, en mans de Maria de Molina, en nom del seu nét, Alfons XI. Debades intentà guanyar-se el suport del rei Carles IV de França, i durant un temps residí a Lunèl. El 1331 abandonà aquest projecte, i assistí a la majoria d'edat d'Alfons XI. Es va morir el 1333, a 63 anys.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid