Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
12/01/2015 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid