Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La tortura en la guerra subconscient
12/10/2014 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tornat a condemnar Espanya per violar l'article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que "ningú podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants",  arran de no haver investigat la denúncia de dos militants bascs. Aquesta és la sisena condemna a l'Estat espanyol per tortures i vexacions perpetrades pels seus cossos i forces de seguretat, i una d’elles fou pel cas de 17 catalans arrestats durant l’anomenada Operació Garzón. Quanta gent coneix la notícia? A  diferència d’una petita part de l’esquerra independentista militant, sols uns quants coneguts recorden haver-ho sentit de resquitllada pel Canal 3/24, i cap dels meus amics revolucionaris madrilenys –especialment sensibles a aquestes temes– se n’ha assabentat.

En tot cas, tant se val, aquí no passa res. La percepció europea  d’aquesta peculiaritat  espanyola té dues vessants: incredulitat i tolerància. Per una banda, hi ha els ciutadans  que creuen que Espanya és una  democràcia homologable a les seves ; recordeu  quan des d’Europa  van aconsellar  l’autocensura del film “Fènix 11·23” en aquells fets reals que els espectadors considerarien impossibles i, per tant, mentides? Per una altra banda, hi ha la tolerància  dels Estats socis de la UE, sabedors que cada un d’ells  té trets específics,  tan intrínsecs que més val fer ulls clucs. És com quan detenen i multen amb 4000 euros algú que porta una estelada però no s’aprecia delicte en qui esgrimeix una esvàstica, que seria inimaginable  en altres països més civilitzats.

La rèplica espanyola front les denúncies de tortura es remet, sovint, a l’argument americà de que el sistema és bo malgrat que arreu hi ha delinqüents, i el mateix sistema té  mecanismes per a depurar les disfuncions. Els casos on ha hagut  mossos d’esquadra implicats  els serveixen d’exemple, és possible que la manca de sistemes de control  permetin la impunitat arreu. La policia interioritza l’objectiu primordial de la seva feina,  que és , juntament amb la prevenció del delicte, atrapar els delinqüents, i per això és fonamental que el mateix acusat decideixi declarar-se culpable dels delictes que li imputen. Per a confessar cal dues eines: l’element coactiu que faci entrar en raó el detingut, i mantenir la imatge de prepotència i intimidació davant del detingut. Suposadament  aquesta escenificació  implica sols  un curt període de vulnerabilitat del detingut, i la població benpensant ho accepta creient que la protecció de la llei imposa un límit acceptable als possibles actes d’impunitat policial.

Allò que caracteritza la tortura com un tret diferencial en relació als altres països europeus és la tolerància quan és usada en l’àmbit polític. Per exemple, a l’Alemanya actual  la política és un conflicte  propagandístic  entre opcions  percebudes com legítimes (ecologistes, socialistes, liberals...) i per algunes d’il·legals, com els neonazis. En cap cas s’entendria la necessitat de la tortura que requerís fer els ulls clucs com en temps de Hitler (recordareu la paròdia d’aquell personatge del film 1 2 3 del director Billy Wilder, que negava  haver sabut res del que passava a l’Alemanya nazi perquè treballava  sota terra, al Metro).  A Espanya i a Turquia els hipotètics adversaris polítics són percebuts en l’inconscient col·lectiu  com l’enemic estranger sotmès però rebel. En aquestes circumstàncies  no hem d’estranyar-nos  del poc cel de la premsa i de la justícia.

A principis dels anys vuitanta, sota pressió europea, es va crear una comissió del Parlament Espanyol encarregada d’investigar si realment existia la tortura a Espanya. El resultat  de l’estudi va concloure que es tractava d’una pràctica sistemàtica, però el Congrés espanyol, de forma gairebé unànime, decidí no fer-lo públic.  En diversos articles, en Justo de la Cueva  s’exclamava de com era de sorprenent, en tant que  fenomen sociològic, la ignorància dels castellans en relació a les tortures que tenien lloc a escassos quatre-cents kilòmetres al nord de Madrid.  Com podia ser? I posava exemples de la situació d’Euskadi que concordaven amb les cinc regles de la manipulació informativa: la simplificació i l’enemic únic;  l’exageració i la desfiguració; l’orquestració; la transfusió i la unanimitat.

Totes cinc regles són fàcilment identificables en els sis casos de tortura espanyola condemnats  pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Veiem també el desinterès de part de la població, i en això són clares les diferències territorials: ahir un comentarista radiofònic, en ocasió del 12 d’octubre que festegen l’assassinat de milions d’indis,  es queixava que molts espanyols es creuen la Llegenda Negra, i un altre puntualitzava que “no és cert, perquè fora de quatre hippies de Madrid, la Llegenda Negra sols se la creuen a Catalunya i a Euskadi”. Doncs, exactament igual que el genocidi amerindi, el desinterès pel  tema de la  tortura, continua sent generalitzat,  quan no conegut, però  tolerat pels que inconscientment  senten que en la guerra amb les colònies revoltades sovint cal  fer els ulls clucs.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid