Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Som valents o som covards els Catalans?
18/05/2014 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, blogger independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Som valents, som covards? A diferència d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar? Aprofito per obrir el tema ara que fa exactament 50 anys (amb motiu dels quaranta anys –enguany noranta- de l’escoltisme català), el patriota Josep Maria Batista i Roca adreçava aquests mots al nostre jovent, encoratjant-lo a superar tals defectes i a enfortint-se en la seva lleialtat a Déu, a Catalunya i als valors cívics.

Vint anys més tard, a mitjans dels vuitanta, el binomi “divinitat-coratge” m’era conceptualment  alienígena, vist des del meu entorn laic. També, quan  em trobava amb els amics bascs, sempre hi havia algú que em sorprenia introduint en la conversa referències a  la intercessió de Déu (en conflictes sindicals, en la resistència nacional, en la utopia revolucionària...).

Per la meva banda, limitat com estava per les meves conviccions  atees, de vegades havia acoseguit bastir ponts amb els camarades creients,  fent un ús irònic dels meus referents literaris; citant Robert E. Howard, els deia que  al Déu dels Catalans  no li agraden els planys, que Ell considera que ja havia fet prou dotant-nos de coratage intel·ligent i d’obstinació i tenacitat, com l’agram que sempre rebrota.

Em demanaven: a quina sang es deu tal característica? A cap –els deia-, Catalunya és com Amèrica, som fills de tot arreu, però ens fusionem en una rotllana ritual a través de la qual generem una força increïble i una poderosa voluntat  per afrontar tots els desafiaments que ens planteja la vida, de manera que si caiem set vegades ens aixequem vuit cops.

El problema de parlar sobre la manera de ser dels pobles és que al llarg dels segles tal concepte ha estat considerat una obvietat, però jo no me l’he cregut mai. Em sorprenia que, més enllà de la broma, els amics bascs s’ho prenguessin seriosament: “doncs, des de fora de Catalunya, sempre us hem vist tous i acovardits” (una percepció no gaire allunyada de la que tenien Batista i Roca i l’escoltisme català de la clandestinitat). També he conegut madrilenys de dretes, enfrontats militarment a Euskadi, però alhora referit-s’hi amb admiració: “una tortilla a la vasca es como una a al catalana pero con més huevos”.

Mai m’he cregut les diferències de manera de ser entre pobles. D’entrada, no existeixen o són molt rares les transmissions  genètiques conductuals (com pretenia el feixisme), i crec que en l’aspecte cultural hi ha massa variables: grups socials, entorns, interessos...  A més, m’he criat en un  entorn català rural, però he participat d’una part del meu origen castellà i m’he relacionat força en francès. La percepció dels tres móns vistos des de dins no semblen tan distints com des de fora.

Sempre he tendit a pensar que els tòpics són deguts a distorsions de  comprensió degudes a la barrera idiomàtica, entre altres. Tanmateix, ja són varis els antropòlegs que  m’han qüestionat, de manera que  ho hauré d’acceptar. Podria ser veritat  que  començar les coses pel cap o pels peus (“de cap a peus” / “ de piés a cabeza”) influeix en la ideologia col·lectiva. No fa gaire, una dona Cubana  que havia viscut a Andalusia em criticava la fredor dels Catalans, assenyalant-me  un altre grup de pares de l’escola. Li vaig fer  notar que  en aquell grup  de deu persones, sols hi havia una catalana (en concret valenciana) i la resta, llevat d’un argentí, eren tots andalusos i fills d’andalusos. La dona em respongué: “entonces la frialdad catalana se pega enseguida... yo misma ya me estoy volviendo fría”.

Arribats a aquest punt d’haver d’acceptar que existeixen conductes nacionals determinades per trets culturals, cal tornar a qüestionar la qualitat de valentia i covardia, que és l’objectiu d’aques escrit. En Josep M. Batista i Roca parlava fa 50 anys d’acabar amb el complex d’inferioritat dels Catalans mitjançant  l’escoltisme. Casualment, fou anomenat “Cas Batista i Roca” un dels episodis inicials de l’independentisme modern, amb la successió de l’organització antirepressiva Socors Català pels C.S.P.C. i de l’EPOCA per Terra Lliure. Potser estàvem començant a superar la condició de derrotats?

Altres canvis també eren perceptibles: la revolta ja no estava determinada per la voluntat de Déu. Fins dos segles enrere érem una de les societats més religioses. Al 1830 ja cremàvem convents quan a la plaça de Bous els torero s’avorria  amb uns braus  massa mansos. I ara hem entrat al segle XXI convertits en laics i antitaurins, per a sorpresa de bascs, d’espanyols i d’estrangers en general. Transformacions culturals que hem simultanejat amb negocis emprenedors, inicitives cíviques i socials, mobilitzacions  antiimperialistes de ressò mundial, i amb l’actual procés  independentista. Això és covardia o és el fruit de l’orgull, del patriotisme i dels valors cívics que preconitzava Batista i Roca?

Tinc amics que neguen els canvis culturals. N’hi ha un que és molt espanyolista i diu que per molta barreja de sang que tinguem seguim sent  Fenicis, de manera que  quan entrin els tancs per la Diagonal  anirem tots a rebre’ls  cantant el Cara al Sol. D’altres amics bascs, francesos, italians i alemanys també coincideixen  en l’adhesió als tòpics. No em posaré  pas tossut. Com sempre, admeto que sóc  profà i em limito a reflexionar deixant les conclusions pels experts. Suposem que tinguin raó, que  pugui existir una manera de ser  més tranquil·la o més arrauxada, pròpia dels Catalans, i que tingui explicacions científiques en els orígens del nostre poble. Suposem després que aquests trets es transmeten inevitablement i immutables –o poc mutables-  en forma de llegat de generació en generació. Si fos així, trobaríem referències  bibliogràfiques a manta.

Què s’ha dit  històricament dels Catalans? És complicat, atès que l’enemic ha estat un censor molt hàbil. He començat cercant referències que qualifiquin de covarda l’essència catalana, però no trobo gran cosa, la majoria són entrades modernes (les mes velles de principis del segle XX)  i autocrítiques pròpies. També hi ha afalacs propis que cal esmentar, però no  n’hauríem de fer gaire cas. Per exemple, el cronista Ramon Muntaner deia que, a diferència d’altres gents que van per força i amb temor a la batalla, els Catalans hi anem amb alegria i goig. Frances d’Eiximenis (1383) ens qualificava de coratjosos i disposats a les armes. Martí l’Humà (1406)  deia que som valents en tots els fets d’armes. Els proletaris revoltats a Barcelona el 1842 cantaven el valor dels Catalans. La Generalitat, l’any 1938, lloava el coratge dels soldats catalans.

Però també des de l’estranger s’ha parlat de nosaltres. L’ambaixador de Florència a la cort de Felipe II (1511) explicava que els Catalans són ferotges i bel·licosos. Miguel de Cervantes diu per boca de Don Quixot que Barcelona és la pàtria dels Valents. Per Francisco de Quevedo (1645) som enemics amb qui sempre hi haurà guerra.  F.M. de Melo (1645)  diu que  els Catalans són  durs i inclinats a la venjança. En el seu informe al govern Francès, A. Barrilon (17010) ens descriu bel·licosos, sempre armats i disposats a la batalla. José Patiño (1715) diu que som colèrics  i afeccionats a les armes i a la llibertat. Per Voltaire  (1751) sempre hem estat guerrers i ferotges. El general Dugommier (1749) ens descriu braus , llibertaris i enemics d’Espanya.

Finalment, en situacions de clarificació “espanyols/catalans” és habitual que qui parla prengui partit i entri en contradiccions.  Per exemple, el General Prim  ens descrivia a Madrid (1851) com tigres que esquarterem qui ens maltracta.  Actualment, podem trobar a la xarxa gent franquista nascuda a Catalunya que havia començat intentant introduir propaganda espanyolista amb idees-força de valentia,  referides sovint a batallons carlistes; en la mesura que avancem vers el sobiranisme, i la societat catalana es polaritza, aquests franquistes van perdent la batalla de la identitat, es veuen obligats a anar abandonant les lloances a la valentia referides a cap català, per espanyolista que hagi estat, i s’apunten directament a la condició ètnica d’espanyols, criticant la covardia catalana (alhora que obvien parlar del seu origen català).

En fi, aquesta ha estat l’exposició de les meves reflexions sobre la naturalesa, valenta o no, dels Catalans, i si és o no intrínseca. Ara us toca a vosaltres extreure’n les conclusions.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid