Tenim pressa, però ja en teníem fa trenta anys, raó per la qual el procés transcendeix generacions i vides. La lluita és permanent i no posem totes les expectatives en una data final, sinó que valorem cada pas, fins i tot els passos ensopegats, per la pedagogia que aporten. D’ençà que el President Mas va anunciar la data de la consulta he pensat que per l’Esquerra Independentista la principal dimensió del 9N és la seva importància com a oportunitat pedagògica i polaritzadora.
L’any 84 ja existien els actors que a Catalunya representaven als principals interessos en lluita, a favor o en contra de la independència, i també hi eren les comparses (sovint inconscients) dels uns i dels altres. És clar que el sistema de forces polítiques era contradictori, i encara ho és (com és lògic) però hem avançat en la lenta clarificació. La classe que detempta la titularitat d’un procés revolucionari no sempre es correspon amb les sigles, sinó que cal veure qui es veu més beneficiat per les seves polítiques.
Fa tres dècades estàvem els independentistes, embrionaris, en un costat i els franquistes a l’altre, i en mig, els regionalistes de centredreta catalans i els catalanistes de centreesquerra. Era precisament en aquest espai del centre on actuaven els efectes clarificadors de la repressió de l’Estat en contra de les accions patriòtiques més desinhibides.
Aquell Onze de Setembre de 1984, els principis fundacionals del Moviment de Defensa de la Terra orientaren els parlaments al Fossar de les Moreres, davant d’una imatge gegantina del rostre de Toni Villaescusa, i la majoria de les consignes insistien en el propòsit de no defallir en la lluita, que havia de ser continuada, en contra de l’ocupació espanyola i sense caure en les trampes dels Estatuts d’Autonomia regionals pactats entre oligarques i traïdors.
Veníem de molts anys de terror. Aquest 2014 ja hem perdut la por, però ja no es tracta solament de superar les temences sinó de vèncer, i per vèncer sempre és requisit que la por retorni a l’opressor.
