Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
París: la crisi del 6 de febrer del 1934
22/06/2015 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

El mes passat parlàvem de l'estiu del 1935, com el darrer estiu "normal" per a una família progressista mallorquina i per a una família jueva alemanya. Aquests dies hem sentit tota mena de comentaris grollers, amb motiu dels resultats electorals del 25 de maig i de la fomació consegüents dels governs municipals  del 13 de juny. Particularment, sagnants eren, des de la dreta extrema (ara, redenominada de vegades, "extrem centre"), les analogies amb el "febrer del 1936" (en referència a les eleccions espanyoles que dugueren un govern de Front Popular) o amb l'arribada al poder de Hitler a través d'eleccions i pactes parlamentaris. El millor remei contra aquestes demagògies (o, més pròpiament, degut als interessos de classe que formulen, aristogògies) és girar la vista de nou a aquella dècada de revolucions i guerres.

Ho farem ara amb la vista posada amb la fase terminal de la Tercera República francesa. Particularment, ens fixarem en l'anomenada "crisi del 6 de febrer del 1934". La historiografia més divulgada l'ha vista sovint com un "preludi", com allò que força a les esquerres a convergir en un Front Popular, però també com allò que anuncia el Règim col·laboracionista de Vichy. Les mirades presentistes la posen com a exemple atemporal de "mobilització popular d'extrema dreta".

El motiu de la convocatòria de la manifestació del 6 de febrer del 1934 fou un cas de frau financer de caràcter piramidal, l'Afer Stavisky. El cas fou vist tan sols com un més d'una llarga sèrie d'escàndols político-financers, començant per l'Afer de Marthe Hanau, la "banquera dels anys bojos", que havia esclatat en el 1928 i que havia suposat per a milers de petits estalviadors unes pèrdues agregades de més de 170 milions de francs.  O la fallida de la banca del carcassonès Albert Oustric en el 1930, per citar un altre dels més coneguts. Però aquells casos remuntaven al període de bonança. Des del 1930, el nombre de sense-feines a l'estat francès no deixava d'augmentar, i l'hivern del 1933-1934 arribava a 340.000 persones. La crisi econòmica era acompanyada d'una inestabilitat parlamentària i governamental. Sota la presidència d'Albert Lebrun, que havia pres possessió el 10 de maig del 1932, havien desfilat el tercer govern d'Édouard Herriot (sis mesos), el govern de Joseph Paul-Boncour (un mes), el primer govern d'Édouard Daladier (deu mesos), el primer govern d'Albert Sarraut (un mes), i el segon govern de Camille Chautemps. El ball de governs indicava la difícil coalició d'esquerres, victoriosa en les eleccions del 1932, entre els radical-socialistes (160 diputats), els socialistes de la SFIO (132 diputats) i els seus socis menors (32 diputats). A l'esquerra tenien els diputats comunistes de l'SFIC (11) i de la Unité ouvrière (9). El centre i la dreta eren encara més fragmentats.

L'Afer Stavisky havia arrencat el Nadal del 1933, amb la detenció de Gustave Tissier, director del Crédit municipal de Baiona. Tissier era acusat de frau, per haver posat en circulació bons falsos al portador per una quantia de 25 de milions de francs. Les investigacions assenyalaren que el frau era tota una trama piramidal ideada per Alexandre Stavisky, amb una llarga trajectòria d'escàndols financers, que hauria operat sota la protecció del batlle i diputat Joseph Garat. Garat, home d'esquerres, havia creat en el 1930 el Crédit municipal de Baiona amb la intenció d'estimular l'economia local.

La difusió periodística de les detencions i empresonaments de Tissier i de Garat (escaiguda el 7 de gener) havia anat a càrrec de "Le Courrier de Bayonne". Que el principal responsable, Stavisky, fos en parador desconegut afegí llenya al foc. Però el desenllaç encara fou més escandalós. El cos de Stavisky fou descobert per la policia a Chamonix amb dos trets al cap el 8 de gener, en una mort que fou policialment qualificada de suïcidi. Les investigacions sobre els contactes d'Stavisky havien esquitxat molt més enllà del País Basc: el diputat radical-socialista Gaston Bonnaure, el senador René Renoult, el ministre Albert Dalimier, però també periodistes. El govern de Chautemps quedà encara més tocat quan fou esmentat el nom del cunyat del primer ministre, el procurador general Pressard, responsable de la Borsa de París. El 12 de gener, el diputat Jean Ybarnégaray ja demanava a l'Assemblea la formació d'una comissió d'investigació, que fou denegada per Chautemps ja que "calia deixar que la justícia fes el seu treball".

Aquesta resposta de Chautemps fou aprofitada per l'Acció Francesa i per altres organitzacions de l'extrema dreta. El 9 de gener ja havia fet una convocatòria, amb motiu de la represa de les sessions parlamentàries, d'una concentració al Palais-Bourbon, a la qual assistiren unes 2.000 persones. Les detencions dels directors dels diaris d'esquerres Liberté i Volonté pels seus vincles amb Stavisky, escaigudes l'11 de gener, foren seguides d'una nova convocatòria de protesta feta conjuntament per l'Acció Francesa i les Joventuts Patriotes (12 de febrer). Més nombroses encara foren les concentracions del 19 i del 20 de gener, en les quals ja es demanava el cessament de Chautemps i, irònicament, el soterrament de Stavisky (màrtir silenciat) al Panteó.

El 23 de gener, el govern Chautemps se sotmeté a una qüestió de confiança, i la guanyà per 367 vots contra 201. En aquesta ocasió, a fora del Parlament, hi hagué dues concentracions: la de l'Acció Francesa i la moderada de la Lliga dels Contribuents. Però noves informacions sobre com Pressard havia protegit Stavisky feren que Chautemps presentés la dimissió el dia 27. En aquell moment a les concentracions davant del Parlament ja s'havien afegit un grup de comunistes amb crits a favors dels soviets i cantades de "la Internacional".

El president Lebrun va encomanar la formació de nou govern a Édouard Daladier. Era el segon govern de Daladier, que provà d'augmentar-ne la base parlamentària, amb el republicà de centre Jean Fabry, militar de carrera i invàlid de guerra, que prengué la cartera de Defensa. El nou govern prengué possessió el 30 de gener.

La retòrica de les publicacions de l'Acció Francesa i de les Joventuts Patriotes s'havia envitricolat a mesura que perdia hegemonia en les concentracions davant del Parlament. S'hi insistia cada vegada més en l'origen de Stavisky com a jueu immigrant de Rússia (per bé que havia viscut a França des dels 12 anys i que s'hi havia nacionalitzat). Es carregaren les tintes contra el nou ministre d'Interior, Eugène Frot, francmaçó, com francmaçó també era Chautemps.  La premsa de la dreta moderada també havia fet el possible per magnificar el cas, però sense caure, naturalment, en els trops antiparlamentaris, antimaçònics i antisemites de la dreta extrema.

El dimarts 6 de febrer era la data en la qual el nou govern Daladier es presentaria al Parlament. L'ambient s'havia caldejat amb una sèrie de nomenaments i destitucions, particularment en l'exèrcit i en la policia, que la premsa de dretes presentà com una persecució política. Les Joventuts Patriòtiques afirmaven, amb motiu del trasllat del general Weygand, que el govern Daladier havia cedit a pressions d'Alemanya, i que Daladier tenia pensat el bandejament de "tots aquells que hagin donat proves d'independència i de patriotisme". Les Falanges Universitàries consideraven que la remoció del prefecte de policia Jean Chiappe, traslladat al Marroc, era un gest del govern d'esquerres per aplanar al camí als "revolucionaris comunistes". La convocatòria del 6 de febrer la van fer múltiples organitzacions de dretes, de manera que també eren múltiples els llocs de convocatòria.

L'Acció Francesa i els Camelots du Roi eren nítidament monàrquics. Les Joventuts Patriotes tenien més contacte amb la dreta moderada. La Solidaritat Francesa, fundada mesos abans per François Coty, tenia aparentment una base encara més àmplia. La lliga més nombrosa, no obstant, era la Creu de Foc, fundada en el 1927 com a associació d'ex-combatents, però que darrerament ja s'havia obert, acceptant membres femenins, alhora que es mantenia el criteri de no discriminar per qüestions d'ideologia política o d'origen social o religiós. En l'altre extrem hi havia encara tota mena de grupuscles, més ideologitzats i organitzats, com ara la Milícia Socialista Nacionalista de Gustav Hervé o el Partit Francista de Marcel Bucard. Algunes d'aquestes organitzacions partien de les tradicions de "socialisme nacional" que havien servit d'inspiració a Benito Mussolini en la fonamentació del feixisme.

A banda dels grups esmentats, la Unió Nacional de Combatents (UNC), amb més de 900.000 membres (aquests sí, tots ex-combatents) també convocà manifestació el 6 de febrer. També convocava l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), la direcció de la qual era propera a la del PCF, però ho feia amb un manifest on condemnava alhora la corrupció política-financera i l'oportunisme de les organitzacions monàrquiques i reaccionàries.

El punt de trobada de les lligues i de les organitzacions conservadores d'ex-combatents era la Plaça de la Concòrdia, tot just separada del Palais Bourbon (la seu de la Cambra de Diputats) pel riu. Hi assistiren des del matí unes 30.000 persones, la majoria antics combatents, amb consignes com "À bas les voleurs!". Però era quelcom més que una manifestació. A la Casa de la Ciutat, un grup de consellers municipals i de dirigents de dreta havia estat convocat amb la finalitat de formar, si fos precís, un govern provisional. Quadres de les lligues havien organitzat l'escorta que havia d'acompanyar aquest govern al Palais Bourbon per prendre el govern en lloc de Daladier.

Però el govern provisional no es va formar. La Creu de Foc, per ordre directa del coronel François de La Rocque, es retirà de la concentració. Els enfrontaments dels manifestants amb la policia anaren creixent a mesura que queia la tarda. Cremaren autobusos. Aviat la situació ja era de batalla campal. Bloquejat el Pont de la Concòrdia, grups de manifestants volgueren creuar el riu per la Pasarel·la de Solférino, on tingueren lloc probablement els incidents més greus. Fins ben entrada la nit hi hagué batusses entre els manifestants i la policia, arribant a l'intercanvi de trets en tres ocasions. Entre els manifestants de dretes es produïren, segons alguns balanços, 16 morts i 657 ferits. Les forces d'ordre reportaren la mort d'1 membre de la Guàrdia Republicana i 1664 ferits (entre membres de la Guàrdia de la Pau, militars, gendarmes i bombers municipals). La majoria de ferits ho foren per projectils improvisats (tan sols 62 manifestants i 3 membres dels cossos de seguretat ho foren per bala). No tots els enfrontaments foren entre manifestants dretans i forces d'ordre: l'SFIC reportà que havien estat ferits 2 militants seus i 1 simpatitzant.

La gravetat dels incidents va portar Daladier a presentar la dimissió l'endemà dia 7. El mateix dia 7 i en les jornades següents es repetiren mobilitzacions o corredisses, si bé de molt menor intensitat.

La resposta de les forces polítiques republicanes fou la de formar "un govern d'unitat nacional", dirigit pel polític radical Gaston Doumergue, que havia ocupat la presidència de la República entre el 1924 i el 1931. Aquest govern prengué possessió el dia 9.

La Cambra de Diputats acordà la formació d'una comissió d'investigació parlamentària sobre els fets del Sis de Febrer, la presidència de la qual correspongué a Laurent Bonnevay, i en la que participaren 44 diputats. Aquesta comissió entrà en funcionament el 24 de febrer, el mateix dia que també ho feia una altra comissió sobre el cas Stavisky, per tal que ningú no pensés que es volia tapar una cosa amb l'altra.

Més substantiva fou la resposta del moviment obrer organitzat. El 9 de febrer, els comunistes convocaren una manifestació de rebuig al feixisme. El 12 de febrer, per bé que de manera separada, van convocar una jornada de vaga general la CGT i la CGTU, alhora que tant l'SFIO com l'SFIC convocaren manifestacions a París i altres ciutats (igualment separades).

També es mogueren els cercles de centrisme catòlic. El pare dominic Marie-Vincent Bernadot impulsà la publicació, des del mes de març, del setmanari Sept. Ja en el primer número s'alertava contra la divisió de la societat en dos blocs, el "nacional" i el "popular", i s'hi defensava una via mitjana, cristiana, "fora dels partits i sense compromisos". Aquesta posició, que equiparava el "perill comunista" al "perill feixista", li valgué no poques crítiques des de la dreta catòlica.

La mateixa manifestació del 6 de febrer va tindre lectures diverses. Bona part dels partits de l'esquerra moderada atribuïen els fets del 6 de febrer a un complot de la dreta de fer-los fora del govern. Marcel Déat, diputat socialista, posava de manifest la complexitat de la jornada:

"El 6 de febrer, a la plaça de Concòrdia, hi havia reaccionaris, feixistes, petites tropes organitzades i encoratjades, sí; però hi havia també una quantitat enorme de gent valenta que no tenia pas opinió política sinó que, al contrari, eren presa de descontentament i de còlera. Fins i tot hi havia radicals i socialistes, que es manifestaven precisament contra els poca-vergonyes que deshonoren la República".

Les mesures d'enfortiment de la "seguretat de l'estat" del govern Doumergue, sens dubte, van contribuir a desencoratjar nous intents de les lligues d'extrema-dreta. Ara bé, la idea d'un "estat fort", amb afebliment del parlamentarisme i del garantisme, era justament a la ment de molts lliguistes. La dreta moderada, posem com a exemple Jean Ybarnégaray, mostrà en els mesos que seguiren al 6 de febrer, una "comprensió" per les queixes formulades per les lligues.

Si bé el Palais-Bourbon semblava que deixava de ser un objectiu per a l'extrema-dreta, la sensació entre els militants d'esquerres era que els fets del 6 de febrer havien envalentit a reaccionaris i a feixistes. És en aquest context que s'entén la formació de Comitès de Vigilància antifeixista de natura unitària. La direcció del Partit Comunista no aprovava pas la dilució dels militants comunistes en òrgans unitaris amb els socialdemòcrates i l'esquerra burgesa, i això fou motiu de tibantors en el si del partit. El cas més destacat es produí a Saint-Denis, on el govern municipal, sota Jacques Doriot, era comunista. Doriot considerava insuficients instàncies promogudes per la direcció del Partit Comunista, com ara el Congrés Europeu Contra el Feixisme i la Guerra o el Moviment Amsterdam-Pleyel. Per Doriot aquesta mena d'instàncies "servien per fer mítings on es llueixi un Thorez", però "obstaculitzen la unitat d'acció en totes les comunitats i barris en contraposar-se als comitès que pugui haver-hi de les veritables organitzacions". Així que Doriot tirà endavant amb un Comitè de Vigilància i defensà la seva formació en altres indrets. La direcció del Partit Comunista desautoritzà Doriot, i la secció local de Saint-Denis respongué per unanimitat amb el trencament de relacions amb el Comitè Central a començament de juny.

L'Humanité advertí que, amb la seva política de Comitè de Vigilància, el Partit Comunista de Saint-Denis queia en "el camp de la contrarevolució". Encara eren lluny els dies (1936) que el Partit Comunista donaria suport explícit, per bé que extern, al govern de "Front Popular" de Léon Blum. I més lluny encara eren els dies que l'ex-comunista Doriot o l'ex-socialista Déat havien de convergir amb molts lliguistes en la Col·laboració de Vichy. També cal dir que alguns protagonistes o simpatitzants del febrer del 1934, coherentment germanòfobs militants, farien part dels rengles de la Resistència, com fou el cas del coronel François de La Rocque.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid