Per una vegada ha estat útil l’etnocentrisme de bona part dels mitjans generalistes. Efectivament, a l’atemptat de Susa hi van morir trenta-nou persones, la majoria de les quals europees, i això ha provocat un ressò que ens ha obligat a centrar l’atenció a Tunísia.
Cansats de repetir el fracàs de les primaveres àrabs, la matança del 26 de juny ha posat sobre la taula un país que supera amb nota el repte que va plantejar la revolució democràtica de 2011. Per això el miren de desestabilitzar en un moment clau de la campanya turística, la darrera setmana juny, generant por i incertesa entre els turistes d’arreu del món que volien visitar aquest país durant l’estiu.
Poques hores després de l’atemptat, el nostre català i tunisià de referència, en Tayssir Azouz, escrivia “és un atac a la jove democràcia tunisiana” i “segurament, assistirem a un boicot injust al turisme tunisià per part dels operadors turístics. Al meu entendre, no té cap sentit contribuir a l’empobriment de l’únic país arabomusulmà que ha triat la democràcia com a model de govern.” En Tayssir acabava el seu escrit reivindicant la determinació majoritària del seu poble per “defensar la democràcia i la pau amb la màxima dignitat i amor pel nostre país, i des d’on sigui.”
El dia abans, un amic amb qui havíem visitat el Kurdistan fa unes setmanes ens feia arribar un missatge que havia rebut d’una refugiada kurda, la Fatma, des de Kobane. Li explicava el terror que acabaven de viure amb la nova ofensiva d’Estat Islàmic contra la seva ciutat i la quantitat de morts i ferits entre la seva família. També li enviava alguna foto de les víctimes que l’amic, amb criteri, va preferir no fer-nos arribar.
A Tunísia i al Kurdistan sirià hi tenen lloc dues lluites que poden definir el futur de les respectives regions durant aquest segle XXI. No n’hi ha prou a indignar-nos una estona pel nombre de turistes o infants morts. És necessària una complicitat política determinada que comenci pel nostre Govern i que ressoni a les institucions europees i a la resta d’organismes internacionals.
No ens podem permetre una geopolítica de vol gallinaci com la que va provocar, fa menys de quinze anys, la inclusió dels kurds a les llistes de terroristes internacionals per acontentar Turquia. No ens podem permetre gestos per no contrariar les dictadures del Golf molestes amb la forma i el fons d’una democràcia incipient com la tunisiana. Uns i altres, Tunísia i el Kurdistan, són la prova de la determinació social per fer forta la democràcia en entorns on l’escalada de la violència alimenta, encara més, reaccions sectàries i brutals.
Cal, doncs, un compromís de fets i de paraula amb aquestes alternatives democràtiques. El consol i les respostes pel Tayssir i per la Fatma no es poden circumscriure a missatges benintencionats a les xarxes socials. Passen per compromisos polítics i econòmics per part de les nostres institucions públiques i per una bona feina de coordinació i intercanvi des de l’àmbit de la societat civil organitzada. Ara.
